Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Venus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Venus. Mostrar tots els missatges

14.4.17

Nach neuen Meeren


Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene”. Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (horizonte mediterráneo), ambos con ese color anaranjado que tanto recuerda a la yema del huevo (cósmico). Hemos venido a comprender el misterio y, sobre todo, a vivirlo. Besar, por ejemplo. ¿Existe algo más lindo que unir labios, lenguas y salivas? Tal vez unir almas. Almas-llama que se funden desde el albor de los tiempos. No voy detenerme. Hay tantos lugares que visitar. Hay tantas manifestaciones que abrazar. Cambian las caras y los nombres, pero detrás siempre está Shakti, la innominada, la innombrable, la diosa que nos acoge entre sus brazos, la hembra que nos acuna, la que nos da de beber y nos bebe, la madre-amante-hija que prevalece enraizada entre las plumas de nuestras alas cada vez mayores, aguileñas. Alas de poeta. Alas de ángel caído que titubea a la hora de levantarse. Vamos a elevarnos como se eleva el sol cada mañana. No es preciso tocar las estrellas, basta con subir un poquito, ser gaviota ambiciosa, alcanzar la cima de tus sueños verosímiles. La luna no se va nunca. Está dentro. Tu voz se quiebra en el audio, sollozas. Dices que lo más importante es intentar entendernos. Solamente la ternura permite que haya esperanza. El resto es violencia, egoismo, vanidad, nada. El resto es catástrofe y bombas atómicas. Seamos lentos, ligeros, tiernos. ¿Dónde se escondió la ternura en el siglo XXI? Tierno es un adjetivo que ya sólo se aplica a los quesos. Seamos tiernos, dulces, mullidos. Cuánto daño hizo el patriarcado con su modelo nefasto de masculinidad guerrera australopiteca. Cazando mamuts todo el tiempo, y las mujeres como presa, y el poder, siempre el poder, para sentirse grandes (grande es la miseria). El faro no se cansa de parpadear. Venus dormita con las bragas puestas. Venus conoce mis debilidades y las ama. Amar es amar las imperfecciones del otro. Tuve arrebatos de sublimidad, lo reconozco. Ahora me limito a contemplar la belleza con sus perfiles demacrados. Bello es vivir sabiendo que esto se acabará algún día. Si durara siempre, no sería tan bello. Con el amor pasa lo mismo: ¿Quién piensa en el último beso cuando está dando el primero? Esa conciencia no me hace más sabio, pero me ayuda a estar calmado. La noche tiene su encanto, incluso sin luna y sin estrellas y sin consorte en la cama. La noche se deliza de puntillas y penetra tu aura. Es sibilina. La noche te empapa de melancolía, envuelve de niebla tu vacío. Es intensa. Es hembra, muy silenciosa, muy licenciosa. Es puta. Como la luna. Ambas putas. Puedo esperar mil siglos hasta que la última letra de la última palabra del último diccionario desaparezcan de mi vida. Sueño con eso. Me consta que no soy el único. Islas somos todos en medio de este océano profundo. Se trata de aprender a flotar. No digo nadar, con flotar basta. Lo más cómodo es hundirse. Mogollón de gente se hunde, como piedras se hunden. El fondo del mar está lleno de piedras-humanas. Hundirse es resignarse. No hay nada peor que la resignación. Es más épico el suicidio. Larga vida a los suicidas! Pero la resignación da asco. Vomito sobre los resignados. Escribir así da gusto, cuando no te ve nadie, cuando no te lee nadie, en mitad de la noche, furtivo, clandestino, asesino de ilusiones, logomáquico. Da gusto, en serio. Y no releerte. ¿Qué caminante se entretiene con las huellas que ha dejado? Estar locos nos permite todo esto. La locura a veces es fuga y otras veces verdad que duele. Verdad de la buena. Normalmente, hipocresía y cordura son sinónimos. Es el teatro social. Hay que adaptarse, dicen. Tiene narices. Supongo que lo mismo les decían a los judíos al entrar en los campos: hay que adaptarse, el trabajo os hará libres. Y luego paga la hipoteca y los sábados la visa sacando humo. Libres, qué risa. Hay que adaptarse al manicomio o te llaman loco. Tiene narices. En realidad, hablo de segunda mano. Olvidé las rutinas. Olvidé los relojes. Olvidé las corbatas. Olvidé los protocolos. Olvidé los méritos de mi currículum. Olvidé las llaves del laberinto, o mejor dicho, cuando logré salir, las tiré al primer contenedor que encontré, recuerdo que era amarillo. Olvidé hasta mi nombre y mi apellido. Ahora me llamo Vogelfrei y escribo poemas en alemán: 
Dorthin — will ich; und ich traue 
Mir fortan und meinem Griff. 

Offen liegt das Meer, in's Blaue 

Treibt mein Genueser Schiff.   
 
Alles glänzt mir neu und neuer, 
Mittag schläft auf Raum und Zeit 

Nur dein Auge — ungeheuer 

Blickt mich's an, Unendlichkeit!

21.3.17

Puresa Nuesa Bellesa



PURESA

Retrobar el centre, la mística.
Tu sol en la Natura, el nucli.
El silenci. 
Més enllà de les relacions,
de la teranyina de les relacions.
Més enllà de les presumptes 
necessitats materials, immediates.
Retrobar-te, 
retrobar l'esperit lliure,
la divinitat interior,
l'essència íntima.
Més enllà del desig
(el vehicle de l'ego).
Apujar la vibració.
Sobrevolar el món.
Ser pur.
Ser llum.
Ser pau. 
Ser amor.


NUESA

M'amago de mi mateix
en la cala que sóc.
El cos nu.
La ment nua.
El cor nu. 
La nuesa de l'esperit
que alena en el fons,
insondable, eteri, infinit.
Les ruïnes dels records.
La boira de les il·lusions.

Què queda de tu quan el públic ha marxat
i fa hores que han abaixat el teló?
La nuesa.
El paradís
interior.

Ocells que piulen.
El sol del capvespre.
Aquesta remor lleugera 
de les onades anticiclòniques.
A penes un sospir que ens recorda
que el temps passa de pressa
i que el veritable amor no admet
limitacions ni prevencions 
de cap mena.


BELLESA

Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe. 

Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles. 

Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà. 

No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.

    19.11.15

    El Gran Terratrèmol


    Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 
    És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 
    El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 
    Venus parirà quelcom grandiós 
    El pare és Neptú  
    Cavalls i dofins anuncien els dolors de part
    Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa
    Mengeu garotes abans de l'apocalipsi
    Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes
    N'Orfeu canta més al sud
    El Canigó s'ho mira altívol
    Terra endins Terra endins hi ha la salvació
    Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
    Reseu perquè la deriva sigui venturosa
    L'aranya fila la fràgil teranyina
    Els núvols sobrevolen les guerres
    No em fa més por l'aigua que el foc
    Hem nascut per a morir
    I morim una mica a cada orgasme
    Afrodita coneix el nostre cor
    Hi ha tants paradisos com petons
    Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi
    La bogeria més gran és renunciar a la llibertat
    Em fan més por els policies que els terroristes
    No vull tanta tanta tanta seguretat
    El Gran Terratrèmol s'acosta....
    Big War is coming....
    La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)
    He fet un tòtem per aplacar els déus implacables
    Si ells volen surarem
    Si no dormirem ca les gorgònies
    Horitzó de nítida puresa
    M'he begut totes les aurores
    La vida eterna en aquest mot
    Venus coneix el nostre cor
    No tingueu por
    Som eterns com les papallones
    Beseu-vos 
    Sigueu sols

    16.5.15

    T'enyorava

      T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

      T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

      T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

      I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

      I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

      12.5.15

      Kayaking


      M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

      Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

      El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

      Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             



      He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.


       Ara ve la part més divertida... 

      He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.


      Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 


      Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

      Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

      Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

      Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        
          

      6.5.15

      Tanques al camp


      Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu. 


      La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo".


      Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana.

      Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la tanca amb peces de fusta de deriva. L'espiral és la marca de la casa.

      El més divertit és que els dos operaris encarregats d'instal·lar la tanca, quan han vist l'obra, m'han felicitat. A veure quina cara posen els de l'ajuntament quan la vegin...

      6.3.15

      La Montse


      La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

      3.6.14

      Sant Salvador Veritable

      Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt. Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra. 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo. A la portada hi ha una foto del castell. L'autor és un enigmàtic místic d'origen rus que viu a Llançà...
      En San Salvador Verdadero el Cáliz-Grial estuvo mucho tiempo y fue rodeado de inmensa piedad. Allí vivieron los inmortales.  
      Medites. Sant Pere de Rodes (matriu de tot el romànic, segons Deulofeu) va ser construït per a despistar. El Cap de Creus és un malnom que els cristians van posar al Cap de Venus pagà. Per què us penseu que hi ha 100 dòlmens envoltant la Serra Veritable i la de Rhodes? Casualitat? No hi ha espai més sagrat a Catalunya ni a Europa. Ni Montserrat. Medites mentre el sol t'acarona la cara i les energies tel·lúriques pugen pels txacres i surten per la coroneta. No hi ha cos. No hi ha límits...
      En San Salvador existen lugares misteriosos escondidos donde crecen la hierbas para la bebida de la inmortalidad
      Per què hauries de baixar? Per què no et quedes aquí dalt per sempre? Sents veus... Un autocar de teenagers anglesos pugen de Sant Pere esbufegant. És l'hora de guillar. Et poses a córrer muntanya avall. Saltes de pedra en pedra. Te'ls trobes enmig del corriol, s'aparten i es pregunten al·lucinats: Qui és aquest runner que guimba per les muntanyes? Santa Helena. Albires el Mar Nostre des de la Muntanya Veritable. Com has fet cap fins aquí? Què t'hi ha portat? Existeix un lloc millor? Qui et beneeix des de dalt? Mas Ventós, Sant Onofre (estan arranjant l'ermita per a l'aplec de dissabte) i els castanyers d'en Mateu... Del castanyer centenari cremat han nascut fills esponerosos. Entre falgueres escoltes els rossinyols. La Muntanya del Rossinyol en la Serra Veritable és la porta d'entrada al Cap de Venus que s'endinsa en el Mar Nostre d'on prové el Sol cada albada...
         
         

      12.9.13

      Finis-Terrae-7

      De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra.

      El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines.

      No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.
       

      4.9.13

      Finis-Terrae-1


      Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes, somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses. 

      Ja no hi sóc. I camino. Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort.

      Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-conec, esdevinc una mica menys jo, una mica més tot. Només una mica, sense pretensions.

      Ja no hi sóc. I no tinc certeses. El mite de l'estabilitat. Es pot fugir del fugir? Per què hem d'estar sempre buscant alguna cosa? Què hi pot haver fora que no tinguem a dins? Déu només s'adreçarà als valents que ho abandonin tot, fins al punt d'abandonar-se a si mateixos. No els anomeneu bojos. Són purs. Com un cel sense núvols. 

      Ja no hi sóc.

      19.6.13

      Cala Prona

       

      Costa arribar per terra a la cala Prona. No hi ha cartells indicadors i, amb les abundoses pluges, els matolls han crescut molt. Bruquissars de dos metres, punxes i més punxes que t'esgarrinxen les cames. No recomano bermudes per aquests verals. De bon matí plovisquejava i el cel era ben tapat. Tot i així, no he volgut recular. M'arriscava a entomar un xàfec, però al final els núvols han endolcit la ruta. Amb un sol com el d'ahir hagués estat pitjor. Des que vaig visitar la Taballera, no em treia del cap la Prona, suposo que influït per l'Arnald Plujà el qual al seu llibre 135 platges del Cap de Creus diu que "Pel meu gust, cala Prona és el reclau més suggestiu del Cap de Creus". Jo afegiria: si hi arribes amb la barqueta...

      Perdre'm pel Cap de Venus és un exercici encisador. Encara em queden racons per conèixer, cales per explorar, misteris amagats que a penes intueixo. Aquest territori no és només un accident geogràfic, sinó una mineral substància on tot comença i tot acaba. No hi ha paraules, en tot cas sensacions. Els colors de la roca amb les seves formes capricioses, la infinitat de plantes que malden per sobreviure enmig del no-res inhòspit, la Mar d'Amunt amb una orografia llaurada pel vent i per l'aigua.

      Entre el mas Rabassers de Baix i el de Dalt (ruïnes) em trobo en Pere i el seu gos. "Bon dia tingui" -li dic. "Ens mullarem?" Remena el cap i diu que potser no. Ara viu a Cadaqués, però de jove havia viscut al mas de Dalt. Hi ve sovint a passejar. Els seus ulls són pura nostàlgia. Li dic que la meva intenció és arribar a la Prona. Ell arrufa el nas. "Hi has anat mai?" -em demana. Li dic que no, que és la primera vegada. M'avisa: "És una mica embolicat. La sendera es perd entre els matolls..." Efectivament, en Pere tenia raó. A més de perdre'm diverses vegades (vaig fer cap a la Cala Galladera seguint unes marques blaves), també vaig perdre el mapa que duia.

      A la cala hi ha una barraca oberta. Una de les cambres és plena de matalassos vells i l'altra té un foc a terra, cuina de gas butà i una taula amb cadires. Vaig trobar un pot de Betadine que em va ajudar a guarir les ferides que m'havia fet a les cames. A prop també hi ha un pou d'aigua dolça. La platgeta és poc atractiva: sense sorra, plena de meduses... De totes maneres, la transparent blavor de l'aigua ho compensa tot.

      Hi tornaré. A la Prona i a la resta de cales i caletes de la Mar d'Amunt. El Cap de Venus m'ha robat el cor. El mític orient català....           

       Cala de S'Arena (Serena)

      9.11.12

      El temple de Venus


      El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar? 

      Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.