19.6.13

Cala Prona

 

Costa arribar per terra a la cala Prona. No hi ha cartells indicadors i, amb les abundoses pluges, els matolls han crescut molt. Bruquissars de dos metres, punxes i més punxes que t'esgarrinxen les cames. No recomano bermudes per aquests verals. De bon matí plovisquejava i el cel era ben tapat. Tot i així, no he volgut recular. M'arriscava a entomar un xàfec, però al final els núvols han endolcit la ruta. Amb un sol com el d'ahir hagués estat pitjor. Des que vaig visitar la Taballera, no em treia del cap la Prona, suposo que influït per l'Arnald Plujà el qual al seu llibre 135 platges del Cap de Creus diu que "Pel meu gust, cala Prona és el reclau més suggestiu del Cap de Creus". Jo afegiria: si hi arribes amb la barqueta...

Perdre'm pel Cap de Venus és un exercici encisador. Encara em queden racons per conèixer, cales per explorar, misteris amagats que a penes intueixo. Aquest territori no és només un accident geogràfic, sinó una mineral substància on tot comença i tot acaba. No hi ha paraules, en tot cas sensacions. Els colors de la roca amb les seves formes capricioses, la infinitat de plantes que malden per sobreviure enmig del no-res inhòspit, la Mar d'Amunt amb una orografia llaurada pel vent i per l'aigua.

Entre el mas Rabassers de Baix i el de Dalt (ruïnes) em trobo en Pere i el seu gos. "Bon dia tingui" -li dic. "Ens mullarem?" Remena el cap i diu que potser no. Ara viu a Cadaqués, però de jove havia viscut al mas de Dalt. Hi ve sovint a passejar. Els seus ulls són pura nostàlgia. Li dic que la meva intenció és arribar a la Prona. Ell arrufa el nas. "Hi has anat mai?" -em demana. Li dic que no, que és la primera vegada. M'avisa: "És una mica embolicat. La sendera es perd entre els matolls..." Efectivament, en Pere tenia raó. A més de perdre'm diverses vegades (vaig fer cap a la Cala Galladera seguint unes marques blaves), també vaig perdre el mapa que duia.

A la cala hi ha una barraca oberta. Una de les cambres és plena de matalassos vells i l'altra té un foc a terra, cuina de gas butà i una taula amb cadires. Vaig trobar un pot de Betadine que em va ajudar a guarir les ferides que m'havia fet a les cames. A prop també hi ha un pou d'aigua dolça. La platgeta és poc atractiva: sense sorra, plena de meduses... De totes maneres, la transparent blavor de l'aigua ho compensa tot.

Hi tornaré. A la Prona i a la resta de cales i caletes de la Mar d'Amunt. El Cap de Venus m'ha robat el cor. El mític orient català....           

 Cala de S'Arena (Serena)

1 comentari:

J. ha dit...

Esos paisajes del cabo de Creus que me recuerdan a Formentor y las calanques.