4.6.13

Simplement

És quan se'n va la tramuntana que te n'adones que no calia prendre decisions importants enmig de les ràfegues fredes del vent del nord. Tempestes que duren unes hores o uns dies no poden determinar el teu futur. Retorna la calma. Per als altres és fàcil opinar. Ho veuen tot des de fora. Parlen de llibertat, de solitud, de valentia, com si fossin catedràtics en la matèria. Tu no acceptes lliçons de ningú sobre aquestes qüestions. Has viscut prou per a saber què són i quins tripijocs amaguen. El teu camí no depèn de paraules buides ni de pautes generals. Queda un ventijol suau i una pau d'ocells que canten a mitja tarda. Queda la certesa íntima d'estar on has d'estar i de fer el que has de fer. Simplement. Ningú coneix millor que tu l'arrel de la teva felicitat.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

És curiós que mitjançant un blog puguem fer-nos una idea, de vegades, bastant acurada d'aspectes de la personalitat de l'escriptor/a. Concretament, sense conèixer-te en persona, em puc imaginar una mica les coses que t'han fet feliç i les que t'han neguitejat durant els últims mesos. Sigui com sigui, l'últim post estàs molt lúcid i m'agrada aquest to. Només volia que ho sabessis i animar-te a continuïs així. M'agrada llegir-te!

Toni Ibanyes ha dit...

Suposo que per a un escriptor escriure és una cosa inevitable, una debilitat, una addicció. El fet d'escriure et deixa indefens davant els altres perquè és una despullament enmig de l'aparador en el que tothom pot llegir-te. Si fos capaç de distingir el que sóc de les paraules que escric, encara estaria salvat. Si no, malament rai. La "lucidesa" que tu esmentes potser seria aixó: no confondre les paraules i els fets, aconseguir explicar(-te) entre línies sense acabar de dir-ho tot. Sovint penso que escriure és emmascarar-se, que les paraules no ens deixen veure el bosc. És com aquells que tot el dia parlen i no diuen res, un parlar és fer fum, i així mai no saps què o qui hi ha al darrere. Escriuen els frustrats, els reprimits, els covards... Escriure és fracassar. Els que són valents i lliures, VIUEN i prou. Cada mot és un símptoma de debilitat i de fallida, una derrota ombrívola que amaga molta frustració vital. T'asseguro que, si pogués, deixaria d'escriure. Ho intento, ho estic deixant, però no me'n surto...

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

No sé si te n'has assabentat:

http://lapanxadelbou.blogspot.com.es/2013/06/sani-girona-i-els-projectes-pendents.html

Toni Ibanyes ha dit...

Gràcies, Víctor. Me n'he assabentat a primera hora. Una notícia molt trista.