31.12.10

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

29.12.10

Soledat sense sostre

Ningú no torna mai enlloc. El passat sempre és mentida. L'amor, la llar, la família... pròtesis uterines que amb prou feines ens ajuden a dissimular la intrínseca soledat sense sostre que és la vida. No, ningú no torna mai enlloc. El futur sempre és mentida.

23.12.10

Mas de lo mismo


Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

22.12.10

Bellament inconsistent

La pluja m'inspira l'oblit dels dies que vaig romandre a l'ombra del món, reclòs en la cara oculta on s'amaguen els neguits i creixen els malsons, captiu d'un silenci dens que ofega l'esperit.

La pluja, novament, m'inspira el camí, sendera de futur (perquè hi ha un futur: aquesta tarda, aquesta nit, demà, els teus ulls, la teva pell, els teus pits...), els mots que brollaran dels dits per a dir tot allò que vull dir, el vol dels ocells cap al tard, quan retornen al niu.

La pluja m'inspira l'oblit, somriures de nen a la vora del riu, llums de colors, punts suspensius.........

Res no voldria que fos diferent. Tot és com ha de ser: bellament inconsistent.

21.12.10

Massa lluny

Arriba un moment en què tota comèdia sobra. És quan les màscares han caigut i ja no hi ha marxa enrere. Les pots dir o les pots escriure pel broc gros; o també les pots fer, que resulta més productiu que el simple fet lingüístic, sempre tan buit i inoperant. He compilat tots els insults possibles i encara hi ha gent que en busca de nous quan pensa en mi. Perdeu el temps. Feu tard. Estic massa lluny de vosaltres.

15.12.10

Tots els matisos del taronja


Com cada capvespre, contemplo la posta embadalit, tots els matisos del taronja difuminant-se amb el blau. Cada cop més profund, més llunyà, l'horitzó afamat d'estels desdibuixa la silueta dels turons. No vull encendre els llums. Encara no. Em destorben els fanals i les bombetes de Nadal. En tinc prou amb aquest entrellum d'abans de la foscor, que s'allarga i es deixata, que m'entendreix malgrat tot, enmig de tanta confusió, mentre els homes desesperen víctimes de la fi d'un món.

11.12.10

Why I Write


Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

9.12.10

Angels in disguise


"Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

1.12.10

We'll always have Paris


Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.

22.11.10

Veus Anònimes

La Maribel Sánchez em va entrevistar en el programa "Veus anònimes" (20-11-10) de Ràdio Sabadell

16.9.10

Chicles

Hubo suicidio de aves y otras constelaciones ignotas que ocultaron la verdadera esencia de lo absoluto. En el centro de la habitación oscura, donde duele la vida, me entretuve un rato largo hasta que nadie se acordó de despertarme. Dime, dímelo tú, hada informe, ¿cuánto tiempo tendré que recordar mis pecados? A veces callo para que el silencio no se enoje. Hace años tuve hambre de todo y ahora me vomito a mí mismo. La luna era niña. El tren se puso delante. Con lo que me queda voy a tejer un nuevo fracaso. Mañana me volveré aún más loco y nadie, ni mi madre, ni mi hija, ni tú, que meces mi corazón con tus besos profundos, podrá reconocerme. Pedazos de mi esparcidos sobre las baldosas. Aire viciado en el ascensor que desciende hasta el infierno. Anduve junto al canal al atardecer y todos los nogales parecían tristes. Dame la mano para que no vuelva a levantarme. Tú sabrás qué hacer con mi piel cuando no la riegue la sangre. Ahora debería dormir. Otra noche menos antes del veredicto. Las madrugadas me sosiegan, aunque nada en realidad podría sosegarme. Olvidé la manera de arañar los sueños para que parezcan más reales. ¿Sabes cuánto cuesta el billete que conduce a la nada? No te abrumes. Solsticio de luces sin farolas en el filo de la medianoche. Sonrisas rotas de arriba abajo, quebradas por el huracán del desengaño. Perderé el control y seré fuego implacable. Las alondras huyeron al imaginar mi rostro. Peces siniestros, abisales, parpadean para nadie. Ni tú ni yo parecemos lo que somos. Esquivo a los vecinos porque tengo miedo de que descubran lo que soy: un mero atuendo sin alma, una sinalefa que se esfuma en mitad del océano. Cuando cumpla mil años mis ojos serán de titanio y mis dedos de misterio. Ábrete de una vez por todas. ¿Para qué guardarse tanto? El arco iris me dijo que hay un destino escrito entre las algas. No, apenas empecé a nacer para lo importante. Cada paso me pierdo. Mi cráneo me traiciona. No es capaz de alojarme. Háblame de eso que no eres capaz de confesarte ni a ti mismo. Seguro que coincidimos en la misma esquina, donde los perros orinan y husmean con ahínco. No tuve un buen día. La química se alteró en mis neurotransmisores. El soplo de la noche asesina merodea por la terraza. Si no llego al lunes, decidle a la cajera del Mercadona que robé un paquete de chicles de clorofila por el placer de robarlos y por la curiosidad de saber qué ocurriría si me pillaran, pero no me pillaron. Al salir tiré el paquete de chicles a la papelera porque nunca como chicles y ese día tampoco me apetecían.

27.8.10

Equidistància

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa.

Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava.

M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi.

L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix.

L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret.

[Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui]

29.7.10

La Catalunya que bull

Serà la calorada de l'estiu o aquesta crisi que sembla un túnel sense sortida, però la cosa està que bull, sobretot la cosa política, que és la cosa pública, la de tots, encara que alguns se'n vulguin desentendre agotzonant-se en el seu cau privat. Bull d'ençà que l'Estatut va ser trinxat en nom de la Sacrosanta Constitución Española (“la indisoluble unidad”!). Bull d'ençà que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos tot col·lapsant el centre de Barcelona. Per dignitat, perquè ningú no decideixi per nosaltres, perquè quatre togats no poden tombar la voluntat de tot un poble. Aquesta bullimenta es va escalfar encara més amb l'embranzida espanyolista ran de la victòria de la Roja al mundial de futbol. Les rojigualdas contrastaven amb les estelades. Quin abrandament. Independentistes (separatistes) versus espanyolistes (unionistes). Alguns parlen de “fractura social”...

Símbols i sentiments es barregen en aquesta olla que xarbota cada cop més. Per acabar-ho d'adobar, el Parlament aprova la prohibició de la fiesta nacional (de la seva nació, esclar, que nosaltres tenim la nostra, malgrat que uns togats madrilenys li neguin l'estatus jurídic). Almenys a casa nostra, la tortura i la mort d'un animal ja no serà un espectacle, i menys “cultura”. En això, com en tantes altres coses, ens diferenciem dels nostres bàrbars veïns de l'oest, mentre ens acostem a les nacions civilitzades, la gent del nord, els europeus.

Estatut, manifestacions, banderes, futbol, toros... Els ingredients d'aquest guisat el poden fer molt indigest. Sort que arriba l'agost i ens aturarem una mica per tal de poder pair-ho tot amb més calma. L'agost sí, que és la veritable fiesta nacional arreu de la península! Després de l'hamaquing, ens espera un nou curs ple d'incerteses. La crisi econòmica (que no és només econòmica, sinó sistèmica) continuarà endavant; les eleccions de la tardor aclariran el panorama polític, a hores d'ara prou confús, atès que els partits s'han vist superats pels esdeveniments recents.

Aquesta Catalunya que bull ha de donar els seus fruits. També podria ser que la muntanya acabés parint un ratolí. Molt de renou i poca llana. Tant de bo no sigui així. La Catalunya que vull ha de ser lliure, digna, orgullosa de si mateixa, independent. La Catalunya que vull no pot seguir sent una colònia del poder centralista espanyol que decideix per nosaltres, ens roba i ens menysprea. La Catalunya que bull ha de donar pas a la Catalunya que vull, que volem, perquè tot depèn de nosaltres, de la nostra voluntat, del nostre vot...

(Article publicat a AraPonent.cat)

21.7.10

La finestra de la independència

16.7.10

Alquímia interior

En el seu dia, vaig haver d'acumular desplaences,
Viure en solitari, vestir de manera senzilla i nodrir-me de poca cosa;
Però sabia que el cos i la fama només són obstacles en el camí.
Quan hagueu trobat un indret tranquil on fer les pràctiques,
Conreeu amb determinació la gran concentració.
Què n'és, de difícil, perfeccionar alhora cos i ànima!
Si no heu pogut desplegar el cos, comenceu per la naturalesa innata.
Per la qual cosa, abandoneu el lucre i la celebritat.
Amputeu tota passió i ja no hi haurà impediments.
Quin és l'obstacle? Tot depèn del vostre valor i de la vostra voluntat.
Qui us posa entrebancs? Tot és a les vostres pròpies mans.
Gaudir de gran renom, ser un escriptor reconegut, tot això són bagatel·les.
Manteniu-vos indiferents a les robes sofisticades i a les taules opulentes.
Acumular bronze i jade no us conduirà a la salvació.
Poemes en prosa, cants i versos ben rimats
No són més que ensopegades en el camí.
Sigueu com la boirina o el fum vaporós,
Com les flors o com els penjolls florescents del salze.
El que passa és que floteu entre el cel i la terra,
Sense esdevenir mai pluja o rosada fecunda,
Perquè res no us atreu tant com el cos i la glòria,
I els costums governen la vostra vida.
En el centre d'aquesta vida, concentreu-vos en l'ànima i en l'alè vital.
Calmeu-los per tal de no patir debades.
Deixeu estar els sabers i els talents literaris;
Impassibles, recolliu la vostra essència i la vostra ànima,
Continueu avançant amb ment decidida;
Així la via mai no us donarà l'esquena.

Cao Wenyi (taoista, primera dona cèlebre de l'alquímia interior, any 1150, dinastia Jin). Fragment del seu Cant a la Magna Via i a la Font Màgica, traduït lliurement del llibre de Catherine Despeux Immortelles de la chine ancienne. Taoïsme et alchimie féminine)

13.7.10

LA TRAÏCIÓ DELS POLÍTICS (COM LA PARTITOCRÀCIA MATA LA DEMOCRÀCIA)

Aquest vespre he rebut el següent correu:
ERC!!, PP, PSC, IC i CIU!! HAN ACORDAT AVUI LA PRIMERA RESPOSTA UNITÀRIA DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ INDEPENDENTISTA DE DISSABTE DE MÉS D’UN MILIÓ DE CATALANS: VOTAR EN CONTRA DEL LA ILP PER CONVOCAR UNA CONSULTA POPULAR SOBRE LA INDEPENDÈNCIA

AQUESTA ILP ERA EL PLA B DAVANT EL BLOQUEIG DEL TC A L’ANTERIOR INICIATIVA POPULAR PRESENTADA PEL REFERÈNDUM D’INDEPENDÈNCIA

Benvolguts/des companys i companyes,

Avui és un dia molt trist. La primera resposta unitària a la massiva manifestació del dissabte 10 de juliol ja ha estat presa per unanimitat per part dels partits polítics: aquest matí la Mesa del Parlament, amb els vots d’ERC (Ernest Benach), el PP (Rafael Luna), el PSC (Higini Clotas i Lídia Santos), IC (Jordi Miralles) i CiU (Toni Castellà), ha votat en contra de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular perquè la Generalitat convoqui una Consulta Popular sobre la Independència.

Amb aquesta decisió presa per unanimitat, la Mesa del Parlament ha tombat aquest Pla B que havíem presentat, després de conèixer la sentència del TC contra l’Estatut i contra la Llei de Consultes populars per via de Referèndum, amb l’objectiu de salvar el bloqueig que s’havia perpetrat per part del TC contra l’anterior IP presentada per un referèndum d’independència. Aquesta IP també ha estat rebutjada, finalment, per part de la Mesa.

La ILP no podia aturar-se per part del Govern espanyol perquè la Llei d’Iniciativa Legislativa Popular es va aprovar l’any 2006 i ja no es podia recórrer per part del Govern espanyol. Però la Mesa del Parlament, per unanimitat, i en un acte de covardia després de la manifestació de dissabte, ha fet la feina bruta a Espanya i ha tombat la Consulta Popular sobre la Independència abans que poguéssim començar la recollida de signatures.

Aquesta decisió és una burla i una manca de respecte al milió i mig de catalans que ens vàrem manifestar el passat 10 de juliol al crit d’INDEPENDÈNCIA. Els partits polítics han volgut posar un morrió al poble i han manat continuar votant llistes tancades i bloquejades. Aquesta ha estat la única resposta unitària que han sabut acordar: evitar que el poble parli i voti. I ho han fet tots junts, els que es fan dir independentistes amb els autonomistes i els espanyolistes. Tots junts.

ALFONS LÓPEZ TENA I URIEL BERTRAN HAN PRESENTAT LA SEVA DIMISSIÓ COM A CONSELLERS NACIONALS DE CDC I D’ERC RESPECTIVAMENT

Alfons López Tena i Uriel Bertran, els impulsors de les dues iniciatives per convocar una Consulta Popular sobre la Independència han presentat la seva dimissió com a Consellers Nacionals de CDC i d’ERC respectivament, per aquesta decisió adoptada per les direccions de CiU i d’ERC. Aquesta és la carta que ha enviat Alfons López Tena a Artur Mas i la carta que ha enviat Uriel Bertran a Joan Puigcercós.

MOSTREU EL VOSTRE REBUIG A L’ACTUACIÓ D’ERC, PP, PSC, IC I CIU I ENVIEU UN CORREU ELECTRÒNIC ALS RESPONSABLES D’AQUESTA BURLA AL POBLE CATALÀ

Líders Polítics
Joan Puigcercós (ERC): jpuigcercos@esquerra.cat
José Montilla (PSC): jose.montilla@parlament.cat
Artur Mas (CiU): a.mas@ciu.cat
Joan Herrera (IC): jherrera@diputado.congreso.es


Membres de la Mesa
Ernest Benach (ERC) : ernest.benach@parlament.cat
Rafael Luna (PP): rafel.luna@parlament.cat
Higini Clotas (PSC) : higini.clotas@parlament.cat
Lídia Santos (PSC): lidia.santos@parlament.cat
Lluís Corominas (CiU): lluism.corominas@parlament.cat
Antoni Castellà (CiU): antoni.castella@parlament.cat
Jordi Miralles (IC-EUiA): jordi.miralles@parlament.cat

Com sempre,
Visca Catalunya Lliure!
L'enemic el tenim a dins, molt arrelat. O votem INDEPENDÈNCIA (i només pot ser un nou partit que encara no té representació a l'actual Parlament botifler o només ens deixen la via extraparlamentària... Podem col·lapsar Barcelona les vegades que faci falta!!!)

11.7.10

10-J-10



Ressaca d'emocions. Regust dolç d'esperança. Som el que som i som molts. Ningú ens robarà el futur. He vist mirades de nens plenes d'horitzó, vells que ranquejaven sota el sol, veus i cors cridant el mateix crit, cantant la mateixa cançó, amb les eines ben esmolades, pas a pas, amb serenor...

Ho vaig piular al Twitter

8.7.10

Tots a la Mani




"La sentència del Tribunal Constitucional ha tocat parts molts substancials de l’Estatut de Catalunya votat pels catalans el 18 de juny de 2006. Ha afectat la seva columna vertebral, el seu nucli dur: la nació, la llengua, el finançament, les competències i el seu blindatge. Estem davant una actitud clarament contrària al que ha de ser una interpretació flexible i oberta de la Constitució. El pacte constitucional de 1978 ha quedat tocat amb aquesta sentència. En aquestes circumstàncies és quan els països han de demostrar que tenen caràcter. Si som una nació, i ho som, ara hem de demostrar-ho i exercir com a tal. És per això, que em sumo al post unitari per demanar la participació en la manifestació convocada per Òmnium Cultural, el proper dissabte 10 juliol a les 6 de la tarda, en defensa de la dignitat del nostre país sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Ara més que mai, Catalunya ens necessita. Cal que la gent sortim al carrer per la nostra dignitat nacional, pels nostres drets i per fer-nos respectar com el que som: una nació amb mil anys d’història que ho vol seguir sent en el futur. Visca Catalunya!"

29.6.10

La indisoluble unidad


Vista la sentència, queden dues alternatives: o les urnes o les armes. Les armes les tenen ells. Ells fan les (nostres) lleis i les interpreten. A nosaltres ens queda l'acatament o la revolta. Les nostres armes són les urnes. Si encara tenim dignitat i aspirem a la llibertat com a individus i com a poble, no podem admetre de cap de les maneres que algú decideixi per nosaltres. Vaig néixer català i moriré català. Cap tribunal ni cap exèrcit aconseguiran que renegui de la meva identitat. Ni borbons ni autonomies ni hòsties. Ni zetapés ni rajoys. El que em quedi de vida lluitaré per a defensar-me de la púrria espanyolista que ens ha escanyat econòmicament i que encara es pensa que pot seguir trepitjant-nos. La seva indisoluble unidad me la passo per l'arc del triomf. Consideraré traidor a tot català que accepti l'actual estat de coses. Ruïna i decadència ens ha portat España. L'única salvació es diu INDEPENDÈNCIA.

22.6.10

Descreences

Primer vaig creure en la religió, després en la filosofia, més tard en la literatura... A hores d'ara el que està en crisi no és solament el meu compte corrent, sinó la meva fe en les paraules. A mesura que passen els anys sóc més escèptic. Em pregunto quina serà la propera fe que em captivi... Et tinc a tu, la natura i el silenci. (¿O ets tu, la que em tens a mi, com em tenen la natura i el silenci?). L'amor no és una fe, sinó un fet, cosa que no és cap déu ni cap idea ni cap paraula. No necessito creure en tu perquè sé que ets real, sovint més real que jo mateix. En mi ja fa dies que no hi crec. La vida és un seguit de descreences.

20.6.10

TB

El meu cervell és inestable
Trontolla sovint amb daltabaixos químics que acceleren o alenteixen el seu funcionament precari
Pujo i baixo sense mesura talment muntanya russa descontrolada
Hi ha drogues que m'ajuden
Hi ha ambients que m'assosseguen
Postes de sol i badies de blau turquesa i carícies sinceres abans d'endormiscar-me
No tinc la clau del pany secret
Fa dies que vaig perdre la busca de la brúixola
Provo de sobreviure sense ensurts
Escriure és una forma de consolar-me
Demà pot ser pitjor
El futur és aquesta tarda
No em jutgis massa de pressa
Intentaré de no decebre't

2.6.10

La incertesa del futur

La incertesa del futur nodreix encara més la fragilitat de l'ànima, aquesta teranyina de desitjos i records, aquest pou de boires noctàmbules, aquesta maleïda intermitència de les sensacions, aquest destí de somriures estripant-se...

La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de sang i desesperança...

Ets el fil que em sosté, encara un instant, fins que el vent s'endugui sencera tota la trama, actors i figurants, demà potser o demà passat, tan aviat que em tremolen els dits només d'escriure-ho...

La incertesa del futur com una làpida sense epitafi, marmòria i espectral...

Tenim l'amor, gran simulacre, la carn que sua i batega, l'alè que es fon amb l'alè, els ulls sota les parpelles. Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caducable, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llavis, que ens empeny costa amunt, que ens ajuda a passar les pàgines del calendari. L'amor i res més no tenim, tenint-nos l'un a l'altre...

La incertesa del futur que creix mentre el rossinyol, inconscient, exhaureix les últimes notes de la seva partitura inútil i les granotes rauquen frenèticament a la bassa de la vora del riu...

30.4.10

Un camí ple de verd i arbres daurats


El temps que passa ens salva del naufragi. Refer una vida desfeta té molt de mèrit. Sempre havies cregut que l'amor i la felicitat -com deia el puto Nietzsche- eren pròpies de botiguers, vaques, cristians, dones, anglesos i altres demòcrates...

Ara que estimes i ets feliç, voldries oblidar tot el que vas aprendre en els llibres, tota la brossa que, any rere any, va embrutar-te les neurones i et va embossar el cor. Massa intel·lectualisme. Massa escepticisme. Massa cinisme. Massa nihilisme. Masa filosofia. Massa literatura.

Grau, treurer Freund, ist alle Theorie, und grün des Lebens goldener Baum. (Goethe)

S'acaba el millor abril de la teva vida amb lluna blava i la promesa d'un nou camí ple de verd i arbres daurats. El negre i el gris queden enrere. Queden enrere la hipocresia, la impostura, les màscares, la covardia d'una vida acomodada plena de seguretats fictícies.

Com el vell roure que treu fulles noves, la teva saba reneix de les cendres hivernals. El riu de la sang es desborda....

No calen més paraules. La vida no és una qüestió de paraules, sinó de fets, d'actes, de vivències, d'experiències, de sentiments, d'emocions, de sensacions... Davant tot aquest allau vital, fins i tot les paraules més poètiques semblen clofolles buides i inútils.

Aviat farà un any que vas fer el salt. El tornaries a fer mil vegades per tal d'arribar on ets ara. Un camí ple de verd i arbres daurats.

27.4.10


    Foto feta des de casa el dia de Sant Jordi a les 20:38

    23.4.10

    Sant Jordi 2010



    Ahir vaig poder votar anticipadament en la consulta popular sobre la independència.

    La meva aportació a la Diada de Sant Jordi és aquest text que surt publicat a Siqmunda:

    ERISTOFF BLACK
    No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som ensarronats a còpia d'anuncis i titulars, missatges com teranyines que ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s'afileren, van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l'hivern... (segueix llegint)
    Bona Diada de Sant Jordi!

    NB: No em busqueu per cap paradeta perquè enguany no signo llibres. Quin descans!

    21.4.10

    Premis

    1998 - IX Premi Comarcal Narrativa Òmnium Vallès Oriental  
    2000 - XI Premi Comarcal Poesia Òmnium Vallès Oriental  
    2001 - XII Premi Francesc Català Poesia Òmnium Perpinyà 
    2001 - VII Justas Literarias del Camino de Santiago
    2001 - XII Premi Jalpí i Julià de Narrativa de Sant Celoni
    2001 - X Premi de Narrativa Curta Manuel de Pedrolo
    2002 - XI Concurs de Conte Curt Sant Bartomeu de Montuïri
    2002 - III Certamen Literari Les Millors Pàgines 
    2002 - XIV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
    2002 - X Premi de Contes Emili Teixidor
    2002 - IX Premi Vent de Port de Contes
    2003 - VII Premi Literari de Narrativa Montserrat Roig
    2003 - XV Premi Santa Perpètua de Contes Breus
    2004 - IV Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
    2005 - V Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular
    2006 - VI Premi Lletra de pàgines web de lit cat: blog guanyador de la votació popular

      Enllaços

        Twitter Facebook YouTube
          AELC - QUI ES QUI - ENCICLOPEDIA - VIQUIPEDIA - BIO
          PREMIS - LLIBRES - PREMSA - LITERATURA 2.0 - CATOSFERA LIT
          ENTREVISTES - PARTICIPACIONS - MANIFEST-05 - MANIFEST-08
          POESIA - VIDEOS - BUBOK - INSULTS - VIATGES - BLOG
          TAO TERRADETS WIKILOC CaP RaS aRT
            English
              correu

              19.4.10

              El petit príncep i els volcans


              "El matí que havia de marxar va endreçar tot el planeta. Va escurar ben escurats els volcans en activitat. Tenia dos volcans en activitat. Li anaven molt bé, al matí, per escalfar l'esmorzar. També tenia un volcà apagat. Però, tal com deia ell: «No se sap mai!». Per tant també va escurar el volcà apagat. Si estan ben escurats, els volcans cremen a poc a poc regularment, sense erupcions. Les erupcions volcàniques són com quan es cala foc en una xemeneia. Evidentment, a la nostra terra som massa petits per escurar els volcans. És per això que ens provoquen tants maldecaps."

              El petit príncep, cap. IX, Antoine de Saint-Exupéry

              18.4.10

              Sempre endavant

              La tarda s'allarga com el regust que m'has deixat als llavis abans de marxar. Sota les cendres volàtils del volcà fem la viu-viu fins que toquin les campanes de l'hora foscant. El teu somriure em bressola. No temo res ni ningú. Sóc un ocell que es deixa endur pel vent que pentina els arbres.

              La tarda s'allarga com l'eco de la teva veu quan deixo el mòbil. Hi ha una certesa profunda al fons del cor, una pau que no coneix escletxes. La nit ens amaga sota els llençols. Som una sola carn. Ho vencerem tot.

              La tarda s'allarga com el record més feliç, com la infantesa desada a l'ànima. No cal córrer ni esperar miracles. N'hi ha prou amb el batec amansit, amb donar-se la mà i caminar l'un al costat de l'altre, fonent les mirades, sempre endavant.

              16.4.10

              Natürlich

              "N'estic fins a la soca dels ous" (p. 60) de gastar-me una pasta gansa comprant llibres de paper. 18 euros són molts euros per aquesta novel·leta que no arriba a les 200 pàgines.

              MC és la història d'una fugida. "Jo he fugit tota la vida, sempre" (p. 62). ¿Fugir per a què? "Per provar de ser un altre" (p. 11). "Una serp que mudava la pell..." (p. 34). De Mallorca a Barcelona. La novel·la fa curt, sembla interrompuda en el moment que la cosa comença a posar-se interessant. ¿Hi ha prevista una segona part potser?

              La llengua emprada (segons l'autor "inventada"), clafida de mallorquinismes, provoca l'exasperació per l'abús dels diccionarismes: enfony, calibòssia, tudat, traülla, nítols, cofurna, bòbilis-bòbilis, flastomis, aconhortà, pròdrom... És el que sol passar a les òperes primes: un vol demostrar tot el que sap, ho vol fer tant rebé que es passa tres pobles i ho enfarfega tot de barroquisme. "T'entaferraré una singlada que aniràs pàndol la resta de la teva vida." (p. 105)

              La qüestió jueva (p. 34)... Ufffff. No comment. Volent fer un acudit li surt el tret per la culata. La frivolitat en aquest tema és de vergonya aliena.

              MC és una Bildungsroman casolana. Té empenta i una certa gràcia, encara que em costa copsar l'humor peculiar que traspua.

              S'agraeixen els capítols curts.

              Les dues femelles (Antònia i Mònica) que es passen per la pedra el protagonista (Joan) actuen d'una manera molt pornogràfica, vull dir que són elles les que porten tota la iniciativa i ell resta com un simple tros de carn passiu que es deixa fer mentre comenta la jugada...

              No mata. Se n'ha fet un gra massa, d'aquest llibret. Reïx com a exercici de malabarisme literari -massa literari per al meu gust-, és a dir, poc versemblant, poc realista. La forma i l'estil aclaparen, estaborneixen el lector el qual, si grata una mica, no trobarà gran cosa en el fons, tret d'una sèrie d'obvietats mal disfressades. Confesso que m'agrada la literatura d'idees, la càrrega de profunditat. Aquí brilla per la seva absència. Pàgines i més pàgines (molt ben escrites, sens dubte) surfejant sobre onades d'inanitat.

              Felicito el corrector i l'editorial perquè no he estat capaç de trobar cap errata. Això és un fet absolutament extraordinari avui en dia.

              15.4.10

              La glicina del River


              A les envistes de la magnífica glicina del River, assegut en un banc davant la font de la Sirena, a redós dels magnoliers, mentre una colla de pàrvuls rep les explicacions de la seva mestra... Un indret perfecte per a encetar la lectura de Males companyies de Marc Cerdó...

              14.4.10

              Despullat de literatura

              Matí plujós. M'he empadronat a Lleida. A veure si puc votar el 25-A. He enllestit un text per a Siqmunda. Fa setmanes que he perdut la fal·lera per escriure. És el que passa quan vius la vida amb plenitud, que les paraules destorben. Després de molts anys, aquest Sant Jordi no signaré llibres. De totes maneres, no fa gaire he publicat dos poemaris a Bubok: Mandala i Hanua Nua Mea. A més, tinc dues novel·les al calaix que publicaré qualsevol dia. Em trobo en una etapa d'assossec creatiu. La vida és molt més que literatura. Sortosament. És com si hagués perdut la fe en les paraules. Noto que se'm queden curtes, que no serveixen per a expressar el que visc. Suposo que es tracta d'una crisi temporal. Entrellum també se n'ha ressentit. La primavera s'ha vestit de pluja. Jo m'he despullat de literatura...

              11.4.10

              Braços com ales


              Braços com ales, oberts de bat a bat, per abraçar el món sencer, per abraçar-te, amb el caliu dels cors que bateguen ensems, amb la rialla que estripa les ombres.

              Braços com ales esteses enmig d'aquest cel nostre, primaveres de pells i de sangs, més enllà de les pobres paraules.

              Braços com ales, comiats impossibles, som el riu que es desborda, la força dels astres, la flor del cirerer, el cant de l'ocell a trenc d'alba.

              Braços com ales per envolar-nos, per a sentir que la vida no pesa si em mires als ulls i veig en la teva mirada la meva, aquest silenci que em diu: no temis, deixa't endur, tot és perfecte.

              8.4.10

              Sort

              Dia intens. Em sento pletòric. La primavera i tu m'injecteu energia a dojo. Matí a Barcelona per a gravar l'entrevista de BTV. Temps ennuvolat i rúfol. L'hotel W és realment impressionant, per fora i per dins. A Lleida un sol esplèndid. He caminat dues hores riu avall. He pres el sol a terrassa. La posta d'avui ha estat discreta. Sóc un home amb sort.



              Entrevista amb mar de fons


              Els de BTVNOTÍCIES, el portal informatiu de Barcelona Televisió, em fan avui una entrevista. Serà un reportatge en vídeo on repassaré la meva trajectòria com a blogger, parlaré d'Entrellum, les xarxes socials, el futur dels blogs, la situació actual de la Catosfera, etc. L'escenari serà de luxe: Hotel W Barcelona.

              7.4.10

              Còmplices de la primavera


              Plou a Lleida. La pluja esbandeix els dies passats enllustrant-nos l'ànima. Llàgrimes, pluja, riu, mar... liqüefacció... liquiditat... aquesta blanesa... la tendresa més íntima de la teva abraçada... els sucs que regalimen... la suor que ens amara... Li pots dir "felicitat" si aquesta paraula fos capaç de condensar tanta bellesa, tanta intensitat, tanta veritat... Es queden massa curtes, les paraules. Plou a Lleida. Els nostres somriures il·luminen l'univers. Som còmplices de la primavera.

              5.4.10

              Serenitat


              Prenc el sol a la terrassa. La tarda s'esvaeix lentament. Els sembrats verds, els arbres florits, el riu ple... Tot plegat és un decorat prou adient. La tensió ha desaparegut. M'he deixat anar, he admès que no puc lluitar sempre contra corrent, que és millor acceptar les coses com vénen encara que, de vegades, no ens semblin bé. ¿Qui som nosaltres per a interferir amb la nostra ridícula voluntat la fabulosa maquinària còsmica? Déu sap allò que ens convé.

              Prenc el sol i deixo de buscar la resposta als enigmes que no comprenc. Vull ser dòcil al destí. L'amor és un misteri. També ho és la llibertat. Amor i llibertat no són incompatibles. Trobar la síntesi és la saviesa més gran.

              Prenc el sol i deixo d'esperar. El demà ja no em preocupa. Passi el que passi, no m'afectarà. Hi ha una pau que brolla de dins, una serenitat absoluta.


              4.4.10

              Déu és Amor

              M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli. He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor.

              3.4.10

              Dins el sepulcre


              I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.

              Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.

              Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.

              Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.

              1.4.10

              Finalista del Benet Ribas

              A la convocatòria de l'any 2007 vaig arribar fins a la segona votació. Enguany hi participaven 50 obres i he arribat a la tercera votació, és a dir, Mandala ha estat la finalista del Premi de Poesia Benet Ribas. Per un sol vot no he guanyat (3 a 4). Fixeu-vos que a la primera votació vaig empatar amb la guanyadora (7 vots).

              Sembla que aquest premi se'm resisteix. D'acord amb la progressió, si em presento dintre de tres anys, el guanyaré...

              NB: La guanyadora, Eva Baltasar, treballa a Blanes... Quina casualitat, oi?


              Podeu descarregar-vos l'obra aquí

              28.3.10

              El riu se'n riu de mi


              Després de parlar amb tu, m'acosto al riu, m'assec sobre l'herba de la riba i buido tot el dolor del meu cor. Obro les mans i els braços, deixo que l'aigua s'emporti tota la pena que brolla del fons. La lliçó del riu un altre cop. M'ensenya que no he d'aferrar-me a res ni a ningú, que he de fluir com ell, sempre igual i sempre diferent, acollint el que vingui, sense por a les tempestes, lliure, amb aquesta sensació de lleugeresa que dóna saber que tot és relatiu: el que s'acaba i el que comença, el que entra i el que surt, el que cau i el que s'aixeca, el que s'adorm i el que es desperta, aquesta primavera trista i alegre al mateix temps. El riu s'engull la teva veu i dilueix la teva silueta. Em quedo sol escoltant els meus batecs. A penes respiro. Papallones que volen. Canten els ocells. Tu ja no hi ets. Hi seràs sempre. El riu se'n riu de mi.

              27.3.10

              AraPonent

              Des aquest divendres ja és operatiu AraPonent.cat, el primer diari concebut i editat exclusivament en format digital a les comarques lleidatanes. AraPonent.cat promourà de manera prioritària la cobertura informativa de les comarques de la futura vegueria de Ponent: Segrià, Garrigues, l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera i la Segarra.

              Des dels impulsors del projecte es pretendrà generar debat a la xarxa en aspectes d'especial interès ciutadà i traslladar aquestes temàtiques també a les principals xarxes socials. És per això que l'apartat d'opinió adquirirà un protagonisme especialment rellevant en la publicació.

              AraPonent se suma a d'altres diaris d'àmbit territorial com AraVallès i AraGirona o el sectorial Jornal.cat -entre altres- que tenen com a referent nacional el digital directe!cat, tots ells vinculats al grup Catmèdia.

              A més de galeries fotogràfiques i vídeos d'edició pròpia, AraPonent.cat també inclou entrevistes, enquestes, una tira còmica, un aparador de llibres i una secció que engloba els blogs de Ponent, sota el domini TerraFerma.cat.

              Ara Ponent vol ser el primer mitjà de comunicació exclusivament digital en informar i crear debat a les nostres comarques. Amb tota la modèstia i amb respecte pels que ja hi són en paper, ràdio o televisió. Volem sumar. Venim a aportar. A donar espai i teixir complicitat amb els sectors emergents, amb la gent inquieta que és la que té voluntat de canviar les coses per seguir anant a millor.

              Creiem en aquesta Lleida de primera que té un horitzó de futur il·lusionant sense més límits que els que vulguem autoimposar-nos.

              És per això que les noves tecnologies estan canviant la nostra manera de viure i relacionar-nos. Estem convençuts que ens trobem davant l’equivalent a la revolució industrial i volem aprofitar-ho perquè Ponent també estigui liderant aquesta nova etapa.

              Si algun fet diferencial aporta la revolució 2.0 és que aquesta es basa en la complicitat, la conversa, la participació. Només amb vosaltres, amb les vostres crítiques i aportacions podrem construir el digital de les Terres de Ponent. Ens hi acompanyes?

              26.3.10

              Amiga eterna

              Adorable i deliciosa, em deixes el teu regust d'amiga eterna. Caminant sota un cel ple de núvols, amb els arbres florits, saltem i riem com nens que juguen amb si mateixos. Potser el destí juga amb nosaltres, però res no podran les llàgrimes que no puguin guarir aquests llavis afamats de besades. Ens tenim i ens tindrem malgrat les circumstàncies.

              Deliciosa i adorable, t'allunyes riu amunt amb la teva escombra de bruixa. Hem renovat el compromís, ara per sempre. El riu n'ha estat testimoni. Tot el que hem viscut queda en nosaltres com un tresor amagat en el fons de l'ànima. Vola, bruixeta, sigues feliç. Jo volaré també. Més enllà de l'horitzó, tard o d'hora, ens retrobarem.

              Adorable i deliciosa, dolça com la mel, t'enyoraré cada hora, somiaré el somni teu. Amiga eterna que marxes sense anar-te'n, que em deixes sense deixar-me, que m'oblides recordant-me, sigues feliç, sigues tu, sigues rosada de matinada, lluna que resplendeix, pluja que amara, aquesta flama que crema la meva pell després de l'última trobada.

              Amb tu vaig ser jo. Sense tu sóc teu.

              25.3.10

              No és senzill

              No és senzill acatar la sentència dels astres que dictaminen sobre nosaltres cada detall, des del pètal que neix fins a l'últim batec, cada silenci que omple l'espai entre les busques del rellotge, tots els errors que trenen l'argument, el pes de l'espera quan saps que no hi ha marxa enrere, cada sospir inútil, closes les parpelles, cada dolor que s'encomana i creix, que abasta braços i cames, la insensatesa del cor que es dessagna, mirades perdudes, carícies oblidades a l'andana del no-res. No, no és senzill. Camino a les palpentes de nit sobre la neu.

              24.3.10

              Posta de lluna


              La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

              Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent.

              Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més.

              Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix.

              Te'n vas i no sé què fer.


              La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

              El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més.

              M'arriba la teva veu ferida de llunyania.
              T'escolto amb el cor desfet.

              Allò que vam ser fou vida.
              Allò que vam ser és etern.

              Que el teu demà tingui rialles.
              Àngel, tresor, joia i estel.

              Em deixes aquesta lluna.

              Te'n vas i t'estimo més.



              23.3.10

              Entsöhnung


              du bist der träumer der ohne Traum ist . du . mit dem schwellengang . gehe zu den nicht fernen hügeln . nimm deine augen und beobachte die grossen könner die der übungen nicht müde wurden bevor sie ihren weg antraten . der sinn den du zum folgenden ort trägst ist die gegenklage . ist die entsöhnung . es kommen schon die nebel ins tal und du könntest den weg verfehlen und zu spät zu deinem haus gelangen zumal du zur nachtzeit gehst . hier und nun findet dein gesang jene für die er bestimmt ist . die menschen werden schon selten und die anderen verschliessen sich deinem anspruch . sie leben in ihrer zeit und haben kein schicksal sonst

              eres el soñador sin sueño . tú . acechador de umbrales
              . ve a las no lejanas colinas . con tus ojos observa a los grandes maestros que no se cansaron de ejercitar antes de emprender el camino . el sentido que llevas contigo al próximo lugar es la reconvención . es la reconciliación . ya se asoman las nieblas al valle y pudieras perder el camino porque andas de noche . aquí y ahora tu canto alcanzará a aquellos a los que está destinado . los soñadores ya son escasos y los demás se cierran a tu designio . moran en su tiempo sin trascender hacia otro destino mayor