28.3.10

El riu se'n riu de mi


Després de parlar amb tu, m'acosto al riu, m'assec sobre l'herba de la riba i buido tot el dolor del meu cor. Obro les mans i els braços, deixo que l'aigua s'emporti tota la pena que brolla del fons. La lliçó del riu un altre cop. M'ensenya que no he d'aferrar-me a res ni a ningú, que he de fluir com ell, sempre igual i sempre diferent, acollint el que vingui, sense por a les tempestes, lliure, amb aquesta sensació de lleugeresa que dóna saber que tot és relatiu: el que s'acaba i el que comença, el que entra i el que surt, el que cau i el que s'aixeca, el que s'adorm i el que es desperta, aquesta primavera trista i alegre al mateix temps. El riu s'engull la teva veu i dilueix la teva silueta. Em quedo sol escoltant els meus batecs. A penes respiro. Papallones que volen. Canten els ocells. Tu ja no hi ets. Hi seràs sempre. El riu se'n riu de mi.

3 comentaris:

Kandorja ha dit...

Sed sar:

El més bonic de la fotografia d'aquest article, és l'abella. Premi per qui la trobi.

Sed Kala.

Gemma ha dit...

Acabo de trobar el teu relat "Esborralls del futur" per casualitat i volia dir-te que m'ha agradat molt! És una metàfora molt directa, m'ha deixat un regust dolç. Felicitats!

Toni Ibañez ha dit...

Kandorja, jo no he sabut trobar l'abella :( No t'estas quedant amb nosaltres?

Gemma, gràcies per l'elogi del relat. El podeu trobar aquí: Esborrals del futur