ENTRELLUM

  He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple.  Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península.  Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond).  El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria...

Quan surts del Camino, quan deixes de seguir les fletxes grogues com un borrec, llavors pots descobrir coses realment extraordinàries, com ara els percebeiros del cap de Touriñán o els surfers de la platja de Nemiña. De vegades cal seguir la brúixola interior i fer alguna marrada. Són més quilòmetres però val la pena. L'oceà és un mirall. No oblidis que, tard o d'hora, hauràs de tornar. FOTOS FACEBOOK

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument. Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera. La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles. FOTOS FACEBOOK

Les coses que es fan sol es fan més de pressa. Avui he caminat 44.000 passes en 7 hores. Quan he travessat el pont del riu Xallas em trobava en un estat lamentable. Dues cames adolorides i mil preguntes sense resposta. El Camí et crida. En el Camí no has de prendre decisions. N'hi ha prou amb parar esment a les fites i seguir les fletxes grogues... En el Camí no tens nom ni passat ni res. Ets un simple pelegrí envoltat d'altres pelegrins. Avui he parlat almenys en 5 llengües . Una Torre de Babel. Dutxar-se, fer la bugada, menjar, tenir cura dels peus, descansar, descansar i descansar. I demà sant tornem-hi. Què hi fa tanta gent aquí? FOTOS FACEBOOK

Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes , somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses.  Ja no hi sóc. I camino . Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort. Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-...

  Es tracta de ser àngels els uns per als altres. Ser àngels i aprendre a passar de llarg. Com els núvols blanquíssims que no taquen el cel. Com l'escuma que brilla sobre la sorra i s'esvaeix. Caminar sense deixar petjades. Estimar sense lligams. D'això es tracta. FOTOS FACEBOOK

I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens.  AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum  Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less , do more . Per anar encara més lluny...  Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut , i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i...

Issuu és un gran invent. La novel·la que vaig penjar l'altre dia ja ha rebut 2.674 visionats i el relat 3.308 !! És increïble. Avui us presento la meva segona novel·la, El Camí de la Tau , guanyadora del X Premi Comarcal de Narrativa Òmnium Cultural del Vallès Oriental (1999). Així com l' opera prima va ser publicada (Edit. Granollers, 2000), aquesta segona obra encara restava inèdita. Ara, gràcies a Issuu , podeu gaudir de l' edició digital . No em sap greu fer la competència a les editorials. A les envistes d'aquest Sant Jordi tan mercantilitzat , jo us proposo un Sant Jordi Alternatiu i Digital . Us regalo els meus llibres . Els podeu llegir en pantalla o imprimir-los. Ad líbitum . El Camí de la Tau és una novel·la iniciàtica. Formalment molt arriscada (escrita sense signes de puntuació), és el relat d'una fugida. El protagonista (Lluís Cotonat) segueix un camí molt concret, ple de peripècies, que el menarà fins a Finisterre... Però la veritable protagon...