ENTRELLUM

La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts.  El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.   El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos.  No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop. Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas...

Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios , a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau.  La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament.  Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no e...

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant.  De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar...  No, no penso acomiadar-me de Cap Ras . Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Le...

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta: Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç.  - Què vol dir "viure veritativament"? - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica...  - O sigui, viure sol, com un ermità ... - Per què ho dius, això? - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot,...

Escriptor- Bartleby , decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels , Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels , la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas ...

La paraula exacta és desil·lusió . Millor en plural: desil·lusions . Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes . Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria . Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa . Un gran honor. Chapeau...

É sempre de nós que nos separamos quando deixamos alguém , deia Pessoa en boca d'Álvaro de Campos. Per això, cada separació és una bestreta de la mort, un retall nostre que deixem a la vora del camí com les serps deixen la pell. Un suïcidi parcial. Com era jo quan estava amb ella ? Com seré a partir d'ara, que ja no estem junts? Allunyant-me renuncio a ser qui era, liquido una possibilitat vital per tal de crear una nova condició de ser. No és només un canvi de circumstàncies, sinó quelcom més profund i essencial. El cor ha d'estar disposat a acomiadar-se i recomençar . Aquí rau l'encís. La crida de la vida no s'atura mai. Viure estripant-se, automutilant-se, petites morts que anticipen la mort final. L'aprenentatge de les pèrdues . Retalls. Talment un àlbum de fotografies.

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’...

Si la naturalesa física, moral, intel·lectual i espiritual d'un ésser humà està ben desenvolupada, o, per emplear la terminologia esotèrica, si els seus cossos subtils s'estan organitzant degudament, llavors pot ser escollit pels Germans Grans (Pessoa els anomenava els Superiors Desconeguts) i li pot ser donada una preparació especial. D'antuvi les intruccions se li envien telepàticament mitjançant la ment subconscient i, quan ha progressat prou en aquesta forma, se'l posa en contacte amb altres deixebles dels Germans Grans que es troben en el món físic els quals li ensenyaran i el prepararan conscientment d'acord amb els mitjans adequats corresponents a aquest nivell: la paraula parlada o escrita, etcètera.   Més tard, quan hagi fet el progrés suficient, els Germans Grans i Menors conjuntament, mitjançant el procediment conegut com a iniciació, correlacionen la subconsciència amb la consciència.   En arribar a aquest punt, el lector es preguntarà com e...

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat.  Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes , meditava sobre la relativitat del temps i dels espais... Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen.  Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent ti...

Nietzsche i Pessoa es van equivocar. Sense amor la vida no val la pena. Ni superhomes ni heterònims ni cogombres amb vinagre poden omplir la buidor existencial d'un cor que només batega per a si mateix, d'uns llavis que només coneixen la seva pròpia llengua, d'uns dits que només teclegen paraules fredes i asèptiques les quals, per molt perfectes que siguin, mai no podran assemblar-se ni remotament a la mística experiència d'una simple carícia.  Pessoa i Nietzsche es van equivocar. I molt profundament. L'únic consol que els queda és haver passat a la història, que no és poc, i que els fem servir de contraexemples. A desgrat d'ells, val a dir que les lous i les ofèlies tampoc no van ajudar-los gaire. En aquest cas, l'instint femení va encertar de totes totes. Em costa molt imaginar un món on prevalgués la genètica nietzscheano-pessoana. Quin malson! Hi ha dues formes de suïcidar-se: tirar pel dret o casar-se amb la literatura. En el segon cas, en...

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment.  Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" pe...

De vegades trontolla. De vegades no sap què vol ni sap què sent. Com va escriure una poetessa amiga:  En mí hay una incompatibilidad entre lo que quiero y lo que realmente siento. Entre vivir y compartir un amor y ser la tierna huraña que busca su escondite y su silencio. Me traiciona mi sentir. Aquesta és la qüestió. La vella dicotomia hegeliano-sartreana entre el ser-per-a-si (individu) i el ser-per-als-altres (societat), entre la independència-soledat i la dependència-solidària. Llibertat i amor són incompatibles? Ell porta molts anys fent-se aquesta pregunta. Fent-se-la i patint-la. Pessoa deia que estimar és cansar-se d'estar sol, trair-nos a nosaltres mateixos: A solidão desola-me; a companhia oprime-me... Pessoa és un mal conseller en assumptes del cor. El seu virus s'encomana.   Meu coração é um almirante louco que abandonou a profissão do mar El cas és que no hi ha solució possible. Hem d'acostumar-nos a viure fent equilibris sobre la corda fluixa d...

El pitjor enemic de l'escriptor és el sedentarisme. Fins que no inventin la manera d'escriure caminant (seria un invent fantàstic), les cames han de romandre aturades mentre els dits teclegen. Pessoa escrivia dempeus i Nietzsche feia grans caminades alpines rumiant els seus pensaments. Quan aquest agost va visitar la Nietzsche Haus va comprar el llibre de Paul Raabe Spaziergänge durch Nietzsches Sils-Maria en el qual apareixen sis itineraris que el filòsof feia per l'Alta Engandina. Després de tanta escriptura avui tocava serrejar. S'ha llevat, ha esmorzat, ha agafat la motxilla, ha engegat la moto i carretera de Llimiana amunt: Sant Cristòfol de la Vall , Sant Martí de Barcedana , Mata-solana ... Passat L'Hostal Roig , a mà dreta, ha agafat la pista que mena fins a la Portella Blanca . Un pedregar de por. Ha fet uns 7 km. fins que, més enllà de l'indicador cap al Forat de Gel , on comença el camí que davalla a Sant Salvador del Bosc , s'ha quedat sense b...

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca . La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat. Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare. Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra . Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més esp...

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares , és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció. Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines . Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat . La resta és pura farsa, il·lusionisme. Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d' esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assabo...

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood. Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar. Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo" . La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seg...

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia, Não há nada mais simples Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte. Entre uma e outra todos os dias são meus. Jo us ho poso encara més fàcil: 2009 . Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus. Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare . Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional. BENVINGUT 2010 ! (amb lluna plena)

En resposta a un post de Salvador Macip: "Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura . No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions , Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui e...