29.4.11

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

1 comentari:

Skaði ha dit...

M'agrada m'agrada m'agrada... la pàtria... pa què...