26.4.11

Neruda


Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:
“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”
Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tota la raó per en Gil de Biedma. El mateix Neruda va dir que el que va fer amb el Winnipeg va ser el seu millor poema i ara tenim l'oportunitat de recordar-ho amb "Les mateixes estrelles", "el Winnipeg, un vaixell rumb a Xile" de la Núria Martí Constans, que en novel·la la història i que va ser la guanyadora del Primer Premi de novel·la de Lectura Fàcil.
Jordi

Toni Ibañez ha dit...

Hola Jordi,

Gràcies per la teva aportació, molt oportuna.

A "Confieso que he vivido", Neruda diu que el Winnipeg "era para mí como la culminación de mi existencia... Mi poesía en su lucha había logrado encontrarles patria. Y me sentí orgulloso."

La cosa no va ser bufar i fer ampolles i va estar a punt de fracassar. Per sort va reeixir.

El veritable poeta és conscient que les paraules, per si soles, només són closques buides, jocs estèrils, pur esteticisme. El veritable poeta (y Neruda ho era) ha de comprometre la seva vida amb allò que diu i amb allò que fa. Nietzsche (un altre veritable poeta-profeta) deia que només estimava allò que algú escriu amb la seva sang perquè la sang és esperit.