T'escric com qui camina sense témer la mort... Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres , ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca , el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems. Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l' Horiginal , el temple sagrat dels poetes perifèrics. Em sap greu. No ens podem permetre el luxe...