ENTRELLUM

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema . I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris , no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...   Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs.  La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons , nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...   Jo callo. M'estimo més callar...

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila , de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres.  Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia? En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprem...

  La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida.  Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy . Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora.  Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets ). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort.  Com que m'havia ficat entre ...

Davant el mar tot es dilueix I més després de la pluja  La línia immutable de l'horitzó  La silueta d'Elba al fons  El far del port de Bastia  He vingut a ser feliç  I tanmateix recullo els fruits  Verosos i macats de la tristesa  El cel plora per nosaltres  Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor  Se'n van els núvols terra endins  L'illa és esquerpa com tu  I tanmateix roman la tendresa indesxifrable  D'aquella primera mirada que, eterna,  Quedarà per sempre més En el calaix dels somnis  Adéu Còrsega!  Adéu fada!  Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses,  Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors,  Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs Adéu amor malaguanyat que no vas passar D'il·lusió primerenca  Hi ha més camí endavant  Sempre hi ha més camí  I més illes i més somnis i més ...

Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...