ENTRELLUM

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades. La sagrada nit batega com el cor d’una mare. Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors. Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop. Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable.  Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança. Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva. Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.   Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible.  Em desperta la lluna gairebé plena......

  Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu. Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada. Creix la lluna i creixen els batecs del cor. Demà, demà passat, l'altre... Pleniluni de petons.  

  Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica.  Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla. Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac. Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren. Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions... Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita... Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dresse...

Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene” . Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (hori...

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire. A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda. No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen. A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum. A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat. Ser feliç és tan fàcil...

    L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament. L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps.  L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa. L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer Tendrament Coratjosament Indefectiblement Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa No siguis pedra tu també.

Calla el mar.  És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme.  Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals. Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res. Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes.  Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles.  Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra. Calla el mar.  Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras.  Ella escolta. Ella calla.  Ella somriu amb llum llunàtica.  Som eterns i encara no ho sabem.  Recordes el gust del primer petó? Saps que els rossinyols moren dins la gàbia?  (Deixen de cantar i es moren) ...

  Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

Abans que surti el sol et vull escriure. El sol i la lluna es troben com ens vam trobar nosaltres. Mirant-se de fit a fit. Reconeixent-se. Llum amb la llum. Cor amb el cor. Dóna’m la mà que caminarem junts en la mateixa direcció. Vet aquí el regal. Vet aquí el miracle. Quanta joia de patac. Quanta. L’univers s’ha conxorxat. Bendicions. Gràcies! Antes do nascer do sol eu quero escrever. O sol e a lua são como nós achamos nós. Olhando em si para se adequar. Reconhecendo-se. Luz com luz. Coração a coração. Dê-me sua mão para caminhar juntos na mesma direção. Voilà o presente. Voilà o milagre. Quanta alegria de repente. Quanta. O universo tem sido confabulado. Abençoados. Obrigados!

Todo empezó en el bosque aquel donde los dos fuimos un ser / Oh Marlys / La luna ayer creció y fue sol en la cabaña de Manuel / Oh Marlys / Dime si hoy hay conexión , las alas son para volar / Oh Marlys / El colibrí selló el amor, ya nada más nos separó / Oh Marlys / No lo puedo contar, estoy loco de atar / Oh Marlys / No lo puedo cantar, este estar sin estar / Oh Marlys

Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas, fugaces como lo eterno que se disfraza de anécdota. Brazos abiertos de par en par, corazones abiertos, valles fecundos, cimas nevadas, tú y yo sobrevolando los Andes y los Himalayas.  Ahora mismo, en este instante preciso, somos perfectos y amamos perfectamente. Porque el amor siempre es perfecto si es verdadero. Luego está el simulacro de los egos que planean estrategias o telas de araña o jaulas doradas…  Seremos siempre jóvenes si aprendemos a nacer cada día como nace el sol cada mañana. Siempre jóvenes viviendo primaveras sin fin, floreciendo sin miedo, refloreciendo de las cenizas. Porque fuimos cenizas y ahora somos cielo.  Veo estrellas cayendo sobre nuestras alas. Despiertos. Más despiertos que nunca. Subimos las escaleras que conducen al misterio. Y habrá misterio en el tacto, en el vuelo, en el andar paralelos, en la distancia que separa un labio del otro… Quiero ese misterio, lo quiero sin comprende...

Hi ha indrets on és impossible ser infeliç, o dit de manera positiva: hi ha llocs que conviden a la felicitat. El context és molt important. Ho és també el text, clar, però un bon marc millora força el quadre.  Hi ha dos coses elementals de les quals cal tenir cura: allò que mengem i l'entorn on vivim. Si aquestes dues coses són encertades, tindrem salut i ben-estar, que són la base de la felicitat. Després hi ha un tercer factor: les relacions que estableixes amb els altres...  Al capdavall, tot és qüestió d'energies: les que obtenim a través de la nutrició (dieta), les que provenen de l'ambient que ens envolta (natura) i les que intercanviem amb altres persones (societat). No disposo de respostes fidedignes sobre els interrogants fonamentals de l'existència (filosofia), però visc acceptablement content, amb una plenitud cada dia més agradable. Si li voleu dir felicitat, doncs feliç. Us parlo davant la Mar d'Amunt, amb el Cap de Venus i la S...

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí.  L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable.  Ahir em deies que el teu camí continua sense mi , amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia. Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden.  T'estimo L. T'estimo N .     

Temps esvaït, temps fos, d'il·luminació escassa, de lluna plena que trepitja pedres, marges i cases. El protagonista es presenta d'un blanc contundent, sense pietat descalça el noguer, per l'escletxa, l'arrel. El glaç, l'estrella sagrada , l'octògon adorat per savis i mags, bruixes i fades, l'infinit amb sentit. Una nova Era plena d'esperança de color violeta, de vidents i sanadors, de guerrers de la llum i princeses descalces, amb vestits de llana . Entre alzines, en una quadra, sota una manta estelada, la llum de set espelmes i un guardià de l'ànima. Una filadora i un pastor hi fan niu calentó. Ara només hi falta la palla daurada. Un rierol de benvinguts picant la porta: "És aquí on ha nascut?" pregunten. Un cabirol ens ha guiat. Sí, és aquí on és nat. Doncs us deixem aquests presents, feu-ne d'ells grans castells i ajudeu el viatger perdut  a trobar la...

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria. Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern.  Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla...  Hi ha una sintonia còsmica en cada gest,...

Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges . És que hi ha una altra sortida?   

La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses , perd el tren i, sota la lluna taronja , se submergeix en la màgica mar ... (la sirena pinta plomes) La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis) L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens) El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer . L'art és efímer , com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Ell...

Lluna taronja sobre el mar.  Segueixo el fil de l'incert. Arribes i te'n vas amb el misteri indesxifrable. Deixes un record preciós (la dansa de Shakti, regust d'eternitat) Hauria de plorar, però m'estimo més el silenci  i la remor de l'aigua que acarona la sorra. Lluna llunyana, enigmàtica, res no sabem de tu, ni el nom ni la llum remota, ni totes les estrelles que pengen d'un fil tan fràgil com el cor. Vaig ser jo, que vaig crear-te, jo qui t'invocava, jo que em delia per fondre'm amb la teva rialla. Lluna taronja, camí de foc que m'assenyala la derrota de l'esperança. Què en faré, de tanta solitud? Quina tendresa enyoraré quan  els llops udolin a l'alba? Segueixo el fil de l'incert, pedra sobre pedra, passa rere passa, sobredosi de paraules.  I tu, altiva, distant, inhumana, llueixes el teu menyspreu sobre la nostra desgràcia. 

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses” . Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. H...