10.4.17

Lluna plena sobre el mar



Calla el mar. 

És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme. 

Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals.

Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res.

Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes. 

Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles. 

Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra.

Calla el mar. 

Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras. 

Ella escolta. Ella calla. 

Ella somriu amb llum llunàtica. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

Recordes el gust del primer petó?

Saps que els rossinyols moren dins la gàbia? 

(Deixen de cantar i es moren)

Saps que la Lluna mostra camins que el Sol ignora? 

Calla el mar. 

T'imagino somiant carícies. 

Som eterns i encara no ho sabem. 

No facis gaire tard.