ENTRELLUM

A mitja tarda canten les cigales. Les mosques estan molt pesades. Pla, un dia més, em fa de cicerone per Grècia ... ¿Quin país és Grècia tan meravellós per a, disposant d'una certa pecúnia, no fer-hi absolutament res? La vida social? No! La vida social és pesadíssima i formada, generalment, per tants de cretins, que són com un mateix. La dolce vita ? Encara menys! És una vida horripilant, d'horari, activa i minutada. El pitjor de la vida és tenir massa crèdit i haver de dir, indefectiblement, sí o no, que són les paraules més tristes de la llengua. No, no! La qüestió és no fer res, i no fer res sobretot a Grècia, que és un país on hi ha tantes coses per veure! Tot això us ho diu una persona que ha treballat prou en la vida. «I per què treballa vostè? -m'han demanat algunes vegades- . Deu haver treballat per tenir més cultura, per no anar tan sovint a la taverna o al cafè, per quedar bé davant de la gent...» No senyor! De cap manera! Jo he treballat perquè la vida és avorr...

Et lleves amb regust de ginebra als llavis, afònic. Aixeques la persiana i veus la gespa gebrada. Elles encara dormen. Reculls el menjador (la taula és un cafarnaüm de copes i de plats). Ho endreces tot al rentavaixelles. Engegues el portàtil i trobes 23 mails. Fa 24 hores que no et connectes. No ha passat res important. Unes declaracions d'Aznar. Un mail que hauries de respondre, però et fot mandra. El guardes a la carpeta corresponent. La vida és un camí ple de decepcions. El temps sempre acaba posant les coses i les persones al seu lloc. Tens 60 exàmens per corregir. T'hi posaràs aquesta tarda . Te'n tornes al llit. Fas veure que encara dorms. Ella obre els ulls i t'abraça. Els seus llavis tenen gust de ginebra. Comenceu el dia de la millor manera possible. Molt tendrament. Quan ella baixa al menjador, descobreix que tot està recollit. La cuina també. El seu somriure. El teu silenci. La felicitat és aquesta sensació suau en la que sobren les paraules. Darrer diumeng...

Surto de casa a les 17 h. Agafo l'autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco . Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l'anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l'aeroport . Faig cap a l'Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s'acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald's. Una amable empleada d'aquest afamat restaurant m'indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d'entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d'aparcament. Tiquet d'un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pe...

Dissabte 12.8.06 (01:37) Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l'hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l' Enciclopèdia Espasa . Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer . És una de les joies d' aquest hotel . Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L'Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó. Abans de marxar cap a Porrúa per tal d'assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno , l'il·lustre filòsof d'Oviedo i pare de la propietària de l'hotel , el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l'agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m'hagi llegit els seus llibres . He esquivat el tema de Catalunya i l'Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l'ed...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central... Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo... Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n...

La merla fa saltirons sobre la gespa. S'atura i burxa a terra amb el bec fins que extreu el cuc sencer. Se l'empassa. Una altre saltiró. Un altre cuc. S'envola. Papallones de color groc. L'hortènsia rosa. El ruixat d'ahir ha estat un bàlsam per a la vegetació. Tornarà a fer calor. Les cigales ho profetitzen. Cantàvem boleros de matinada a la terrassa del Manel. La lluna també cantava. No hi ha felicitat abstracta, sinó sensacions i moments, instants concrets en els quals descobreixes que la vida és quelcom molt especial, instants que et refermen en la idea d'ajornar una mica més el teu suïcidi perquè encara és massa aviat per a dir adéu a tantes possibilitats engrescadores. La mòrbida ressaca del vi tèrbol i la ginebra. Cantàvem boleros de matinada a la riera, i els plataners contents. La pluja els havia rentat la cara. Som el que pensem, el que somiem, el que esperem, el que fem... però sobretot som el que cantem.

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá ) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona . Alta, r...

(segueix d'ahir ) ─ Tu no decideixes desitjar, però pots decidir estimar. El desig és un impuls irracional que prové de l’inconscient, mentre que l’amor pot ser un projecte conscient. Em refereixo a l’amor madur, és clar, no pas a l’enamorament passional. L’enamorament és flamarada, foc, avidesa... L’amor, en canvi, és tendresa, calma, voluntat… Si desitges una persona, vols allitar-te amb ella; si l’estimes, el que vols és dormir amb ella i despertar al seu costat. Ets més lliure estimant que desitjant. Hi pot haver desig sense amor com hi pot haver amor sense desig. Sovint van barrejats i són indestriables. Si ajuntem el desig amb la tendresa, tindrem la fòrmula perfecta de la felicitat en parella. Quan es donen les dues coses alhora és la repera… ─ Però, ¿tu em desitges? ─ ¿Tu què creus? ─ No ho sé pas. ─ Jo vull estimar-te. T’estimo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana, però no et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. ─ Collons! ¿Ja has fet l...

─ Ja no em desitges? ─ Hem de parlar del desig… ─ Parlem-ne. ─ El desig és una cosa molt voluble , que vol dir mudable, inconstant. Res no pot ser fonamentat sobre el desig. El desig és quelcom puntual. Pots tenir son, la panxa plena, l’oïda inflamada… i el desig se’n va. ─ Ah. ─ Sí. El desig va i ve, es presenta i s’absenta… ─ Però, em desitges? ─ T’estimo. ─ ¿? ─ L’amor és menys voluble que el desig, te’n pots refiar una mica més… ─ Però jo vull que em desitgis… ─ Ja. ─ ¿I? ─ T’estimo, amor, i et desitjo… ─ ¿Vols dir? ─ ¿Ho dubtes? ─ ¿Què? ─ ¿L’amor o el desig? ─ Ambdues coses. ─ És que són coses diferents… ─ Explica-m’ho. ─ T’ho explicaré, sí… ¿Queda ginebra? ( segueix... )

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners… Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres , que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar. Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la ...