30.7.06

Te'n vas carrer enllà...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central...
Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo...
Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n'anaves, t'he vist com aquell primer dia: ets la mateixa nina que em va robar el cor. Fa molta calor. El silenci del poble. El gos que borda. Els grills incansables. 21 anys. El temps, implacable, ens ha tatuat l'ànima.

Te'n vas sola aquesta nit de dissabte i em quedo aquí esperant-te com un babau. Sé que tornaràs aviat. No sé què faria si no tornessis. Et buscaria com un boig pertot arreu. Em moriria de pena sense els teus llavis. Tots aquests anys junts són el meu gran patrimoni. La resta és anecdòtic. He fet moltes coses de les quals no em sento orgullós. Potser no he estat capaç de fer-te feliç. Potser t'he fallat mil vegades. Tu coneixes millor que ningú les meves debilitats. Torna aviat, amor, no en tinc prou amb les paraules.

La Cuca se n'ha anat a sopar amb les amigues...
Va néixer fa tretze anys, rosseta com un fil d’or. La meva Cuca. No va venir de París penjant del bec d’una cigonya, sinó de Venècia en un avió d’Alitalia. Reconec que aquella nit estava inspirat. Ella és la meva millor obra. Faci el que faci, escrigui el que escrigui, res no superarà la llum del seu somriure, la claror de la seva mirada. Ella és el millor que deixo en aquesta terra. N’estic molt orgullós. No me la mereixo.
Les dones de la meva vida. La nit és un forn. Escric i m'entrenyoro. ¿Com és que us sento tan a prop? La solitud és tendra quan saps que no durarà sempre. Com la sequera que somia una altra pluja propera. Com tu, aquesta nit de dissabte, amb la bellesa intacta malgrat els anys, amb la frescor del teu cos que m'entoma delerós...

Torna aviat, amor, sense tu no hi ha albada.