ENTRELLUM

Avanço en la lectura d' En la barrera . Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil.  El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure.  A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors.  Entenc el que vol dir perquè ho visc.   Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà o...

Llegeixo aquesta frase escrita en una vinyeta d' Hugh MacLeod que Shel Israel projecta en una pantalla que apareix en una fotografia que Enrique Dans ha posat en un post : Blogging requires passion and authority which leaves out most people Passió i autoritat . Sí. I més coses: temps, constància, disciplina, treball, creativitat, talent, estil propi... I allò que Marc Vidal em va dir l'altre dia : "T'ho has de creure". Fe, doncs, també fe... Notícia de la trobada amb Artur Mas al web de CiU [En castellano]

Al darrer número del setmanari El Temps trobo la crítica que fa Lluís Bonada del llibre d' Albert Villaró : Blau de Prússia , premi Carlemany . El text és impagable, començant pel títol: "L'escriptor que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Bonada deixa a parir el llibre ("relat convencional, sense mirada, sense estil") i, oh miracle, cita un altre crític -Guillamon-, per tal de refermar el seu punt de vista. Convindreu amb mi que no és gaire normal que un crític literari citi en una crítica un altre crític. Al següent paràgraf, Bonada pontifica (amb exemples eximis) que "els grans autors són fidels al seu estil". Després ve a dir que Villaró hauria de seguir escrivint com al seu primer llibre ( Obaga ) i que l'ha espifiat allunyant-se'n. Per acabar, esmenta el que diu la nota biogràfica del llibre: "Sap fer pastissos i assegura que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Segons Bonada, posar això no és seriós i desqualifica l...

Normalitat i maduresa . Tocar de peus a terra. Adaptar-se a l'entorn. Assolir l'autocontrol. L'antítesi de l'art, doncs. L'art ens permet escapar de nosaltres mateixos mitjançant la sublimació creativa. Però l'èxtasi creatiu només és una fugida momentània perquè l'art no dura sempre: Vita longa, ars brevis . La vida sense art -com la vida sense amor- és d'una vulgaritat insuportable. La inspiració existeix. Com existeixen les muses . La musa inspira insistint. La seva inspiració existeix, insisteix i persisteix fins que la museïtat fa figa. Deixar d'inspirar significa el retorn a la vulgaritat, a la trivialitat. Els instants suprems són els únics instants rellevants per a l'artista. L'obra perenne neix en aquests cims. Al fons de la vall no hi ha muses, sinó dones banals preocupades per la bàscula, la moda i les telesèries. Fer literatura és convertir les paraules en objectes admirables, elevar-les per damunt de la mera condició instrumen...