17.1.06

Normalitat i maduresa...



Normalitat i maduresa. Tocar de peus a terra. Adaptar-se a l'entorn. Assolir l'autocontrol. L'antítesi de l'art, doncs.

L'art ens permet escapar de nosaltres mateixos mitjançant la sublimació creativa. Però l'èxtasi creatiu només és una fugida momentània perquè l'art no dura sempre: Vita longa, ars brevis. La vida sense art -com la vida sense amor- és d'una vulgaritat insuportable.

La inspiració existeix. Com existeixen les muses. La musa inspira insistint. La seva inspiració existeix, insisteix i persisteix fins que la museïtat fa figa. Deixar d'inspirar significa el retorn a la vulgaritat, a la trivialitat. Els instants suprems són els únics instants rellevants per a l'artista. L'obra perenne neix en aquests cims. Al fons de la vall no hi ha muses, sinó dones banals preocupades per la bàscula, la moda i les telesèries.

Fer literatura és convertir les paraules en objectes admirables, elevar-les per damunt de la mera condició instrumental (vehicles de comunicació). Pura transsubstanciació: Et verbum caro factum est. El veritable escriptor dignifica els mots fent-los adorables, els fa brillar com perles precioses enmig de la grisor quotidiana. Fer literatura és escriure cercant la màgia que s'amaga dins de cada paraula. Per això, més que del què, cal tenir cura del com. Més important que la història és la manera d'explicar-la. Un escriptor sense estil no és un escriptor, sinó un escrivent o, a tot estirar, un periodista.