8.1.06

Hi ha poques sensacions que s'assemblin...

Hi ha poques sensacions que s'assemblin...

Hi ha poques sensacions que s’assemblin a la sensació de despertar-se un matí de diumenge a ple hivern i sentir que a fora plou, escoltar la remor de la pluja que cau mentre que tu romanceges sota la flassada sense cap intenció de sortir a la intempèrie. El caliu de la nit contrasta amb la frescor del nou dia. T’hi quedaries per sempre, dins d’aquest úter fet de llençols. I penses (amb el cap encara espès, a mig desvetllar) que demà se t’acaba la “llibertat condicional”: la llibertat de poder escoltar la pluja del llit estant, despreocupat de l’itinerari que segueixen les busques del rellotge, immers en la teva petita domèstica felicitat. Que plogui, doncs. Els sembrats ho agrairan. Aixeques la persiana i veus que avui la riera és rierol. Les últimes fulles seques dels plataners es resisteixen a caure. No cal patir. Al final, totes cauran. Tots caurem. Tot caurà. Com cau aquesta pluja de gener sobre les teulades del poble i sobre els camps assedegats, esbandint-nos la mirada, amarant els silencis de melangia…


grcs (-_o)