ENTRELLUM

Europa crema com va cremar la Roma de Neró. Neró ara són els Macron, els Sánchez i tota la resta de manaires satànics que han promogut aquesta Gran Babilònia en flames. Ho anomenen "canvi climàtic" o "emergència climàtica", però en realitat és la infernalització del planeta, una transformació induïda perquè ells, els dimonis, se sentin més a gust, més a casa.  La Gran Babilònia va ser Roma i ho són tots els imperis del món. Uropa va tenir la seva època daurada, amb resplendors gregues, amb lucideses romanes, amb foscors medievals, amb esclats revolucionaris, amb il·lustracions germàniques, amb colonitzacions genocides, fins i tot amb un holocaust. Uropa era una idea bonica que ha fracassat estrepitosament. I ara crema tot. La civilització occidental agonitza entre invasions barbàriques i burrocràcies orwellianes. Això és el final. El melic del món esdevindrà el forat del cul cagat. No pintem res. Sense indústria i sense llibertat, què ens queda? Uropa kaputt . Que ...

Fa una setmana que rondo per aquestes terres del sud de la Britània. He vist moltes coses, sobretot paisatges, pobles de pescadors i monuments prehistòrics. Entre aquests últims destaquen, of course, el famós Stonehenge i (menys conegut, però no menys extraordinari) Avebury, un cercle de pedres tan gran que enclou el poble dins! Amb el permís d’ambdós exemples esmentats, deixeu-me parlar-vos del gran descobriment d’avui: Carn Euny (Karn Uni en còrnic), un poblat de l’edat de ferro a prop de Sancreed (= Sacred = sagrat). Va ser abandonat pels romans l’any 400 DC. Lo més curiós del lloc és una estranya construcció que hi ha en el centre: “In the heart of the village is its most intriguing feature: a stone-walled underground passage known as fogou. This mysterious type of monument is found only here, in the far west of Cornwall. Its original function is unclear... may be a refuge, a cellar for cold storage or some kind of ritual significance...” Els arqueòlegs sempre fan el mateix: prim...

  Creix la lluna i creix el desig d'estar amb tu. Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada. Creix la lluna i creixen els batecs del cor. Demà, demà passat, l'altre... Pleniluni de petons.  

    L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament. L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps.  L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa. L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer Tendrament Coratjosament Indefectiblement Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa No siguis pedra tu també.

He visto el cielo en tu mirada. También en tu voz. También en tu alma serena de sirena que danza con los delfines en las aguas cristalinas de los mares del sur. He visto tantas cosas en nuestra LUZ. Tantas. Pureza. Arrebato. Pasión. Calma. Anhelo. Paciencia. Certeza. Determinación. No nos van a detener con sus razonamientos sensatos. Ellos no saben cómo tratarnos. Nos escapamos hace siglos de su prisión. Ahora volamos hacia horizontes remotos con alas de fuego. Ahora queremos querernos con verdadero amor. He visto tierras lejanas, planetas inexplorados, estrellas que brillan para nosotros… Y he visto tus dedos acariciando mi cara, suavemente, como se acaricia un niño recién nacido, porque soy eso en tus manos… Tú me naces y yo te nazco, hijos de nuestros sueños. He visto el abrazo que resume todos los abrazos y el beso que resume todos los besos. Nos he visto felices, desnudos, saltando y corriendo, cantando y bailando, locos de amor, locos de vida, locos de todo… He visto tantas co...

- Qui et besa els llavis? - Uns llavis molsuts que m'encanten. - Qui et fa llepadetes arreu? - Una llengua de mel. - Qui t'acarona la pell? - Uns dits de foc i de vent. - Qui s'arrela en tu? - Un om esponerós. - Qui enlaira el teu cor cap als estels? - Un cor generós i valent. - Qui et fa pessigolles a l'ànima? - Un buda que riu i calla. - Qui camina al teu costat? - Un pelegrí efímer. La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol. I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat. Acceptar. Confiar. Respirar. Ser.

Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys , se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you , Keith, welcome to paradise ...  De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing . És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure , l'endemà en faig de n...

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu... 

La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra ). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

Tanta gent a la platja sota un sol abrusador. Costa entendre aquesta dèria per socarrimar-se. No dic que no estigui bé anar vora mar i gaudir de l'aire lliure després d'una primavera d'allò més plujosa. L'estiu ha arribat de patac i sembla que teníem pressa per a posar-nos els banyador. Jo el primer. A mi em sobra fins i tot el banyador. Molt em temo que ara el sol crema més que abans. No debades els melanomes van in crescendo . Be careful , doncs. Al pic del migdia arrecereu-vos a l'ombra. La migdiada és un gran invent.

Sant Pere de Rodes  2.500 espelmes

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels ele...

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental. Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d' hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV.  La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar.  Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de...

El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se? El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva. El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives. ...

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu... El meu procés d' empordanització progressa adequadament.   Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules. L' incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per ...

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció.  Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes...

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia . Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims.  Sembla fàcil tornar a desarrelar-se , estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat.  Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques . Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó . No hi ha res pitjor que la miopia existencial.  Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal.  Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la...

Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.       Dietari de Terradets