ENTRELLUM

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice , perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.   Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat . El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté . El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos......

Un espectacle multidisciplinari que revisarà el Romanticisme amb ulls del segle XXI  He tingut l'honor de col·laborar amb aquesta obra. Us la recomano. Estrena: Diumenge, 30 de novembre – 12h c/ Hondures, 28-30 (dins la Nau Ivanow). Barcelona 

La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra ). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir.  La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back , donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres , el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit.  Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència . Podríem estar hores i hores discut...

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa. No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant.  Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticis...

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll , un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc . La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat ( cimarrón , feral , runaway , maroon , vogelfrei ) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau , Unabomber , et tutti quanti . Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament am...

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood. Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar. Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo" . La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seg...

10:00 Ja sóc a la sala on se celebrarà la segona jornada del XXI Encontre d'Escriptors dins els Premis Octubre d'enguany. El tema de l'Encontre és la Literatura Digital . M'han convidat a participar a la taula rodona que tindrà lloc a les 12:00. Anit vaig avançar el text de la meva intervenció, però ja aviso que he variat algunes coses... A les 10:30 Raffaele Pinto farà una conferència titulada Els blogs i la literatura . Aniré postejant el que digui. Vaig arribar a València ahir al vespre, després de quatre hores de tren. El pitjor de tot va ser el desplaçament des de l'estació de Tarragona Camp a l'estació de Tarragona Centre. El bus em va deixar a l'estació d'autobusos i vaig haver d'agafar un taxi per a no perdre el Talgo. ¿Tan difícil seria establir una bona connexió de busos entre aquestes dues estacions de tren? L' hotel molt bé, elegant i cèntric. Vaig sopar a la placeta Rodrigo Botet, que es troba davant mateix. Un racó molt agradab...

Que el caràcter és el destí ja ho va dir el vell Heràclit , però el caràcter és també la condemna: som allò que no podem deixar de ser i fem allò que no podem deixar de fer. Si la llibertat fos alguna cosa més que un mite romàntic, aleshores podríem ser d'una altra manera i fer coses diferents. De vegades, el riu d'Heràclit sembla un toll d'aigua pudenta. Aquesta dramàtica constatació és la que explica tota la gènesi dels heterònims pessoans i, en general, el sentit profund de la catarsi literària. > VOTA

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista . Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita. Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se ...

Costa entendre l' esperit del temps . Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert : Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira, sent estremir lo cor com una lira: veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell, que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada, eixamplar-les avui com l’estelada i fer-ne l’ampla terra son mantell. L' esperit del temps , confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems? L' esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo. Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'...