ENTRELLUM

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix .

Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm , el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat ( entertaintment , mass media , futbol, política, música, art, and so on ). Per què ens fa tanta por ser lliures? La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista ( Margherita Buy , esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments...

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’...

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll , un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc . La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat ( cimarrón , feral , runaway , maroon , vogelfrei ) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau , Unabomber , et tutti quanti . Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament am...

"N'estic fins a la soca dels ous" (p. 60) de gastar-me una pasta gansa comprant llibres de paper. 18 euros són molts euros per aquesta novel·leta que no arriba a les 200 pàgines. MC és la història d'una fugida. "Jo he fugit tota la vida, sempre" (p. 62). ¿Fugir per a què? "Per provar de ser un altre" (p. 11). "Una serp que mudava la pell..." (p. 34). De Mallorca a Barcelona. La novel·la fa curt, sembla interrompuda en el moment que la cosa comença a posar-se interessant. ¿Hi ha prevista una segona part potser? La llengua emprada (segons l'autor " inventada "), clafida de mallorquinismes, provoca l'exasperació per l'abús dels diccionarismes: enfony, calibòssia, tudat, traülla, nítols, cofurna, bòbilis-bòbilis, flastomis, aconhortà, pròdrom... És el que sol passar a les òperes primes: un vol demostrar tot el que sap, ho vol fer tant rebé que es passa tres pobles i ho enfarfega tot de barroquisme. "T'entaferra...

U.Q.V Fitxa 39

Fa dies que col·lecciono pintades. Les guardo en un àlbum de fotos del Facebook . Quan en veig una d'interessant, de seguida la fotografio, perquè les solen esborrar ràpid. La majoria són de caire polític, però sovint te'n trobes algunes en les quals no manca la crítica social. Us en deixo unes quantes. L'última és una pintada "amorosa" que ha generat uns quants comentaris que també us adjunto... Al principi de l'eix comercial A la sortida d'una discoteca A la façana del McDonald's Al barri de Balàfia Joan Dalmau Vilella Aquestes pintades són obra d'algun pesat... Però són prou poètiques! Toni Ibañez Ros barri de Balàfia... (està en francès, com ho interpretes?) Quico Ventalló cosa de moros Joan Dalmau Vilella Aquesta està en francés, però després n'hi ha 5 o 6 més on diu "Mireia t'estimo" o d'altres empalagositats per l'estil, si no els han esborrat... Vaja, que la tal "Mireia" devia estar contenta... Toni Ibañe...

Ha estat un rampell. No és la primera vegada que em passa. He sentit la necessitat imperiosa de buscar una llibreria i adquirir un llibre de paper: L'home d'origami de Joan Carreras. Primer he anat a la Caselles del carrer Major, però m'han dit que no el tenien, que l'havien de demanar. Passi-ho bé. He pujat fins a l' Abacus . Bingo. 16,95 €. Allà he descobert amb alegria que hi havia un exemplar del meu últim llibre: Entrellum ... He arribat a casa, m'he assegut al sofà d'orelles i he llegit les 218 pàgines de la novel·la d'una sola tirada. He començat a les 7 de la tarda i ara són la 1:45 de la nit. Escric, per tant, a cop calent. L'home d'origami és una obra mestra. El personatge de Cèlia ( vídeo ) és inquietant, original, brutal, genial. Molt interessants els "fugitius" (Narcís, Genís, el Gran Manila). Etcètera. Jo no sóc crític literari. Ni ganes. Felicito l' autor ( blog ) al qual vaig tenir l'ocasió de conèixer per...

Si deixem de banda l'obra col·lectiva La catosfera literària 08 (maig 2008), l'últim llibre que havia publicat era L'oracle imminent (novembre 2006). O sigui, que fa més de dos anys que no publicava cap llibre . Casualitats de la vida han volgut que ara apareguin dos llibres meus quasi simultàniament. Avui he rebut un mail de Mallorca en el qual se'm comunica que Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 ( Edicions UIB ) ja està imprès; i aquest mateix matí he anat a Correus per a trametre a l'editorial Cap Béar de Perpinyà les proves corregides del poemari Entrellum . Aquests dos llibres no esdevindran best sellers . Ja donaria gràcies si reben alguna crítica -bona o dolenta- en algun lloc. No tinc padrins, no pertanyo a cap mafieta. Vaig per lliure, a la meva bola. Ningú no m'ha regalat mai res, ni una miserable subvenció . Tots els llibres que he publicat són obres que han estat guardonades amb premis . El primer blog que vaig tenir es deia igual que l'úl...

LCL_08

Ens el vam trobar a la Plaça de Santa Eulàlia quan estàvem prenent un resfresc en una terrasa després de la presentació de LCL a Can Alcover . En Biel el va en veure passar, el va saludar, i ell va venir fins a la nostra taula. Després me'l van recomanar molt vivament, sobretot el seu últim llibre: Pèls i senyals . Parlo de Sebastià Perelló . M'ha fet gràcia trobar que a la línia 9 de la pàgina 12 el narrador del llibre esmenta la Plaça de Santa Eulàlia. Més endavant, aquest indret tornarà a sortir a les pàgines 71 i 136. La trobada fou la nit de dijous passat després d'un dia d'allò més emotiu i calorós. No coneixia Perelló. Al juny va presentar el llibre a Can Alcover . Ahir me'l vaig comprar i avui llegit està. El protagonista es diu Felip, fa de falconer a l'aeroport i és un solitari recalcitrant i desbruixolat que s'esbrava escrivint el seu quadern menjussat , un soliloqui excessiu, una logomàquia plena de descripcions i reflexions, parant esment en...

El mal és antimetafòric. No hi ha mal privat. El mal sempre és fruit de l'esbombament públic. És la societat la que criminalitza. Són els altres els que apliquen la llei i dictaminen què és i què no és delicte. El que tu facis -sigui el que sigui- ja t'està bé. El mal habita les ombres i estima el secret. El mal és clandestí. El mal no és mal si no és visible, si resta dins l'àmbit estrictament subjectiu. És quan surt a la llum pública i s'objectivitza que el mal pren cos i ens deixa atònits. Les categories morals -la culpa, l'escàndol, l'escarni, la maledicció-, tot són epifanies de la veritat presumpta que cohesiona la tribu ancestralment tabuada. Sota aquest simulacre d'ordre, sota aquesta artificiosa eticitat, bull la llibertat insubornable, que és la pulsió fonamental que mou el sol i les altres estrelles de la galàxia humana, massa humana. Ningú no viu una sola vida. Ningú no està fet d'una sola peça. El mal no té rostre, sinó màscares diverses, p...

Acabo de censurar aquest comentari que un tal arras ha deixat a les 7:06 al post anterior : El llastimós és que hi hagi gent com vosaltres que no entén res de tot això. ¿Per què no es pot dir VIVA ESPAÑA? ¿Tant de mal us fa viure en un pais que es diu ESPAÑA? Marxeu, doncs. Però ben lluny. I deixeu de molestar. Ara el reprodueixo aquí perquè considero que el seu contingut és d'una gravetat extrema. Llegiu-lo vàries vegades, mediteu-lo amb calma... ( Achtung : no està escrit en castellà, important detall) ¿On se suposa que hauríem de marxar aquesta vegada? Jo ho tinc claríssim. Adéu Espanya!

Marc, trobo molt encertat el teu post , sobretot per la càrrega d'autocrítica que inclou i per les ganes de superar una situació que és la que és, ens agradi o no. Ets un idealista. Jo també. Voldríem que tot fos millor, però la Catosfera no és gaire diferent de la realitat analògica, i el nostre país es troba ara mateix en un estat catatònic des dels punts de vista econòmic, polític i cultural (per citar tres àmbits decisius). Els catosfèrics (i els catalans en general) tenim un problema molt gros: no sabem què volem i ens barallem massa entre nosaltres . Mira aquest exemple: Ni maulets ni hòsties Considero que els Premis Blocs Catalunya són una bona iniciativa. Estic d'acord amb què hem de sumar i "guanyar tots", però sóc partidari de premiar l'excel·lència i destacar els millors. El llibre de " La Catosfera Literària " és un model de col·laboració on 100 persones han sortit "guanyant" i el "premi" és compartit entre tots. Es trac...

Embafat d'un diumenge radiant ple d'elogis , rastrejo la xarxa cercant les ombres ... Ja sabeu que a mi m'agrada l' entrellum . M'estranya no haver trobat gran cosa negativa, acostumat a rebre sempre d'ençà que estic exposat a les crítiques dels sempre simpàtics i incombustibles internautes anònims. Per fi, en els comentaris de la notícia de l'Avui , he trobat la preciosa perla que buscava. Diu així: Amb tots els meus respectes pels qui hi heu participat , em miro l'invent amb molt d'escepticisme (per dir-ho suau). Perquè és l'invent personal d'algú que no em mereix cap tipus de crèdit , que va d'apòstol de la "nova literatura" virtual i en quan pot la posa en paper (o sigui, com sempre). D'algú que diu blasmar les capelletes, i a la que pot se'n munta una. La literatura demana menys estridències i menys protagonismes; i més treball i més silenci anònim 18.05.2008, 10:06 No comentaré el comentari perquè no acabaríem...

Acabo de tornar del Liceu on he assistit a la representació de Diari d'un desaparegut / El castell de Barbablava , dues obres al preu d'una. Segon pis, primera fila. A) Un pagès s'enamora d'una gitana (Zefka) i la prenya. El pagès ho sacrifica tot per la gitana. A destacar: l'ascensió d'un cap decapitat... B) Barbablava viu tancat al seu castell. Arriba una dona (Judit) que vol obrir totes les portes fins al final. "Obrir portes" és una metàfora, clar. Rere cada porta hi troba coses: sang, llàgrimes, etc. El coneixement sempre és dolor. La veritat no sol ser agradable. Barbablava col·lecciona dones. A destacar: pluja real sobre l'escenari. Bona música. L'espai del Liceu, sempre impressionant. Tots els "decorats" són hologrames. Només detecto dues faltes d'ortografia a la traducció catalana de la lletra (que va apareixent a dalt, sota el logo del Liceu ). Obrir portes és com treure màscares. El món és ple de pagesos i de gitanes. T...

El dia del pare l'amic Josep Manel va rebre un regal molt especial ... Gràcies pel teu post ! Totes les ressenyes de L_OI

Avantguarda literària? Literatura 2.0 Experimentalisme? Els dos últims llibres meus: Una certa penombra i L'Oracle Imminent . Els suplements dels diaris de paper amb els seus "crítics" decimonònics no se n'enteren. Segueixen a la lluna de València. Paper i xerrameca obsoleta. Tenen els dies comptats. Internet escombrarà tot això ben aviat... [ Comentari inspirat per El Llibreter ] Un exemple

Arribo a la pàgina 106 de L'home manuscrit de Manuel Baixauli i em trobo aquest fragment: -Vol ser escriptor? -diu. -Escric cada dia . No sé si sóc escriptor. -Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum , redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura. Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum . Ulls dilatats per a veure , per a fer literatura? M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra ... Aquesta és la idea d' Entrellum ... on escric cada dia a plena llum ... gargotejant ombres... Segons Escriptor, això no és fer literatura . Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura . Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un p...

La meva visió de la Catosfera comença a ser una mica negativa respecte a diverses actituds, com la d’acusar de monopolista a qui decideix arriscar patrimoni, temps i prestigi per a fer coses com aquesta. No espero agraïments ni els vull, però no esperava tanta crítica ni rancúnies. L'amic Marc es lamenta, i amb raó. Com a màxim responsable de l'organització de les Jornades de la Catosfera ha d'entomar algunes crítiques , fins a cert punt lògiques i legítimes. Jo no el defensaré, perquè sap defensar-se ell solet i la seva millor defensa és la feina que fa, el seu lideratge , la seva empenta i iniciativa. ¿Que la seva personalitat pot ser titllada d'egocèntrica? Ell no t'ho negarà pas. Tots els blogaires som una mica (o molt) egòlatres i exhibicionistes. El blog és una gran eina d'autopromoció. ¿Afany de protagonisme? El que treballa i fa coses de profit, tard o d'hora es fa notar. Paradoxalment, els que han escrit contra les Jornades o contra els seus or...