ENTRELLUM

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats ( Terradets , Xile , Suïssa ) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i bai...

Aquest matí ha recollit dos joves polonesos que feien autoestop a la carretera. S'estaven davant l' alberg de l'estació de Cellers-Llimiana amb un cartell que hi posava "Tremp". Són escaladors. Fa una setmana que s'enfilen per les parets del Congost (la de les Bruixes , la Roca Regina ...). Té mèrit, amb el fred que fot. Li han dit que al seu país ara estan a 20 graus sota zero. Parlaven un anglès prou correcte. La zona d'escalada de Terradets té anomenada mundial. A banda dels grimpaires, per aquí es deixen caure també molts geòlegs. L'altre dia a l' Hostal del Llac hi havia un autocar ple d'universitaris alemanys. A Tremp estan construint un centre de l'Institut Geològic de Catalunya. Escalada, geologia, paleontologia , excursionisme, flora, fauna... El Pallars Jussà dóna molt de si. Quan veu algú fent autoestop sol aturar-se. Encara que no sigui il·legal, la gent té por de fer-ne o de pujar desconeguts al seu cotxe. És una...

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l' anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos: casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc. Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I ...

En el sud més sud, un àngel disfressat de basc em va regalar un nas de pallasso . Ara ja sé qui era aquest àngel . Avui li fan un homenatge a Vallromanes. Els àngels i els pallassos no moren mai. Sempre havia volgut viure en una casa davant el mar . Encara no m'ho acabo de creure, però em temo que aquest somni fa dies que tusta a la porta de la realitat.....

Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d' Isla Negra . Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix: “Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.” Potser, com volia Gil de Biedma , la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època. A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'hu...

Vaig conèixer Isaías Caripán (21 anys) a Coñaripe (sendera del guerrer). Atenia la botiga " Lalin Kuwu " (aranya filadora) la qual aplega una agrupació de teixidores maputxes del sector de Panguipulli (esperit del puma). Les peces de roba que venen estan confeccionades amb el witral (tradicional teler maputxe). Vaig xerrar amb ell una bona estona. Em va explicar el que significa el nom de la botiga. A les nenes petites els posen una aranya entre les mans i, si després de fregar-les, l'aranya encara és viva, vol dir que tenen aptitud per a ser bones filadores. L'Isaías em va relatar la història de la seva família i un munt de coses més ( Galvarino ). Al final, en senyal d'agraïment, li vaig comprar una gorra de llana teixida per una artesana de Trafun que em va costar 2.500 pesos (4 euros). Sobre Coñaripe llegeixo: El 2 de marzo de 1964 el volcán Villarrica entró en actividad provocando una violenta erupción que arrasó en su totalidad el poblado de Coñaripe...

Enregistrat a Puerto Los Llolles, llac Maihue ( mapa ). Més sobre la Ruta de Neruda ( vídeo amb Ramón Quichiyao ). L'ocell que esmento s'anomena Treile o Queltehue ( Vanellus chilensis )

Aquí, a Xile, Tony (amb y grega) vol dir pallasso , per això a moltes persones se'ls escapa un somriure quan els dic el meu nom. Diumenge al matí, a la fira artesanal de Dalcahue (Chiloé), vaig trobar uns catalans i un basc, l'Iñaki (foto superior). Els catalans (Josep & Valèria), joves i enamorats, estudien a Talca (foto inferior). El destí ens va aplegar i tots quatre vam recórrer alguns indrets increïbles, com ara la cascada de Tocoihue i l'illa Aucar . El mateix dia vaig coincidir amb uns altres catalans, concretament una parella (Anna de Martinet de Cerdanya i Antoni de La Seu) que anaven amb una amiga de Castelló (Lola) que ara viu a Puerto Varas . No falla, vagis on vagis, trobaràs un català, o més d'un! S'agraeix poder parlar una mica la teva llengua materna després de setmanes sense fer-ho. El MITO FRIENDSHIP

Els éssers vius més vells del planeta són arbres. Aquest matí n'he pogut abraçar un d'impressionant: el Monumento Natural Alerce Costero . Després de recórrer 40 km per camino de ripio amb el Suzuki Jimmy i de caminar 2,5 km per una sendera boscada, he arribat fins a l'avi Alerce el qual té 3.620 anys i 11 metres de diàmetre!! Completament sols, amb humitat absoluta i silenci relatiu (els ocells feien xivarri i la remor del riu pujava barranc amunt), hem xerrat una estona. Restaven 30 km fins a la platja de Hueicolla (lloc d'aigues brillants). El camí estava molt enfangat perquè ha plogut tota la nit. Sense cobertura telefònica, no volia córrer el risc de quedar-me atrapat en aquells verals tan inhòspits. Em sembla perfecte que no asfaltin el paradís . NB: M'adono que la paraula maputxe per anomenar aquest arbre és un palíndrom : LAWAL.

Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue , Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana. Recorreré el sendero que asciende al mirador. Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas. Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios! “Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta” -escribió Neruda al principio de sus Memorias . “Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir” -escribió Quichiyao en su último libro. Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso . Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil. Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mir...