Plou...

Bernard Faucon

2 perfectes desconeguts...

Mahalta,

2 perfectes desconeguts perduts enmig del Raval sota el plugim suau d'aquest maig agònic.

2 perfectes desconeguts que s'han begut mútuament fins a les escorrialles i que, tanmateix, segueixen assedegats l'un de l'altre.

2 perfectes desconeguts accelerant vora mar sobre l'asfalt cavalcant el cavall metàl·lic a l'encalç d'un somni inversemblant: paisatge del paradís a l'embosta de les mans.

2 perfectes desconeguts sense passat ni futur sense saber què volen sense brúixola ni timó units per l'única força que fa moure tots els astres .

2 perfectes desconeguts, borratxos d'instants intraduïbles, sensacions imparaulables, llavis ressecs, pells blanques i pigades, memòria de segles buits, horitzó volàtil.

2 perfectes desconeguts respirant-se, sorra de platges llunyanes on mai no es pon el sol.

La filosofía habla...

La filosofía habla del hombre general, a diferencia de la literatura, que habla del hombre particular, un hombre que al final es más universal que el de la filosofía, con contradicciones y cambios de humor. He aprendido más de la vida a través de la literatura que de la filosofía. Porque más que teorías, lo que más define a los hombres son sus gestos más banales.

Yasmina Reza

> via Tras la cortina

Llegint aquestes paraules, he recordat allò que Goethe diu al Faust:

Grau ist alle Theorie und grün des Lebens goldner Baum

Gris és tota teoria i verd l'arbre daurat de la vida

Em van dir que si marxava...

Em van dir que si marxava em condemnaria, me n'aniria a l'infern, seria un desgraciat la resta de la meva vida... Em van dir que una "infidelitat" així Déu no la podia perdonar... Això em van dir els fillsdeputa. Malparits. També em van dir que callés, que -digués el que digués- ningú no em creuria...

Ara que han passat 20 anys, veig que me n'he pogut sortir prou bé, que les coses tampoc no em van tan malament, i si m'he decidit a parlar és perquè ni ells ni ningú m'han de dir què he de fer o sobre què he d'escriure. Tinc tot el dret del món a parlar sobre el que he viscut de primera mà on, quan i com em roti. Si algú se sent molest, que es grati o s'hi posi fulles.

Y no hables de la Obra ni de Roma con nadie. No nos indispongas con tus padres, porque ¡¡¡si yo me entero que hablas algo peyorativo de la Obra con alguien, yo, José María Escrivá de Balaguer, que tengo la prensa mundial en mis manos -y decía esto mientras con un gesto confirmaba con sus manos esta idea- te deshonraré públicamente, y tu nombre saldría en la primera página de todos los periódicos, porque de eso me encargaría yo personalmente y sería tu deshonra ante los hombres y ante tu propia familia!!! ¡¡¡Ay de ti si intentas separar a tu familia del buen nombre de la Obra o decirle algo de esto!!!

El Chache també se'n va anar (no va perserverar, com diuen ells). Malauradament, alguns exopusians no han aconseguit refer la seva vida i han acabat en psiquiàtrics o s'han suïcidat. També em consta que alguns dels que jo vaig fer pitar segueixen a dins...

Podria continuar sense problemes aquesta sèrie de posts sobre l'Opus fins que aquest blog esdevingués una novel·la autobiogràfica per entregues... No descarto pas aquesta possibilitat. 4 anys donen per a molt. Els dos anys de Centre d'Estudis a PNA omplirien per si sols un volum del grossos. Potser un dia d'aquests m'hi posaré de debò* ¿Per què vull la ficció si he viscut coses increïbles?

Se daba el caso de que en los días de la menstruación eran ellas quienes echaban mis compresas sucias, no sin antes haberlas inspeccionado por si hubiera algo dentro...

LA SANTA MÀFIA SE LES EMPESCA TOTES PER A DONAR

"UNA BONA IMATGE"

NB: Agraeixo els mails de suport que he rebut aquests dies alguns dels quals són de persones que han viscut situacions similars. La solució no és callar i oblidar, sinó denunciar-ho. Per molt íntimes que puguin ser algunes vivències, el fet de publicitar-les pot ajudar a molta gent a obrir els ulls. Tot el que he escrit aquests dies és inevitablement sintètic. Us puc assegurar que el que encara resta al pap no se'm podrirà a dins. Acabo reproduint un fragment d'un dels mails que m'han enviat...

La lectura del teu relat-vivència dins la teranyina opusística m'ha fet reviure històries, moments i desgràcies humanes que creia que tenia oblidades per sempre. Jo també vaig "ser" -que és el mateix que "no ser" tu mateix- un d'ells. No em preguntis, però, cap data en concret, perquè he lluitat tant per oblidar-ho que gairebé no guardo cap record (...) Vinc a explicar-te de nou tot aquest malson a resultes de la teva fantàstica, detallada i fidel narració dels fets. Corroboro totes i cadascuna de les teves lletres, perquè (tu també ho has patit) jo també em sentia ofegat, reprimit, oprimit, humiliat, vilipendiat i deshumanitzat... Volia tornar a ser un home lliure, caram! Aquesta colla de bandarres em van arruïnar la vida ja que, a diferència de tu, jo no vaig tenir mitjans econòmics per a poder tirar endavant els meus estudis (...) Comparteixo l'opinió de què El Codi da Vinci és -sens dubte!- un muntatge comercial dels de l'Opus per tal que es parli d'ells (per a bé o per a mal, tant se val!) i, de retruc, que qui no en sàpiga res se n'informi, i que qui ja formi part de "La Secta" es tregui la son -i el fonamentalisme!- de les orelles a cop de foc, excomunions i garrotades, tot sigui per tal de preservar "la fe"...

* Si algun editor valent està disposat a publicar el llibre, que m'enviï un mail i en parlarem.

El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]
Gairebé tot el que sé [ENTRELLUM 28.5.06]

opuslinks

Gairebé tot el que sé...

Gairebé tot el que sé ho vaig aprendre a Pamplona: castellà, llatí (Matías López!), arameu, i sobretot filosofia i teologia, matèries imprescindibles si no vols anar pel món fent el ridícul. La Navarrensis era (i suposo que seguirà sent) un prodigi des del punt de vista acadèmic. Exigent i impecable (en el doble sentit de la paraula). Els millors professors que he tingut a la meva vida han estat de l'Opus. Res a veure amb els de Barcelona, que eren una colla de dropos, llevat d'honroses excepcions (Canals, Marzoa). Els tres últims anys de carrera (1984-87) vaig viure de renda d'allò que havia après durant els dos primers cursos. Només cal mirar l'expedient acadèmic...

El problema de l'Opus no és la preparació o la competència professional dels seus membres. El problema de l'Opus és molt més greu. ¿Per què decideixo fotre el camp de Pamplona (la universitat privada més prestigiosa d'Espanya) quan estudiava dues carreres amb totes les despeses pagades? Aquest és el quid de la qüestió.

Havia aconseguit marxar del poble, em trobava a 300 km. de casa, m'havien ofert la possibilitat d'una formació molt sòlida, havia cregut que tenia vocació... Tot rutllava: em llevava a les sis del matí, em dutxava amb aigua freda TOTS els dies, complia estrictament totes les normes del pla de vida (meditació, missa, lectura, rosari, cilici, disciplines...), classes, classes, classes, estudiant com un boig, fent proselitisme, esport, etc. Però em mancava l'aire, no era jo, sinó un autòmat programat cap a un "èxit" que no tenia res a veure amb mi mateix. NO ERA LLIURE.

Va ser durant el segon curs que vaig començar a entrar en crisi (bache, en opusiolecte). No em deixaven llegir certs llibres, no podia veure la tele ni anar al cinema, m'atabalaven tantes obligacions, tant de control autoritari... M'estava OFEGANT. El vot de "pobresa" no em suposava cap trasbals, però no entenia per què havia d'obeir sempre a cegues. Ho havia d'explicar tot, tot i tot. Un cop a la setmana havia de fer la charla amb el meu director, a banda de la confessió amb el capellà cada cop que fes falta... Havia fet el vot de castedat, però les meves mans van trair-me.

La crisi va petar la Setmana Santa de 1984, quan vaig agafar el meu R-5 i vaig "escapar-me" a Lleida... D'ençà que havia marxat l'estiu de 1982, només hi havia tornat una vegada: per a l'enterrament de la padrina. Encara quedava l'últim trimestre del curs, però necessitava FUGIR i vaig FUGIR. A ma mare, quan em va veure, quasi li agafa un síncope: "¿Què hi fas, aquí? ¿On vas? ¿T'has tornat boig?!!" Al final, després d'uns dies rumiant, vaig decidir tornar a Pamplona per a no perdre el curs. Llavors, d'amagatotis, vaig gestionar el trasllat d'expedient. Van fer mans i mànigues per a retenir-me. Jo ho tenia claríssim: me'n tornava a Catalunya. No sabia si em convalidarien les assignatures, si perdria alguns curs... No coneixia ningú a BNA. M'ho vaig haver de fer TOT SOL: buscar-me un pis, etc. La pressió del director va ser molt forta. Ni a BNA no em van deixar tranquil. Em van assignar el centre del carrer Viladomat. Em vigilaven. Com que encara era membre de ple dret fins al dia de Sant Josep de l'any 1985*, no podien oblidar-se de mi, tot i que jo ja no en volia saber res i feia la meva vida...

Va arribar el dia 19 de març de 1985 i, quan van tocar les dotze de la nit, jo em trobava al llit amb la Sofia** celebrant la meva ESPERADA LLIBERTAT INCONDICIONAL. Des d'aleshores, sóc més lliure... Des d'aleshores, la llibertat és la cosa més sagrada per a mi. Des d'aleshores, professo un individualisme recalcitrant i us prometo que mai, mai més, no tornaré a formar part de cap col·lectiu, associació, grup o grupuscle...

L'Opus em va contraensenyar una lliçó fonamental per la qual li estaré agraït tota la vida:

L'ÚNIC PODER DE VERITAT ÉS EL PODER QUE HI HA DINS TEU. L'ÚNIC CAMÍ DE VERITAT ÉS EL QUE FAS PER TU MATEIX, SOL, CAP AL FINAL DE LA NIT A TRAVÉS DE LA PENOMBRA. LA RESTA SÓN MENTIDES, FICCIONS, ENGALIPADES, MATRÀFOLES PER AL RAMAT, BADOMERIES ENCERADES...

* Cada 19 de març els membres han de renovar el seu compromís amb l'Obra comunicant la seva decisió al director del centre al qual estiguin adscrits. Si a les 12 de la nit no ho han fet, queden automàticament exempts dels seus compromisos amb La Secta.

** La Sofia i jo vam ser amants (Filo-Sofia). Ella em va desvirgar. Era de Benavente, Zamora, infermera, 29 anys (jo en tenia 20), baixeta, dolceta, vivia al carrer Diputació cantonada Parc de l'Escorxador. Jo vivia al carrer Nicaragua, a tocar de la seu del PSC. Veia sovint l'Obiols. Aquest va ser el meu primer pis a BNA. Després en vaig llogar 5 més. Vaig conèixer la Sofia un dissabte en una discoteca de la zona alta i aquella mateixa nit vam dormir junts a casa d'una amiga seva que vivia a la Meridiana i que també havia lligat amb l'amic que m'acompanyava (César), un asturià molt ben plantat, company de pis, que treballava de funcionari de presons a la quarta galeria de la Model...

El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]
La culpa va ser del Chache [ENTRELLUM 27.5.06]

La culpa va ser del Chache...

La culpa va ser del Chache (Fernando Albero) que em va convidar a Vallcalent. Anàvem junts a la mateixa classe de 3r. de BUP del Col·legi Episcopal. Un dia de 1980 em va dir si volia acompanyar-lo a fer els deures a un centre amb biblioteca que ell freqüentava... Així va ser com vaig contactar amb l'Obra, de la manera més típica: mitjançant el proselitisme d'un membre que incita un amic o company a conèixer... Els divendres al vespre feien la meditació*.

¿Què em va atreure de l'Opus? Bona pregunta! Jo havia rebut una formació cristiana, tant al col·legi en el qual vaig estudiar (1968-1982) com a casa. Ma mare sempre ha estat (i continua sent) molt cristiana. En aquella època i en aquell poble, és el que hi havia. I, a més a més, la parròquia: Sant Pau, barri de la Mariola. Crec que encara volten per allí mossèn Joaquim i mossèn Amable... Vaig anar de colònies, vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig donar classes de catequesi, vaig tenir la primera novieta (Maribel), etc. La descoberta de l'Opus amb 16 anys em va obrir les portes d'un món nou, diferent. Vaig llegir Camino. Vaig fer-me assidu de Vallcalent... Fins que va sorgir la possiblitat d'anar a Roma al congrès de l'UNIV que se celebrava a Setmana Santa. La padrina (mare de mon pare) em va pagar el viatge. Em va dir: "Toni, jo ja no hi podré anar. Vés-hi tu. Només et demano que em portis un rosari beneït pel Papa."

¿Què em va atreure de l'Opus? El luxe, l'elitisme, la possibilitat d'ascendir socialment, tot allò que era nou per a mi, un pobre noi de classe mitjaneta, primogènit de sis germans, que vivia a la Plaça del Pagès... I una espiritualitat certament ambiciosa, exigent, que et feia sentir superior, escollit per Déu... Perquè de seguida vaig descobrir que jo tenia vocació, sí, vocació divina...

[Miro per la finestra i veig passejar per la riera una parella de testimonis de Jehovà: són dos analfabets encorbatats que s'han après de memòria quatre fragments de la seva bíblia escapçada... I els planyo com em planyo a mi mateix... La vida dóna molts tombs i qui estigui lliure de passat que llenci la primera pedra...]

* És una pràctica molt típica a l'OD. El capellà del centre sermoneja durant mitja hora sobre un tema espiritual. Se sol fer a l'oratori, amb els llums apagats. El capellà, assegut davant una tauleta amb llum, va llegint textos i comentant-los mentre el públic l'escolta i medita.

** La foto del carnet és de COU. 18 anys. Quines ulleres! Tendre i innocent com un xaiet camí de l'escorxador...

El nacionalcatolicisme hispànic [El9Nou 20.10.02]
El Codi da Vinci (Opus) [TdQ 7.6.04]
El rosari del Papa (pecats de joventut) [TdQ 2.4.05]
Polo versus Nietzsche [TdQ 17.9.05]
OPUS DA VINCI [ENTRELLUM 25.5.06]
Vaig pitar a Roma [ENTRELLUM 26.5.06]

Vaig pitar a Roma...

Vaig pitar* a Roma la Setmana Santa de 1981. Tenia 17 anys i estudiava 3r. de BUP. Vaig ser membre numerari de l'Opus Dei fins el 19 de març de 1985, o sigui, gairebé 4 anys.

El centre de l'Opus a Lleida és al carrer Vallcalent cantonada Bisbe Martí Ruano. És tota la primera planta d'un edifici. Com tots els centres opusians, té oratori, biblioteca, etc. Allí vaig passar-me moltes hores... Allí vaig fer la cerimònia d'ingrés: recordo que em van fer besar la creu negra de fusta**. Allí em va enxampar el 23F del Tejero...

Quan vaig acabar COU (juny 1982) -amb el carnet de conduir i la selectivitat a la butxaca- em vaig traslladar a Pamplona per tal de començar els meus estudis universitaris. Això va ser possible gràcies a les beques "internes" que em van costejar la matrícula, l'allotjament i la manutenció. Vaig residir durant dos cursos al Colegio Mayor Belagua Torre II del campus de la Navarrensis. Un indret preciós. Pel matí estudiava la carrera de Filosofia i per la tarda la de Teologia. Per la nit estudiava. Els caps de setmana estudiava i, amb una mica de sort, feia esport. La Torre II, sota l'aparença d'un "col·legi major", era el Centre d'Estudis***

Em preguntareu per què collons explico tot això després de 20 anys. Doncs perquè em dóna la gana i perquè ja era hora de passar comptes amb el passat. ¿No diuen que has d'escriure sobre el que coneixes? Ja ho va dir Montaigne a l'endreça al lector dels seus Essais:

Je suis moy-mesme la matiere de mon blog

* Pitar: en opusiolecte significa demanar l'admissió a l'Obra. Cal escriure una carta al Padre (el Prelat de l'OD, que aleshores era Álvaro del Portillo, successor de JMEdB)

** A tots els oratoris de l'Obra hi ha penjada una creu negra de fusta sense crucificat. Diuen que t'hi has de penjar tu per a ser alter Christus, ipse Christus.

*** Centre d'Estudis: una espècie de "mili opusiana" on els numeraris reben dos anys d'intensa formació que els habilita per a desenvolupar després tasques de responsabilitat dins l'Obra.

When life give you lemons, make lemonade!

OPUS DA VINCI

Arran del reportatge emès dimecres per la nit al C33 sobre "El Opus Dei i el Codi da Vinci", em veig obligat (malgrat les meves reticències) a postejar sobre aquest tema. Sé que, per aquest motiu, a partir d'avui mateix, ENTRELLUM rebrà certes visites molt concretes l'origen de les quals conec prou bé. Ja em va passar a TdQ.

Els precedents. Juny de 2004. Havent llegit el CdV, vaig escriure una sèrie de 4 posts sobre aquest best-seller. Els podeu llegir aquí. En el primer d'aquests posts (7.6.04) elucidava alguns punts confusos que apareixen a la novel·la tocant a l'OD. L'any següent, en morir el Sant Pare, vaig escriure un post autobiogràfic en el qual relatava alguns aspectes de la meva relació personal amb l'OD...

(punxa la imatge per ampliar-la)

El cas és que, després de veure l'esmentat reportatge, he arribat a una agosarada conclusió que vull compartir amb vosaltres:

El veritable autor del CdV és l'Opus.

Dan Brown és, en realitat, un home de palla rere el qual hi ha "un negre" molt negre, negríssim. Sota l'aparença d'un atac matusser a l'OD, la novel·la esdevé un esquer molt brillant (genial diria jo) per tal d'atreure el gran públic cap a l'OD. L'estratègia és enrevessada, però efectiva:

1- Fabrico un best-seller mundial polèmic.
2- Faig que la gent el compri, el llegeixi, en parli, discuteixi...
3- Després surto a "aclarir" els errors palesant que es tracta d'una "ficció literària".
4- Aprofito l'avinentesa per a captar adeptes, que és l'objectiu primordial de l'Opus: fer proselitisme (= apostolat)

Això trenca amb el tradicional ocultisme que ha caracteritzat aquesta secta destructiva (feixista, integrista, fonamentalista i lliberticida) des dels seus orígens. D'ençà de la santificació del seu fundador, l'Opus s'ha envalentit tot apostant per un màrqueting agressiu mitjançant els instruments més moderns de manipulació mediàtica. Al cap i a la fi, es tracta de "vendre" el seu producte. Estan convençuts que la "decadència espiritual" de la nostra societat, el nihilisme i la desorientació generalitzada, poden ser un bon pathos per tal de "pescar" nous membres i (en terminologia seva) reevangelitzar Europa i el món sencer. L'ofensiva opusiana només ha fet que començar.

Camino 833: ¡Caudillo!... viriliza tu voluntad para que Dios te haga caudillo. ¿No ves cómo proceden las malditas sociedades secretas? Nunca han ganado a las masas. -En sus antros forman unos cuantos hombres-demonios que se agitan y revuelven a la muchedumbre, alocándolas, para hacerlas ir tras ellos, al precipicio de todos los desórdenes... y al infierno. -Ellos llevan una simiente maldecida. Si tú quieres..., llevarás la palabra de Dios, bendita mil y mil veces que no puede faltar. Si eres generoso..., si correspondes con tu santificación personal, obtendrás la de los demás: el reinado de Cristo: que "omnes cum Petro al Jesum per Mariam".

Vid. "El nacionalcatolicisme hispànic" (PP = OPUS, article publicat a EL9NOU 20.10.02)

Una cosa és la política...

Una cosa és la política i una altra la realitat, el carrer.

¿Com es pot reivindicar un MegaSuperEstatut, "més competències" -o fins i tot "La Independència"- quan acabem de demostrar que som incapaços de fer front als nostres problemes de seguretat perquè els Mossos d'Esquadra són una policia ineficaç i la Tura una consellera incompetent?

Quina vergonya! Han de venir els picoletos (tricornios) a "salvar-nos"! Mare de Déu i de Nostrosenyorjesucrist! ¿Què diu Carod (fill de guàrdia civil) al respecte?

¿Som una "nació" o necessitem que ens salvi "La Legión"?

Mein Glück...

Mein Glück, meine Fähigkeiten und jede Möglichkeit irgendwie zu nützen liegen seit jeher im Litterarischen.

La meva felicitat, la meva habilitat i qualsevol possibilitat de ser útil d'alguna manera, es troben des de sempre en lo literari.

(Franz Kafka, Tagebücher, 28.3.1911)

Per això tota la seva vida va ser un pobre desgraciat.

un altre ciberdietari (aquest londinenc)

(Votacions que, per ara, no funcionen!?)

P.S: AVISO QUE DEMÀ, PETI QUI PETI, PARLARÉ DE L'OPUS.

Sóc a l'aula AV2...

Sóc a l'aula AV2 intentant fer classe d'alternativa a la religió quan entra l'Albert (tutor de 1B ESO) amb un alumne nou... "Te'l deixo aquí. Es diu Ivan Liubomirov. És búlgar. Acaba d'arribar. No entén res. Per dues setmanes que queden..."

L'Ivan té els cabells enrinxolats, és obès i tímid. El faig asseure. M'agradaria conéixer tres paraules en búlgar. Intento xerrar amb ell. Em diu que ve de Vidin i que zdrasti és "hola" en búlgar. Li ho faig escriure en un paper. Però no passem d'aquí.

En Razik no para quiet. Per sort, avui en Moha no hi és. Fa una setmana que està expulsat. Em comenten que potser els seus pares, tips de tantes expulsions, l'enviaran un altre cop al Marroc i s'estarà allà fins que faci setze anys. L'Ivan observa els nous companys amb un cert astorament. La Cristina i la Laura estan xopes de dalt a baix perquè a l'hora de l'esbarjo hi ha hagut guerra de globus d'aigua. L'Andrea grafiteja la paret amb els noms de les seves amigues. La Yosera despenja el penjador i, quan la miro, em diu: "Se ha caído, profe." Ara l'Edu i en Razik s'estomaquen amb dos diaris cargolats que els havia deixat per a fer un exercici. Quan els repto, obren la porta i se'n van de classe: "Vamos al lavabo." Etcètera...

Manicomial. ¿Voleu dir que estan pitjor a Bulgària?

petita crònica antidepressiva d'una bloguera a secundària

Vota'm a veure si guanyem per tercer any consecutiu el Premi "Honorífic" al blog + votat

Aviat farà dos anys i mig...

Aviat farà dos anys i mig que volto per la catosfera. Bloguejar ha esdevingut un hàbit, quelcom tan normal com respirar, anar a treballar, menjar, dormir, etc. A hores d'ara, em costaria d'entendre la vida sense aquesta dependència del blog. Blogògraf impenitent (també impertinent), tot ho relaciono amb la dèria bloguística. La vida es divideix entre allò que és postejable i allò que no ho és. Entrellum (mà oberta) acapara les anotacions més publicables, mentre que la Moleskine (mà tancada) s'emporta els apunts més privats, més íntims. La qüestió és escriure cada dia. L'escriptura digital és molt llaminera, és el somni fet realitat de qualsevol escriptor: que allò que escrius sigui publicat immediatament sense intermediaris (jurats de premis, editors, directors de diaris...) i sigui llegit de seguida per una bona colla de lectors fidels amb els quals pots mantenir una interactivitat molt re-creativa. No es pot demanar més. No hi ha forma més lliure d'escriure. ¿Què hi guanyem? No pas diners, per ara. ¿Un possible llibre futur de paper? ¿Per què? El paper és incapaç de reproduir la màgia de les imatges, els enllaços, les músiques, els audioposts, els videos... Al costat del blog, el mitificat llibre de paper perd la batalla. Pura nostàlgia plena d'àcars. Bloguejant guanyem el present i el futur. Cal·ligrafia ultramoderna. La nova literatura s'obre camí amb HTML. Ara fa un any vaig redactar un Manifest on apuntava tot això. Segueixo subscrivint paraula per paraula tot el que vaig dir allí. Només afegiria una cosa: el millor amic de l'home ja no és el gos, sinó el seu blog.

com passar a la història per la porta gran

Hi haurà més cendra...

Hi haurà més cendra que horitzó en la misteriosa platja dels silencis perduts. Beach & Bitch. L'ombra de l'última carta de Brossa rere el teló. Crits & Crist. Hi haurà set de sang fam de rates ungles que esgarrapen pupil·les parpelles arrencades talls que travessen mugrons ànimes òrfenes allaus humans incomprensiblement la nostra desfeta exacta. Cendra. Putes mortes. Platges desertes. Cristos crucificats. L'ombra espessa de les calces mínimes... L'última carta de Brossa i aquest somriure inútil dels nadons que encara neixen per a confirmar la voluntad de la natura tossuda indeturable com sentenciava Schopenhauer. Hi haurà més cendra que paraules rere el teló del futur. He caminat dues hores pel bosc. Els pins es moren. Les cireres massa petites. Sequera i solitud.

powered by ODEO

La lengua natal...

La lengua natal (materna y paterna) no se elige. Lo que se elige es qué vas a hacer con esa lengua que has recibido en herencia. Hay gente que la cuida y la mima, y gente que la traiciona, que le repatea, incluso que se avergüenza de ella. Pocas cosas son tan valiosas com la lengua que recibimos de nuestros antepasados. Ser català no té cap mèrit. És un atzar: la loteria del destí genètic + geogràfic. Però val a dir que podem prendre consciència de la nostra responsabiblitat històrica davant la situació més o menys fràgil de la nostra cultura, i actuar en conseqüència. Ser català implica una lluita constant enmig de l'agonia certa. Anit, al Festival d'Eurovisió, la majoria de les cançons eren en anglès! ¿Per què no l'anomenen USAvisión? El problema del català ja no és l'amenaça del castellà (peix gran afamat), sinó de l'anglès (balena globalitzadora). M'entesto a seguir escrivint i parlant en la llengua en què em va alletar ma mare. ¿Tossut? ¿Suïcida? Potser sí. Però morirem amb la paraula a la boca i els dits tacats de tinta... That's our condemnation.

P.S. Un poco de épica no le va mal a la vida.

agraïments

La merla i el gaig...

La merla i el gaig es passen tot el sant dia pispant les cireres de la veïna. Fa goig de veure'ls envolar-se amb el trofeu vermell al bec... La meva veïna tenia un xicot sevillà molt trempat que xampurrejavà el català però que ja no viu amb ella perquè sembla ser que un dia la va enxampar amb un altre paio... Coses que passen. La pobra és curteta de gambals i els tres gats que té són pitjors que ella. Es pensen que el meu jardí és la comuna municipal. Ella diu que no hi pot fer res. La meva veïna té tots els números per a quedar-se sense gats. Ni cireres ni xicot ni gats. Més sola que la una es quedarà. La merla i el gaig són més llestos que ella. Les meves veïnes són la repera. No se'n salva ni una. I totes més lletges que un motlle de fer carotes.

Entrevista

definint la poesia

agraïments

He leído con mazo de empatía...

He leído con mazo de empatía (creo que así lo diría cualquier alumno mío que supiera lo que significa empatía) su sardónico comentario a “La historia más bella”. Y lo he hecho, la verdad, un poco ruborizado al ver la pasión que ponía usted desvirgando la candidez de nuestro colega. Pero me temo que, en los tiempos que corren, o somos como él o estamos condenados a sufrir mucho. Y, me temo también, que ni usted ni yo podemos ser como él.

Una cosa sí que no le perdono: que se me libre usted de un manotazo del moscardón Sócrates, tratándolo como si fuera una mariposa.

Gregorio Luri

(ens honora tenir lectors com ell)

(he trobat aquest video de la Nina Simone al seu blog)

Ja podeu llegir el PDF...

Ja podeu llegir el PDF del número 10 de la revista Coneixement i Societat que inclou l'article La blocosfera catalana, escrit per la Mercè Molist, que vaig anticipar dilluns passat.

La historia más bella...

Estimado Evelio:

Debo suponer que Vd. es joven o imbécil, aunque ambas cosas no son en absoluto incompatibles: se puede ser joven e imbécil al mismo tiempo sin ningún problema, suele ser lo más normal. La juventud es un defecto que, por suerte, se mitiga con la edad. La imbecilidad, en cambio, ya es harina de otro costal porque, a menudo, los años no hacen más que empeorarla. Digo esto a tenor de su "cartita" al director publicada en LV este lunes pasado. Tela marinera. Me duele en el alma que Vd. sea colega de fatigas profesionales. Un profesor de filosofía no debería pecar de tamaña candidez. Vd. ya empieza fatal: La profesión por excelencia... ¡No me joda, Evelio! No hay profesiones por excelencia, sino profesiones a secas, curros, trabajos variopintos y diversos como variopintos y diversos son los quehaceres humanos. ¿O acaso se cree Vd. superior, autosituado en la cúspide de la República platónica? Luego va y me toca los bemoles citando a Sócrates, porque este griego no es mártir de mi devoción: un suicida papanatas que escuchaba voces. Además, tenía entendido que el famoso "daimon" era socrático, que no platónico. ¿Hace mucho, Evelio, que se licenció? ¿En la Central o en la Autónoma? ¿O, a lo peor, en la de Girona? Pero cuando se pone estupendo es después de citar al de Königsberg: Hay algo lleno de dignidad y amor en la sublime función... ¡Qué lirismo, Evelio, qué derroche! Sin duda, me quedo con el último parrafito de su cartita de marras. Lo de las manos llenas de tiza, las austeras paredes, el pequeño milagro, la mente esponjosa (¿esponjiforme?), sembrar una idea, enmudecen la leyes, respira la palabra... Le aseguro que me embelesa su arrobado discurso melifluo, una angelical visión que lamento no compartir con Vd. ni borracho de cubalitros. Dudo mucho que su Arcadia exista ni siquiera en Artés. A lo sumo se la admito como ens rationis ficticio, y con grandes dosis de vaselina. ¡Venga, hombre, cuéntele esa "bella historia" a su abuela a ver si se la traga! Que conste que le habla un humilde profesor de filosofía con 17 cursos ininterrumpidos ejerciendo en la enseñanza pública del área metropolitana. Ahí queda ESO. Y le aseguro que lo que Vd. vende me suena a chino mandarín, cuando no a timo de la estampita. Mire, Evelio, con todos mis respetos, si se siente inspirado después de la caladita al porro, escriba poemas becquerianos y déjese de cartitas a los periódicos. La poesía es más agradecida, lo admite todo, soporta metáforas, metonimias y otras figuras retóricas, incluso flagrantes contradicciones y peticiones de principio. Vd. es un poeta como la copa de un pino. No entiendo todavía cómo acabó en Artés explicando filosofía a adolescentes a los que les importa un bledo Sócrates, Platón, Aristóteles, Kant... ¿O también es adicto al Prozac? Lo digo por lo rosáceo de su escrito. ¿Todavía no ha pillado la baja? En mi departamento ya vamos por la sustituta de la sustituta de la sustituta de una compañera de historia que también escribía cartitas al director muy en su estilo, Evelio, un estilo a mi juicio infumable. (Por cierto, que tengo una duda metafísica: ¿Por qué todas las sustitutas que nos envían son tan feas? ¡A cuál peor!). En fin, Evelio, no se tome mi réplica muy en serio. Ha sido un entretenimiento inocuo que me he buscado mientras mis sufridos alumnos de 2BTX estaban haciendo el examen final de recuperación. Los pobrecitos van a ir pronto a la selectividad. Entre nosotros, reconozca que su cartita era harto provocadora. Yo, a la primera lectura, la tomé como una ironía genial. Ahora, releída y diseccionada con el escalpelo, constato que de ironía nada de nada, lo cual es bochornoso. De todas maneras, no se desanime, Evelio, que quizás un día su "bella historia" se hace realidad y ese "pequeño milagro" surge entre Vd. y una alumna aventajada de esas que enseñan el tanga con absoluto desparpajo... Entonces (si se da el caso y Vd. penetra y siembra como es debido), le deseo de corazón toda la suerte del mundo, que sean felices y coman perdices con el beneplácito de su admirado Sócrates.

Atentamente,

Toni Ibàñez
Profesor de filosofía
Mollet

PS: El Oráculo me informa que Vd. no es muy joven que digamos, sino que lleva más de 20 años en el tajo y que, para + INRI, pertenece a la secta de los catedráticos. Acabáramos.

LA LLENGUA FONAMENTA LA IDENTITAT DEL NOSTRE POBLE COM EL PAISATGE FONAMENTA LA FESOMIA DE LA NOSTRA TERRA.
SÓC UN INDIVIDU CATALÀ QUE HA DECIDIT CONSAGRAR LA SEVA MISERABLE EXISTÈNCIA A L'ESCRIPTURA EN LLENGUA CATALANA I QUE PER LA QUAL COSA NO ESTÀ DISPOSAT A DEIXAR-SE POLITITZAR NI MANIPULAR PER ALTRES INDIVIDUS, GRUPS O INSTITUCIONS. La resta, me la sua.
(un debat interessant)

El paradís existeix...

El paradís existeix: els records, alguns records, potser la infantesa, no pas tota, les pigues de la teva pell, el silenci passiu i autoimmune des de la talaia d'en Baldiri amb la ciutat putrefacta als nostres peus, el mar que no s'acaba, la flaire de la ginesta, un comiat que és un fins ara...

El paradís existeix: nosaltres.

massa preguntes

Malgrat l'adversitat...

Malgrat l'adversitat dels elements (un àrbitre comprat, la pluja parisina i la corbata color groc arsenal del Borbó), l'Armada Invencible blaugrana va guanyar. Lloats siguin els déus (Eto'o, Belleti, Valdés, Larsson, etc.)

¿calces o tanga?

Ronaldinho Gaúcho... (versió II)

Ronaldinho Gaúcho, que esteu a París, sigui santificat el vostre Peu, vingui a nosaltres la Champions, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Gol de cada dia doneu-nos Oh Crack el dia d'avui, i perdoneu les nostres culpes així com nosaltres no perdonem l'Arsenal. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol pal. Amén.

Versió I

Voldria pensar que...

Ho vull saber tot...

Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere els teus ulls de gata maula, la veritat que Parmènides anomenava alétheia, despullament total, la veritat en sentit extramoral que Nietzsche va rebatre amb brillantor sofística, la veritat heideggeriana que és en el temps desvetllada, la veritat noümènica kantiana que resta fora de qualsevol experiència, la veritat sartreana, pura nàusea, la veritat evangèlica que ens havia de fer lliures i ens acaba crucificant, la veritat escolàstica: conformitas intellectus cognoscentis cum re cognita, la veritat estadística, periodística, estètica, patètica, la veritat capitalista: beneficis, beneficis, beneficis, la veritat hegeliana que no és veritat absoluta fins al final, la veritat pessoana: nada vale a pena, ó meu amor longínquo, senão o saber como é suave saber que nada vale a pena, la veritat ingrata que recula quan vols atrapar-la, la veritat freudiana, libidinosa i mefistofàl·lica, la veritat saborosa dels fruits amargs, la veritat purulenta, crònica, lacrimògena, la veritat dels tanatoris, la veritat dels supositoris, la veritat de les compreses amb ales que no poden volar, la veritat de l’albada curulla de rosada, la veritat del teu sexe suquejant… Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere les paraules.

powered by ODEO

Tu mihi sola places

Voldria pensar que...

Voldria pensar que si demà no guanya el Barça no passa res, no s'enfonsa el món. Voldria pensar que si en el referèndum per l'Estatut surt el NO, no passa res, no s'enfonsa Catalunya. Voldria pensar que la nostra felicitat no depèn de coses tan aleatòries com el futbol o la política. Però, ara que ho penso, TOT en aquesta vida és aleatori, contingent, imprevisible... No podem estar segurs de gairebé res, i menys de les decisions o actuacions dels altres. Potser en això rau la gràcia del futur: no saber què passarà demà, estar sempre penjant d'un fil, traficant amb l'esperança.

Per fi rebo a la bústia...

Per fi rebo a la bústia el número 10 de la revista Coneixement i Societat que inclou l'article La blocosfera catalana, escrit per la Mercè Molist. Un article seriós.

Em fa mal als ulls veure escrit "blocosfera"! Fins i tot en Saül Gordillo ha rectificat fent cas dels entesos. La culpa és dels "blocs" de Vilaweb i del Termcat que l'ha cagat i ha de rectificar. Blogs, blogosfera, bloguer/a, bloguejar, blogografia, blogologia, blogofília, blogofòbia, etc. O, en tot cas, catosfera©.

Quan he arribat a la pàg. 54-55 (Annex), m'he sentit envaït per la nostàlgia... La Mercè acaba el seu article parlant de Tros de Quòniam. Li dedica les dues pàgines finals. 1 - 2

Fugint de l'infern...

Fugint de l'infern de Montmeló, Festa Major de Lleida. Anit concert de Coti als Camps Elisis. Lluna plena. Avui castellers a la Plaça Paeria. Dinar familiar: caragols, corder a la brasa, cireres... ¿Ha passat res al món? ¿Algun altre desgavell polític? ¿Què diuen, que tornaran a reeditar el Trist-partit? Hòstia, no em feu riure que l'allioli se'm remou a les tripes! ¿Es poden fotre les coses pitjor i, a sobre, amenaçar amb una repetició? El símbol de Catalunya és el caganer, ja ho sé, i un burro també, però tampoc és qüestió de currar-s'ho tant. Sempre podem empitjorar-ho, no dic que no. És una llei molt humana, aquesta de superar-se en l'abisme del fracàs i, a sobre, sentir-se enorgullit de prosperar obstinadament cap al desastre encara més desastrós. Jo ja m'ho espero tot, d'aquests polítics, fins i tot el suïcidi col·lectiu. El que han de fer és menys "declaracions" (menys vedetisme) i més feina, que per això els paguem un sou. ¿Qui ho havia de dir? Els caragols són unes bestioles molt afrodisíaques...

Gràcies, Quiño!

Què han dit dels meus llibres...

BENZINA

Gràcies, Àlex!

Un post que rebla el clau

Premi Ferrater 2005
Una certa penombra
Ressenya Línia Vallès
Llista d'escriptors suïcides
Concurs Literari Benzina
(A mi sí, que em fa feliç escriure.
¿Es nota molt?)

Haurà de passar molt de temps...

Haurà de passar molt de temps fins que l'honor, el prestigi i la dignitat de Catalunya puguin ser rescabalats (de portes endins i, sobretot, de portes enfora) després d'aquesta infausta etapa que hem sofert víctimes d'uns impresentables, trinxeraires, saltamarges, incompetents, afaitapagesos, afonacases, arreplegats, arribistes, barrets de rialles, bufanúvols, descordats, esclafacanyes, furtalàpides, gànsters, ineptes, sectaris, menjabròquils, pelagats, pixavagants, polls revinguts, porcs mal abeurats, sapastres, torrapipes, trepitjafarigoles, trossos de suro, xantatgistes, zitzània, etc. Sí, molt de temps haurà de passar, perquè el mal que han fet és molt gran, però no tingueu cap dubte: El Judici de La Història serà implacable. El pitjor Govern de la nostra història acaba de passar a La Història. Visca Catalunya!

-----------------------------------------------------------------------

Afegitó:

1- ¿Aquest Estatut és millor que el del 79? SÍ.

2- ¿Qui votarà NO? PP & ERC (un extrem i l'altre)

Aleshores votaré SÍ.

-------------------------------------------------------------------------

Fa 3 mesos ja ho vaig vaticinar

Un altaveu molt lúcid

Excepcionalment, i perquè avui estic de filis, podeu deixar comentaris...

S.T.G.M...

NO

!
"la trompeta, la bomba fètida i l'espanta-sogres"

"... un record nostàlgic sense esdevenidor."

Hi ha alguna cosa invisible...

Dedicat a JPQ i EPB

Hi ha alguna cosa invisible rere l’aura dels cossos, agonia de llum que els núvols s’emporten, rosa que es bada dins el teu úter, martiri d’amor, dubte entranyable.

¿Quin esperit sense déu basteix l’arquitectura dels somnis?

¿Quina clarícia ignota?

Hi ha alguna cosa invisible rere els mugrons de titani d’aquests androides que pul·lulen pels carrers anònims, bombes innocents, criatures bastardes, tota l’abstracció de l’art modern.

¿Quina veu cantarà l’última nota del rèquiem?

¿Qui gosarà negar l’adveniment del silenci?

Hi ha alguna cosa invisible rere l’urinari de Duchamp, en l’espai interior de Chillida, l’anhel tràgic, saturnal i fàustic, els balcons de La Pedrera, les grutes del Parc Güell, el vell Maragall a la font de Camprodon: He assaborit els secrets de la terra misteriosa, la pàtria més antiga, la paraula.

¿Qui ens salvarà de l’infern nihilista, de la tirania de la indústria, la màquina i el comerç?

L’alquímia del verb, la música dels místics, l’àngel missatger: escolta, escolta, la matèria parla, parlen els ocells, parla la fulla verda, la flama que som, el fang, la fesomia del vent: escolta, escolta, la petjada dels morts sota la pluja, el temple solar dels ibers, l’eco de la lluna, litúrgia de mar i d’estrelles, cosmogonia creadora: escolta, escolta, Llull al capdamunt de Randa, entre el cel i l’infern, Al Aaraaf, l’exorcisme de la llengua, la casa de l’ésser, paisatges de l’ànima, atlàntides enfonsades, Machado enterrat a Cotlliure, la sang i la cendra: escolta, escolta, la nova geometria, els noms dels arbres, el miracle de la vida que torna a renéixer, el desig fet carn, un hombre sucesivo que se escribe con sombras, diu Rosales, la casa més íntima de l’home, la pàtria més antiga, la paraula.

versión en castellano

Estamos tan hechos a tener esperanzas...

Estamos tan hechos a tener esperanzas que cuando las perdemos todas buscamos refugio en la última, en la que enfunda a todas cuando fracasan: si, totalmente desesperanzados y sufriendo, no tuviéramos la esperanza de un final próximo, enloqueceríamos.

I, mentrestant, altres segueixen enganyant-se.

Confesso que temps era temps...

Confesso que temps era temps em va interessar la política, la local i la supralocal, la concreta i la més abstracta. Va ser una temporada entretinguda durant la qual vaig aprendre algunes coses que no sabia, coses que els llibres de text no ensenyen; fins que va arribar un moment fatídic en què la política em va perjudicar i, aleshores, vaig decidir allunyar-me'n. Com algunes vegades que he deixat un llibre a mig llegir o he sortit del cinema a mitja pel·lícula, així vaig fer amb la política. No hi vull tenir res a veure, ni tan sols per a opinar. Tot el que podria dir es giraria en contra meva, per la qual cosa m'estimo més el silenci. Ja hi ha massa blogs polítics, últimament són una plaga. Cada cop ho tinc més clar: el futbol i la política (partits + partits) són entreteniments plebeus, un joc de nens que els adults es prenen massa seriosament. Us regalo totes les lligues, les copes, els referèndums i els comicis... Si em busqueu, a mi no m'hi trobareu, en aquests saraus. He decidit perdre el temps i les energies amb jocs d'una altra mena. Cadascú és lliure d'escollir els seus entreteniments.

Comfortably Numb...

Dedicada a LPF

Lamento profundament haver nascut espanyol...

Lamento profundament haver nascut espanyol (...) Espanya és un país de gent sense educació, on l'enveja, que és el pitjor pecat, és el pecat nacional, on la mala llet és brutal i, amb Itàlia, és on hi ha més quantitat de pocavergonyes de tot el món... A Espanya t'enganya tothom, l'editor, el lampista i el taxista (...) A Espanya ningú no es planteja res des d'una perspectiva moral: És un país de salvatges i de cafres. A més, Espanya, vista des de fora, és un país ridícul, on sempre ens barallem amb la nostra ombra (...) El caïnisme i l'agressivitat que van desencadenar la Guerra Civil són els mateixos d'ara i va advertir que "el salvatgisme no va ser perpetrat per les idees sinó per la gent, que ho van aprofitar per matar el qui els devia diners o el marit de la dona amb qui s'entenia (...) Ara l'esperit de la Guerra Civil està tan viu com el 1936. La diferència és que no tenim un exèrcit levantisco, hi ha prosperitat i la gent no sortirà al carrer, però les línies de força són les mateixes: els separatismes, els problemes amb l'Església, el soroll de sabres i la qüestió pedagògica i de l'ensenyament. Dragó diu que en aquests moments se sent egipci, indi i japonès i explica que el fet de deixar de sentir-se espanyol forma part de la seva recerca d'ell mateix perquè si et cerques a tu mateix et vas alliberant d'etiquetes i la d'espanyol és una etiqueta més.

Paraula de Dragó. Amén.

No et perdis el seu espectacular web (l'acompanya Naoko Kuzuno, la japoneseta amb qui ara s'ho fa aquest guru entranyable, pocavergonya i desetiquetat)

... entre la más alta poesía, las traducciones más pulcras y la agitación blogográfica más diversa, t'agraeixo Quiño, el detall

Qui no hagi transitat per aqueixos corriols...

Qui no hagi transitat per aqueixos corriols desconeix la poesia de caminar i la inquietud de perdre's (...) Cal transitar penosament pels corriols que no menen enlloc (...) No us encaparri mai l'encreuament laberíntic dels bells camins de solitud; tots són bons, en tots hi ha poesia (...) I, encara que no sigueu filòsof, aquelles deixes us conviden a meditar com un borrós jeroglífic de felicitat terrenal (...) I bé, sí, però digueu-me: ¿quines honestes i desoladores belleses s'amaguen en la blavor de la petita muntanya que s'albira des de casa vostra?

Prudenci Bertrana, Proses bàrbares (1911)

Sí, no, blanc, nul...

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana, literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva...

un blog que promet

La tarda se’n va sense tu...

La tarda se’n va sense tu.

L’únic argument és fondre’s amb aquesta xafogor.

Explica’m què hauria de fer.

Explica’m com vols que m’ho prengui.

Explica’m l’enigma que ets, l’enigma que sóc, l’enigma que som…

La tarda se’n va sense tu.

¿Per què no vol ploure?

ei Toni, avui mentre parlaves de la veritat...

ei Toni, avui mentre parlaves de la veritat de Nietzsche a classe, m'he enrecordat d'aquesta cançó d'un dels cantants que normalment escolto. El tipus de cançó suposo que no t'agradarà, però crec que aquestes persones (els cantants d'aquest estil), són unes de les que millor reflecteixen la veritat que avui dia invadeixen els carrers. No crec que t'interessi massa, però bueno, he cregut que no estaria malament que l'escoltesis, com vas dir al teu blog: La vida només és vivible poèticament, i considero que aquests són els poetes del nostre present, i també em fan veure la vida d'altre manera.

ARV 2BTXA


Frank-T feat Zenit - La Verdad

«la simplicitat d'aquesta vida tan normal»
(un gran post d'atzucac)

Ronaldinho Gaúcho...

Ronaldinho Gaúcho, que esteu al Camp Nou, sigui santificat el vostre Gol, vingui a nosaltres el vostre Riure, faci's la vostra Voluntat aquí en el Barça com a tot arreu; el nostre Clam de cada dia doneu-nos Senyor el dia d'avui, i perdoneu les nostres misèries així com nosaltres perdonem els nostres rivals. No permeteu que nosaltres caiguem en el triomfalisme, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

En el pont del riu Llierca...

En el pont del riu Llierca, riu amunt, la pedra que ens va fer d’altar resta incòlume per als cossos que vindran a fondre’s com els nostres cossos nus després de travessar gèlides aigües tentinejant sobre roques relliscoses vestides d’algues verdes, metàfora de nous graons vitals com en el poema de Hesse: Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne, der uns beschützt und der uns hilft, zu leben.

En el pont del riu Llierca, cap al tard, amb el sol colrant les pells, membrança de felicitats inexplicables que s’escolaren riu avall devers l’aiguabarreig real que ens allunya de la puresa primigènia, paradís inconsistent que perdura en el fons de cada cèl·lula.

En el pont del riu Llierca sempre serem amants.

Parmènides s'equivoca...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.

El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)

L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.

P.S: Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

V. A.

Bases:

1- Aquest premi s’atorgarà al millor recull de poemes presentant, inèdit i en llegua catalana.
2- L’import del premi convocat serà de 900 euros.
3- Hauran d’ésser presentades nou còpies de l’original amb una extensió suficient per a un llibre, que portaran el nom i l’adreça de l’autor/a. Si l’autor/a desitja que l’obra sigui feta pública amb pseudònim, caldrà que ho indiqui.
4- No es retornaran les còpies presentades.

5- No seran tingudes en compte les obres que hagin estat premiades en altres concursos.

6- Les obres aspirants al premi hauran d’ésser presentades abans del dia 17 de març de 2006 a les oficines de l’Ajuntament de Cadaqués, carrer Silvi Rahola 2, 17488-Cadaqués.

7- El jurat serà format per Sam Abrams, Vicenç Altaió, Joaquim Ferrer, Rosa Gamel, Anna Maria Moix, Vinyet Panyella, Albert Ràfols Casamada, Jordi Virallonga i Rosa Ardid, qui actuarà com a secretària.
8- L’adjudicació del premi tindrà lloc el dia 29 d’abril, a Cadaqués, i el veredicte, inapel·lable, serà anunciat per la secretària del jurat.
9- L’Ajuntament de Cadaqués publicarà l’obra guanyadora a l’Editorial Proa.
10- La presentació dels originals pressuposa l’acceptació íntegra de les Bases.