27.5.06

La culpa va ser del Chache...

La culpa va ser del Chache (Fernando Albero) que em va convidar a Vallcalent. Anàvem junts a la mateixa classe de 3r. de BUP del Col·legi Episcopal. Un dia de 1980 em va dir si volia acompanyar-lo a fer els deures a un centre amb biblioteca que ell freqüentava... Així va ser com vaig contactar amb l'Obra, de la manera més típica: mitjançant el proselitisme d'un membre que incita un amic o company a conèixer... Els divendres al vespre feien la meditació*.

¿Què em va atreure de l'Opus? Bona pregunta! Jo havia rebut una formació cristiana, tant al col·legi en el qual vaig estudiar (1968-1982) com a casa. Ma mare sempre ha estat (i continua sent) molt cristiana. En aquella època i en aquell poble, és el que hi havia. I, a més a més, la parròquia: Sant Pau, barri de la Mariola. Crec que encara volten per allí mossèn Joaquim i mossèn Amable... Vaig anar de colònies, vaig aprendre a tocar la guitarra, vaig donar classes de catequesi, vaig tenir la primera novieta (Maribel), etc. La descoberta de l'Opus amb 16 anys em va obrir les portes d'un món nou, diferent. Vaig llegir Camino. Vaig fer-me assidu de Vallcalent... Fins que va sorgir la possiblitat d'anar a Roma al congrès de l'UNIV que se celebrava a Setmana Santa. La padrina (mare de mon pare) em va pagar el viatge. Em va dir: "Toni, jo ja no hi podré anar. Vés-hi tu. Només et demano que em portis un rosari beneït pel Papa."

¿Què em va atreure de l'Opus? El luxe, l'elitisme, la possibilitat d'ascendir socialment, tot allò que era nou per a mi, un pobre noi de classe mitjaneta, primogènit de sis germans, que vivia a la Plaça del Pagès... I una espiritualitat certament ambiciosa, exigent, que et feia sentir superior, escollit per Déu... Perquè de seguida vaig descobrir que jo tenia vocació, sí, vocació divina...

[Miro per la finestra i veig passejar per la riera una parella de testimonis de Jehovà: són dos analfabets encorbatats que s'han après de memòria quatre fragments de la seva bíblia escapçada... I els planyo com em planyo a mi mateix... La vida dóna molts tombs i qui estigui lliure de passat que llenci la primera pedra...]

* És una pràctica molt típica a l'OD. El capellà del centre sermoneja durant mitja hora sobre un tema espiritual. Se sol fer a l'oratori, amb els llums apagats. El capellà, assegut davant una tauleta amb llum, va llegint textos i comentant-los mentre el públic l'escolta i medita.

** La foto del carnet és de COU. 18 anys. Quines ulleres! Tendre i innocent com un xaiet camí de l'escorxador...