ENTRELLUM

Se n'ha anat a Irlanda. S'hi estarà un curs. Deixa el niu. Estén les ales. Fa el seu camí. Em sento molt orgullós d'ella. Ni llibres ni res, la meva millor obra és aquesta rossa de 21 anys que ja fa dies que s'està fent a si mateixa. El futur és seu. El món és seu. Molta sort, kuka. See you soon in Ireland ! 

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar . Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que...

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito . Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.     Demà és un gran dia per a la meva filla . En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant.  No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intacte...

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció , és a dir, ser conscients i meditar . Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent. És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la , no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ( "gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego ). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca... Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació . No hi ha res que emprenyi més a l'ego...

Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses:  1- Quina decisió beneficiarà a més persones?  2- Què et diu el cor?   La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d' Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó , Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents . Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

Els que no surten a la foto s'han autoesborrat del futur #9N2014

Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores . Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d' Isla Negra . Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix: “Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.” Potser, com volia Gil de Biedma , la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època. A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'hu...

Anem trobant la calma per a reflexionar. Ahir va ser un gran dia, un dia que passarà als annals de la història: 1_D_07 . Els nostres néts ens demanaran: Avi, tu hi eres, no? I direm: Sí, jo hi vaig ser, i vaig posar el meu granet de sorra perquè avui tu puguis viure millor i ser més lliure. L'ORGULL, la DIGNITAT, el poble que surt al carrer per a reivindicar el seu DRET A DECIDIR. Montilla encara no ha dit res de res. Iceta s'ha quedat en blanc. Anem trobant la calma per a reflexionar... Catalunya no està acabada. Catalunya és GRAN. D'ençà 1714 ho hem perdut tot, bous i esquelles, però encara resistim, collons, encara SOM i SEREM, malgrat els Francos i els Montilles i la mare que els va parir a tots. Aquest és el miracle que ahir em va fer plorar. Plorar d'emoció i d'esperança. SOM. EXISTIM. Tenim la força més gran de totes: la força de la gent que no es deixa esporuguir, que s'aixeca sempre, que lluita i que treballa per aquest país... Mireu aquesta nena....

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges . Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia -, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara e...

També em sento orgullós de viure en un terme municipal el 70% del territori del qual és bosc. I, sobretot, em sento orgullós de la dona i de la filla que tinc. No me les mereixo. Ah, i del pit-roig del meu jardí . Gran article

¿De què podria sentir-me orgullós? Hi pensava anit, després de sopar, en una tertúlia amb amics... Al final, vaig dir: Em sento orgullós perquè vaig néixer en una casa on no hi havia cap llibre i moriré en una casa plena de llibres, alguns escrits per mi .