2.12.07

L'endemà

Anem trobant la calma per a reflexionar. Ahir va ser un gran dia, un dia que passarà als annals de la història: 1_D_07. Els nostres néts ens demanaran: Avi, tu hi eres, no? I direm: Sí, jo hi vaig ser, i vaig posar el meu granet de sorra perquè avui tu puguis viure millor i ser més lliure. L'ORGULL, la DIGNITAT, el poble que surt al carrer per a reivindicar el seu DRET A DECIDIR. Montilla encara no ha dit res de res. Iceta s'ha quedat en blanc. Anem trobant la calma per a reflexionar...

Catalunya no està acabada. Catalunya és GRAN. D'ençà 1714 ho hem perdut tot, bous i esquelles, però encara resistim, collons, encara SOM i SEREM, malgrat els Francos i els Montilles i la mare que els va parir a tots. Aquest és el miracle que ahir em va fer plorar. Plorar d'emoció i d'esperança. SOM. EXISTIM. Tenim la força més gran de totes: la força de la gent que no es deixa esporuguir, que s'aixeca sempre, que lluita i que treballa per aquest país...

Mireu aquesta nena...

És la millor imatge d'ahir. La nena parlava un català perfecte. Com aquella foto del dia de l'enterrament de Xirinacs...

Catalunya tornarà a ser rica i plena. Montilla, com va venir, se n'anirà. Cendra i oblit. El catalanisme és l'única força que ens pot fer millors. L'ànima que ha de moure el cos social. Ahir tothom va quedar retratat. S'han acabat les ambigüitats. Escolta, Carod: no ens pots fallar. No donis l'esquena a Catalunya. Ara, més que mai, fa falta la unitat de tots els catalanistes si volem que la nostra nació assoleixi la plena sobirania. Ara, més que mai, hem d'anar junts. Com ahir, Via Laietana avall... Qui ens podria deturar?
La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble (...) La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d'ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l'hora de planificar la recta final.

5 comentaris:

moz ha dit...

Doncs jo no em sentiria orgullós de dir al meu nét que vaig ser a la manifestació (que tampoc hi vaig anar). Prefereixo explicar-li que vaig ser en un acte tant bèstia, que ens van haver de fer cas per collons... Salut!

[storyville.depen.net]

Ferran ha dit...

M'emociona llegir que la manifestació va ser un èxit; constatar que, ara potser sí, la gent està començant a despertar; que, ara potser si, el nostre país té un futur esperançador. Moltes gràcies a tots els qui podieu ser-hi, i hi vau ser!

Jordi ha dit...

Jo també hi vaig anar. Va ser molt important! No m'esperava tanta i tanta gent. És un triomf.
Però... Ja t'ho dic, els espanyols no canviaran res. Una manifestació no fa prou força. S'han de moure altres fitxes. Potser els polítics que ahir hi eren podrien comprometre's més quan treballen. La manifestació no és prou. I si estem tan contents és perquè és recent.

http://meua.cat/jordi

sol ha dit...

i tant... millor junts! MOLT MILLOR!! i dissabte en va ser una mostra. Que en prenguin nota. I que aquest sigui un pas més (gran) del nostre camí a fer JUNTS.
Salut i ànims!

Francesc Puigcarbó ha dit...

En Xirinacs no era aquell que era amic dels d'ETA?
Quan al happening de dissabte tu amb qui anaves?, amb els de rodalies, els sobiranistes, els de la Mat, els de la n-340, els d'Unió de pagesos, els de IU, els d'ERC o els de Ciu. No és per sentir-se molt orgullos haver participat en un acte de reivindicació endogàmica, variada i dispersa, molt típica per cert, del nostre país. A Madrid, no han entés res, s'ho han tret de sobre dient que era una manifestació sobiranista contra Espanya i s'han quedat tan amples. No hi ha res a fer, en Jaume Camps fa ja molts anys que se'n va adonar i s'ho va deixar CÒRRER. Fem el que fem, passen de nosaltres, com dirien allí ens "ningunean" i ara que a l'avi li ha sorgit la vena sobiranista i diu que ens hem de fer respectar, se li hauria recordar que en un lapse breu de temps, varem passar del "Pujol enano habla en castellano" a parlar català en la intimitat, i en el primer dels casos no crec que hi hagués excessiu respecte envers la SEVA PERSONA I PER TANT A CATALUNYA, que és veu que als expresidents a tots els hi flaqueja la memória.