ENTRELLUM

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

T'escric com qui camina sense témer la mort... Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres , ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca , el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems. Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l' Horiginal , el temple sagrat dels poetes perifèrics. Em sap greu. No ens podem permetre el luxe...

Embafat d'un diumenge radiant ple d'elogis , rastrejo la xarxa cercant les ombres ... Ja sabeu que a mi m'agrada l' entrellum . M'estranya no haver trobat gran cosa negativa, acostumat a rebre sempre d'ençà que estic exposat a les crítiques dels sempre simpàtics i incombustibles internautes anònims. Per fi, en els comentaris de la notícia de l'Avui , he trobat la preciosa perla que buscava. Diu així: Amb tots els meus respectes pels qui hi heu participat , em miro l'invent amb molt d'escepticisme (per dir-ho suau). Perquè és l'invent personal d'algú que no em mereix cap tipus de crèdit , que va d'apòstol de la "nova literatura" virtual i en quan pot la posa en paper (o sigui, com sempre). D'algú que diu blasmar les capelletes, i a la que pot se'n munta una. La literatura demana menys estridències i menys protagonismes; i més treball i més silenci anònim 18.05.2008, 10:06 No comentaré el comentari perquè no acabaríem...

Que sí, Sebastià, que sí, què m'has d'explicar a mi... ALSA MANUELA!!! - filosofia = - llibertat

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d'aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes . Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l'abast de les vaques i de les dones. Jo no vull ser feliç , sinó sentir-me pletòric , fort , poderós ... La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l'esclat dels volcans, abismes oceànics... La vostra petita felicitat em fa fàstic. --&-- No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s'hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat d...