ENTRELLUM

Canta el gall de la veïna. La mar està calma, gairebé silenciosa. El sol s’enlaira entre la boira.  Hem arribat fins aquí carregats de raons i amb el cor curull d’esperança. Perquè sempre guanyarà l’amor contra l’odi, el poble unit contra la violència del poder. La nostra és una revolta cívica, la revolució dels somriures. Ni les intimidacions ni les coaccions de l’estat opressor podran frenar el nostre anhel de llibertat. No tenim por de les amenaces ni ens espanta la presó o l’embargament. Ni un pas enrere. Som molts i tenim la certesa de ser el que som i de voler el que volem. Cap llei pot ofegar el clam de la vida, perquè vital és aquesta empenta que ens arrossega cap un nou horitzó que volem bastir plegats.  La llei ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. Quan la llei només defensa els privilegis d’una elit, quan una presumpta justícia afavoreix una casta corrupta i impune, és quan hem d’alçar-nos i lluitar per la veritable justícia social. Rebels ...

Quan el riu baixa ple, les granotes s'aparten i les rates eviten anar contracorrent. El riu és el poble. Nosaltres. La força de la llibertat. 

Ho sóc de mena, des que tinc ús de raó, rebel i crític amb el poder establert. Ni els pares, ni els capellans, ni els directors van poder doblegar-me. Sempre vaig defensar el meu criteri, la meva llibertat insubornable. Sediciós. Vivim una revolta cívica. Són i seran dies per als valents, per a la lluita pacífica. Defensem drets elementals contra la imposició arbitrària d'un estat demofòbic. El franquisme feixista agonitza i la seva repressió és la seva derrota. Sediciós. La meva inspiració és Gandhi i Xirinacs. Orgullós del meu poble. Votarem i serem lliures! 

És un matí plujós de dissabte. Obres els ulls i descobreixes que les ombres del passat tornen amenaçadores. L'enemic vol demostrar que mana amb accions contundents, amb les armes de sempre: la mentida i la por. És el poder, idiotes! Tu mires el cel i esbrines el futur. Quan els somnis tenien el color de la primavera i els nens jugaven a fer castells de sorra. Som un poble indestructible. La sang és un riu que bull. Banderes que onegen. Estels i resistència. No, no serem pas covards en l'hora suprema. Més enllà de l'individualisme que cerca la minúscula seguretat. Vivim per a defensar el que som contra la tirania totalitària. Viure és comprometre's. Arriscar. Creure. Confiar. Alliberar-se. No hi ha llei que pugui prohibir els batecs d'un poble, els mots i la rialla. Som i serem. Per sempre. 

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Els paràmetres de la normalitat sempre són subjectius. A nivell social, depèn de la majoria. Si molta gent accepta quelcom com a normal, serà normal. Per exemple, cremar bruixes o heretges era "normal", exterminar jueus era "normal", etc.  En aquests temps convulsos, la línia que delimita la normalitat es difumina dins la boira de la confusió. Els fets consumats s'acceleren i s'imposen sense que puguem dilucidar el seu veritable abast.  Si hi afegim la tendenciosa postveritat (un relat que s'imposa suplantant la realitat), llavors tenim aquest panorama desolador, un campi qui pugui on tot s'hi val, i la normalitat esclata en mil bocins. Normal és allò que tu acceptes com a normal. Perseguir urnes o paperetes no és normal. Votar mai pot ser un delicte, etc. Però la clau final és aquesta: la llei no pot convertir-se en un jou per a la llibertat. El legalisme exacerbat demostra pànic a la llibertat, i per aix...

Es tracta de la llibertat. Sempre la llibertat. No hi ha res més important. No solament el dret a votar, sinó a decidir en tots els àmbits. Som sobirans. No necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el nostre camí. Catalunya serà allò que vulgui ser. L’individualisme anarquista d’un poble que no ha deixat mai de lluitar per la seva supervivència i que ara, per fi, s’autodetermina amb plenitud. Sense por. Perquè la por és lo contrari de la llibertat. No hi ha poder si no hi ha por, si el desactivem amb un somriure. Desobeir. Sedició. Revolta. Revolució. Es tracta de la llibertat, allò que ens fa ser dignes i respectables. Perquè el poder és sempre lliberticida, no podem claudicar a la vergonyant submissió. Si cal, arriscarem la vida.

El cuc encara hi és. No va morir. És com voler amagar la pudor d’una rata morta. La papallona no se’n recorda gaire, de les ombres, però les ales ja existien dins el cuc, talment somnis que dormiem esperant la llum. El cuc hi és. Hi serà sempre. Volar no ens eximeix dels peus ni de les cames. Volem i suportem el pes de la matèria. Per això volar té més mèrit que arrossegar-se.  Intento explicar tot això a la meva filla. Encara és jove. La vida l’ajudarà a comprendre-ho. Somriu i m’abraça. Tot està bé. 

És poc el que sé sobre la veritat. Que de vegades fa mal. Que de vegades sura i vessa com un embornal de claveguera. Que pot ser simple, estricta, fins i tot tendra.  Presento el darrer llibre a la Sala de les Homilies d’Organyà, bressol d’un dels textos catalans més antics. Saludo Vicenç Llorca. Em pregunta on visc i responc que viatjo molt, que sóc nòmada. He decidit deixar-me créixer el cabell. Fa un mes que no em rasuro el pèl del cos.  És poc el que sé sobre la veritat. Acabo parlant de l’amor i de la Tau. Els assistents fan cara rara quan ensenyo la Tau de fusta que duc penjada al coll. L’amor ens salva com va salvar Faust. Estimar és transcendir-se.  De la veritat puc dir que té cos de dona i caràcter masculí. La imagino sempre com un ganivet ben esmolat.  Compro un llibre perquè al seu títol hi apareix São Paulo. Ara me’l llegiré, quan acabi el cafè. La pastisseria Serra d’Artesa de Segre és difícil de superar. Ni Heini de Basel li arriba a la sola de l...