La normalitat

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Els paràmetres de la normalitat sempre són subjectius. A nivell social, depèn de la majoria. Si molta gent accepta quelcom com a normal, serà normal. Per exemple, cremar bruixes o heretges era "normal", exterminar jueus era "normal", etc. 

En aquests temps convulsos, la línia que delimita la normalitat es difumina dins la boira de la confusió. Els fets consumats s'acceleren i s'imposen sense que puguem dilucidar el seu veritable abast. 

Si hi afegim la tendenciosa postveritat (un relat que s'imposa suplantant la realitat), llavors tenim aquest panorama desolador, un campi qui pugui on tot s'hi val, i la normalitat esclata en mil bocins.

Normal és allò que tu acceptes com a normal. Perseguir urnes o paperetes no és normal. Votar mai pot ser un delicte, etc.

Però la clau final és aquesta: la llei no pot convertir-se en un jou per a la llibertat. El legalisme exacerbat demostra pànic a la llibertat, i per això acaba sent lliberticida.

La cosa més decent que es pot ser en aquesta vida és anarquista. O anartista. Qualsevol cosa abans que usar la llei com un martell o acatar sentències anormals fetes per anormals.

Normal és allò que tu acceptes com a normal.