ENTRELLUM

Tothom pot obrir un blog . Tothom pot guanyar un premi . Tothom pot publicar un llibre . El que no pot fer tothom és enganyar tothom durant gaire temps, perquè el temps és el jutge més implacable. El temps acaba posant a cadascú al seu lloc, quan no ho esborra tot sense deixar rastre.

És perque floreixen les acàcies Que perdo la fe en l’hivern Com perdo la fe en tu, en mi, En nosaltres, la fe en la Humanitat sencera, en el futur Que ens espera, en els déus Que vam enderrocar sense tenir Alternatives tret d’aquesta Intempèrie de cossos i objectes Que es consumeixen sense aturall. És perquè floreixen les acàcies Que perdo la fe en el verb Que ens salvaria del desastre Si no fos un verb corcat, Massa aombrat pels segles. I resto així: despullat, indefens, Desprovist de qualsevol recer, Com un nadó acabat de néixer Que balbuceja les beceroles D’una altra aurora inclement.

Ella t’espera al llit. No hi ha res més important que això. No hi pot haver res més important que això. No hi hauria d’haver res més important que això. Ella t’espera al llit amb les dents netes, el pijama posat, el llum de la tauleta de nit encès... ¿Es pot saber què fas aquí engiponant versos? Ella t’espera al llit com l’eternitat espera el retorn de les mateixes coses sempre idèntiques, perquè sempre hi ha algú que espera algú en algun moment, al llit o en qualsevol altre indret decent o indecent, que res no és més etern que l’esperança eterna. Ella t’espera al llit. ¿Què esperes tu?

Llegint el llibre que em van regalar per Sant Jordi ( Paisatges d'infantesa de Ramon Bufí, Edit. Granollers , 2006), descobreixo que Dolores Ibárruri ( La Pasionaria ) durant la Guerra Civil va tenir com a quarter general la masia de can Morera, al poble de Vallromanes (Vallès Oriental). Bufí, fill dels últims masovers d'aquella masia, explica a la p. 80 que, mentre el seu pare era al front, a Flix, lluitant a la banda republicana... La meva mare i jo, que tenia mesos, estàvem sols. Considerant la situació del moment, va ser una gran sort que la senyora Ibárruri romangués allà. Deia la mare que la van tractar generosament, i mai li va faltar res: li donaven pots de llet condensada, pa blanc, xocolata, galetes, etc. A canvi, ella matava algun conill o pollastre del galliner i el preparava a punt de rostir. D'aquesta manera la mare va poder passar tot el temps esperant el pare de manera una mica més suportable i acompanyada, tenint a la vora tota aquella gent. Bufí, a cont...

Technorati Profile

Visc envoltat de glicines. Davant del bosc. Parrupegen les tórtores. Rauca la reineta quan el sol es pon. Els rossinyols no em deixen dormir. També tinc algun veí malparit, com tothom. Fa bonança. Contemplo els núvols i sóc feliç. Com avui, que a penes es mouen i semblen penjats d’un fil invisible. El brogit d’un avió. El món estantís. Escric tot això amb el portàtil sobre les cames. Encara li queda mitja bateria. Amigos: La muerte por intoxicacion de Cianuro, es como ponerte una bolsa de plástico en la cabeza, se produce por asfixia química, el Cianuro acompleja químicamente el hierro de los glóbulos rojos de la sangre y no permiten el intercambio de oxígeno a nivel celular, por lo tanto es como no tener oxígeno, la persona de poner azul , de ahi viene el termono de Cianótico, de en los bebes que se ponen azules, es una muerte terrible y irreversible, dado que no hay antídotos ni forma de revertir el proceso, y no se pierde la conciencia, eso que se dice que es rápida y sin dolor no e...

Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d' UCP en l'acte de celebració de Sant Jordi de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un escriptor de veritat (sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat: Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenc...

A l'insti celebrarem Sant Jordi aquest dimecres dia 26. Farem un acte de lliurament de premis amb els alumnes que han participat al concurs literari. El plat fort d'aquest acte és un recital multilingüe . Escoltarem totes les llengües d'origen dels alumnes que hi ha al centre (i alguna més): rus, àrab, xinès, japonès, grec antic, grec modern, llatí, anglès, francès, alemany, italià, portuguès, occità, basc... Amb les corresponents traduccions al català i al castellà. Ho recitaran ells mateixos. Tot molt forumesc . Avui, a l'hora de l'esbarjo, hem fet l'assaig general. M'he emocionat en sentir Hai, un nano de dotze anys acabat d'arribar fa a penes sis mesos, recitant un fragment del Dao De Jing de Laozi . El problema és que Hai sap llegir-lo, però no sap traduir-lo. Vaig treure el fragment d'una edició en català feta l'any 1984 per Edicions Aquari. La traducció és d'Antoni Roig. No sabem si aquests ideogrames corresponen a la pàgina traduï...

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’ enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos. No pots seguir proclamant -impunement- que... “UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”... O que vols ... “Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia...” No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris? Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors ...

Un altre premi Un altre llibre ( * ) Un altre esglaó I (PER FI!) una foto que em fa justícia Feliç Sant Jordi!

A l' Especial Sant Jordi 2006 de Vilaweb, a la secció Una poètica en poesia , en el número 21 de la llista , apareix Una certa penombra , l'obra guanyadora del Ferrater de l'any passat . Se'm fa estrany que aparegui aquí quan (després de sis mesos a les llibreries) encara no n'han parlat enlloc. Ni una punyetera ressenya en cap mitjà, ni una crítica (ni bona ni dolenta), res, llevat d'alguns comentaris a la Catosfera i d' una columna al Línia Vallès . És a dir: silenci suprem, la més pura indiferència. I això que es tracta del Premi Ferrater, que no és un premi qualsevol. Resulta molt sospitós. No val a dir que la poesia no interessa, que l'editorial no ha fet el màrqueting adient, que els suplements literaris tal i qual, que els crítics no sé què... ¿Com s'explica que puguis guanyar un dels premis de poesia més prestigiosos d'aquest país, et publiqui una de les editorials capdavanteres... i aquesta obra no existeixi perquè ningú no en parl...

No miro la tele ni llegeixo diaris, tret d'alguns moments puntuals en què no puc evitar-ho; com avui, que he enxampat LV i m'he quedat garratibat amb l'article de Francesc-Marc Álvaro a la p. 15, titulat Ovni perdido en un agujero negro . Us el recomano. Frase antològica: Hoy, el Gobierno catalán es una nave ruidosa extraviada en un punto remoto entre la atmósfera de Dune y el campo gravitatorio del Planeta Fantasma. Giro pàgina i, sota la foto de Jordi William Carnes (flamant conseller d'Agricultura que substitueix l'ínclit Siurana lleidatà), llegeixo: Un detalle más: William es masón. I acaba dient que la Mieras (una altra ínclita exconsellera que ja durava massa) també ho és, de maçona, la qual cosa demostra fefaentment la imparable i vertiginosa decadència d'aquesta secta tronada. Ai, La Maçoneria! Estem ben apanyats. La politiqueta d'aquest país oscil·la entre l'opusisme peper i el maçonisme sociata, o sigui, entre el foc i la brasa, que no sé qu...

EL VIATGE DEFINITIU I jo me n'aniré. I cantant els ocells romandran; i romandrà el meu hort amb el seu arbre verd, i el seu pou blanc. Totes les tardes el cel serà blau i plàcid, i tocaran, com toquen aquesta tarda, les campanes del campanar . Moriran aquells que m'estimaren; i el poble es renovellarà cada any; i en el racó d'aquell meu hort florit i emblanquinat, el meu esperit vagarà nostàlgic... I jo me n'aniré; i estaré sol, sense llar, sense arbre verd ni pou blanc, sense cel blau i plàcid... I cantant els ocells romandran. Joan Ramon Ximènes EL VIAJE DEFINITIVO Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando; y se quedará mi huerto con su verde árbol, y con su pozo blanco. Todas las tardes el cielo será azul y plácido; y tocarán, como esta tarde están tocando, las campanas del campanario. Se morirán aquellos que me amaron; y el pueblo se hará nuevo cada año; y en el rincón de aquel mi huerto florido y encalado, mi espiritu errará, nostáljico. Y yo me ir...

Si vieras a la que sin ti duerme en un jardín en ruinas en la memoria. Allí yo, ebria de mil muertes , hablo de mí conmigo sólo por saber si es verdad que estoy debajo de la hierba. No sé los nombres. ¿A quién le dirás que no sabes? Te deseas otra. La otra que eres se desea otra. ¿Qué pasa en la verde alameda? Pasa que no es verde y ni siquiera hay una alameda. Y ahora juegas a ser esclava para ocultar tu corona ¿otorgada por quién?, ¿quién te ha ungido?, ¿quién te ha consagrado? El invisible pueblo de la memoria más vieja. Perdida por propio designio, has renunciado a tu reino por las cenizas. Quien te hace doler te recuerda antiguos homenajes. No obstante, lloras funestamente y evocas tu locura y hasta quisieras extraerla de ti como si fuese una piedra, a ella, tu solo privilegio. En un muro blanco dibujas las alegorías del reposo, y es siempre una reina loca que yace bajo la luna sobre la triste hierba del viejo jardín. Pero no hables de los jardines, no hables de la luna, no habl...

(segueix d'ahir ) ─ Tu no decideixes desitjar, però pots decidir estimar. El desig és un impuls irracional que prové de l’inconscient, mentre que l’amor pot ser un projecte conscient. Em refereixo a l’amor madur, és clar, no pas a l’enamorament passional. L’enamorament és flamarada, foc, avidesa... L’amor, en canvi, és tendresa, calma, voluntat… Si desitges una persona, vols allitar-te amb ella; si l’estimes, el que vols és dormir amb ella i despertar al seu costat. Ets més lliure estimant que desitjant. Hi pot haver desig sense amor com hi pot haver amor sense desig. Sovint van barrejats i són indestriables. Si ajuntem el desig amb la tendresa, tindrem la fòrmula perfecta de la felicitat en parella. Quan es donen les dues coses alhora és la repera… ─ Però, ¿tu em desitges? ─ ¿Tu què creus? ─ No ho sé pas. ─ Jo vull estimar-te. T’estimo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana, però no et desitjo les 24 hores del dia els 7 dies de la setmana. ─ Collons! ¿Ja has fet l...

─ Ja no em desitges? ─ Hem de parlar del desig… ─ Parlem-ne. ─ El desig és una cosa molt voluble , que vol dir mudable, inconstant. Res no pot ser fonamentat sobre el desig. El desig és quelcom puntual. Pots tenir son, la panxa plena, l’oïda inflamada… i el desig se’n va. ─ Ah. ─ Sí. El desig va i ve, es presenta i s’absenta… ─ Però, em desitges? ─ T’estimo. ─ ¿? ─ L’amor és menys voluble que el desig, te’n pots refiar una mica més… ─ Però jo vull que em desitgis… ─ Ja. ─ ¿I? ─ T’estimo, amor, i et desitjo… ─ ¿Vols dir? ─ ¿Ho dubtes? ─ ¿Què? ─ ¿L’amor o el desig? ─ Ambdues coses. ─ És que són coses diferents… ─ Explica-m’ho. ─ T’ho explicaré, sí… ¿Queda ginebra? ( segueix... )

Plou sobre les roses acabades d'esbadellar. Plou amb convicció. Les meves roses de color rosa tenen aquell perfum inoblidable d'antany, fragància d'infantesa pagesa a l'horta de ponent, relíquia ancestral que persisteix en algun racó amagat dels replecs de la memòria. Plou. La riera reneix. Milers d'avions carregats de turistes solquen el cel espès. Diumenge vinent Sant Jordi. La diada del llibre mercaderia . Cada any em fa més fàstic. Amb la Monzona ja hi comptava, però només em faltava l' Alsius emulant Masters & Johnson per acabar de perbocar. Tant de bo plogui diumenge que ve. Com avui, que m'he deixat el llibre Sabiduría insólita de Fritjof Capra (3ª edició, Kairós, 2003) al jardí, sobre l'hamaca, i s'ha mullat ben mullat. Suposo que la persona que me l'ha prestat serà prou comprensiva. Un gran llibre, aquest. Acabo amb una citació extreta de la pàgina 228: Debido al condicionamiento social y cultural, es frecuente que a la gente le...

Després de llegir 55 poemaris He trobat un cert consol Hi ha gent més malalta que jo La poesia és logoteràpia

Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere , i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t...

Llevar-te tard. Atipar-te d'ostres a Leucate . Fer la migdiada a redós de les dunes de la platja de Canet . El Canigó nevat . Passejar per Cotlliure . Tomba d'Antonio Machado. Portbou. Tomba de Walter Benjamin . Contemplar la posta a Cap de Creus . Lluna plena. I esperar que floreixin les primeres roses ...

Diuen que no estimes de veritat una persona fins que no comparteixes amb ella el raspall de dents. Jo ho he fet un parell de cops, i la cosa va acabar fatal. Alguns confonen l'amor amb la marraneria. La confiança fa fàstic. Molta confiança fa molt de fàstic. TOTA la confiança és realment vomitiva, insuportable. L'amor no té res a veure amb el dentifrici ni amb el raspall de dents. L'amor no té res a veure amb la confiança. L'amor és una ficció compartida que dura mentre dura la capacitat fantasiadora dels implicats . Hi ha enamorats que, de tan enamorrats que estan, s'obliden de rentar-se les dents i es torquen el cul a llepades. Disculpeu-me la cruesa del relat, però la vida és així de porca, com l'amor: fastigosament enganxifós , antihigiènic, lliberticida ...

M'arriba la revista del Regal ( Regal Magazine, núm. 54) i em trobo la Ruscadella a la portada amb la seva carona de garsa somrient. Li fan una entrevista de tres pàgines. La frase que escullen és genial: " Cal saber interpretar l'ànima d'un tomàquet ". Que t'hagin concedit tres estrelles Michelin i vulguis ser la Ferrana Adriana d'Espanya no et dóna dret a construir frases absurdes amb ínfules de filòsofa barata. ¿Interpretar l'ànima d'un tomàquet? Perlamortdedéu. Hermenèutica de pa sucat amb oli. Aristòtil diria que els tomàquets tenen ànima vegetativa , sí, una psiché vermella plena de suc i llavors que acaba ben esclafada i rebregada sobre la llesca de pa segons l'inveterat costum de la nostrada taula. Pobre ànima tomàquica! Oli i sal i gola avall... ¿En què es reencarnarà l'ànima entomatada després de ser digerida i evacuada? ¿En cuinera honoris causa ? Perlamortdedéu, Ruscalleda! Des que els filòsofs de referència de la nostra so...

Hem caminat fins aquí i som les passes exhaurides que algun dia van ser foc sota la pluja d'estiu. Horabaixa d'enyors, intempèrie captiva dels dits que agombolen la nit. Hem caminat fins aquí i aquesta llum tamisada i aquest xiuxiueig joliu com una senyera blanca que ens assenyala el camí. No t'acomiadis. Deixa que fimbri l'ala fins que l'etèria distància esdevingui infinit. Hem caminat fins aquí. Llunàtica nostàlgia de llavis humits. Rere l'ombratge de les paraules, dins el silenci imprecís, inusitadament, t'estim. Cançó recomanada ( versió accelerada amb final d'harmònica ) Gentilesa Atzucac

Les espasetes liles de vell nou, de bell nou, bellnouades. (...) El xoc del lilàs carregat de flors en efervescència i tu, Aràlia, amb un capell d'ala ampla i tota vestida de blanc cru dibuixant aquells raïms de flors en inflorescència: essència de record. Tu i Lechevalier presents com amants clàssics. Punyides al cap, als polsos. I el descobriment dels amants que «le bonheur n'est pas toujours divertissant.» (...) Dic fort: Per què l'amor no existeix enlloc on tu no hi ets? Abelles i papallones entre els fems i les cendres... Bestioles alades animàculs que solquen eteris espais vogelschwingen möcht ich breiten mosquetes albatros mahaltes aràlies cavallers de ceptres germànics florim primaverals corinflamats tendríssim naufragi ultravivim felicitats inversemblants l'amor que insisteix procliu al desastre lluny enlloc nowhere notime vade retro cave canem defugim paraules talment lilàs que embaumen el jardí furtiu dels somnis carn i batecs i sang i ànimes desballestades...

Einst vor tausend Jahren Unruhvoll und reiselüstern Aus zerstücktem Traum erwacht Hör ich seine Weise flüstern Meinen Bambus in der Nacht. Statt zu ruhen, statt zu liegen Reißt michs aus den alten Gleisen Weg zu stürzen, weg zu fliegen Ins Unenedliche zu reisen. Einst vor tausend Jahren gab es Eine Heimat, einen Garten, Wo im Beet des Vogelgrabes Aus dem Schnee die Krokus starrten. Vogelschwingen möcht ich breiten Aus dem Bann, der mich umgrenzt, Dort hinüber zu den Zeiten, Deren Gold mir heut noch glänzt. Hermann Hesse (1961) Una vegada fa mil anys Ple d'inquietud i cobejós de viatges despertant-me d'un somni esmicolat, vaig sentir el meu bambú xiuxiuejar de nit la seva melodia. En comptes de descansar, en comptes de jeure m'arrenca dels vells carrils per a precipitar-me lluny, per a volar lluny, per a viatjar vers l'infinit. Una vegada fa mil anys hi havia una pàtria, un jardí, on a la feixa de la tomba dels ocells el crocus fitava entre la neu. Voldria estendre ales ...

Cap a la fi ( segueix ) He anat al bibliobús i he demanat a la Montse l’ Elogi de la vellesa de Hermann Hesse (Empúries, Narrativa 171, 2001, Trad. de Montserrat Ollé). Resulta que el tenia i me l’he emportat. He arribat a casa i he repassat els poemes inclosos en aquest llibre tot comparant-los amb els del poemari plagiari . N’he trobat 18 que coincideixen (18 de 24). Més clar l’aigua. Ja sé què farem. Telefonarem NUCKIRA i li comunicarem que el dia 23 d’abril a les 18 h. ha d’estar present en l’acte de lliurament del Premi Vallromanes de Poesia. No li direm que ha guanyat. Deixarem que es faci il·lusions… Aleshores, en un moment determinat de l’acte, servidor començarà a parlar alemany agraint el fet que Hermann Hesse en persona s’hagi dignat a presentar els seus poemes al nostre humil Premi… La resta de la performance us la podeu imaginar. Ja et dic jo que riurem.

Ho comentava l'altre dia amb la Tina : la catosfera està molt pansida últimament, com si "la moda dels blogs" hagués deixat pas a l'ensopiment generalitzat. N'hi ha que pleguen, cansats, conscients de la seva manca d'idees. No apareixen blogs nous interessants . Seguim amb els típics diaris d'adolescents plens de faltes d'ortografia, l'anecdotari banal, el politiqueig barat, el glossadors de notícies i la colleta d'amics que es comenten mútuament i que acaben quedant per a dinar, sopar, fotre un cafè, unes braves, o (directament) lligar... Humana misèria. Un desert de decadència literària. Res de nou. Res. La bona notícia és que la Tina treu el seu llibre , que serà el segon blog català que esdevé paper (el primer fou Adrada d'en Jaume Subirana ). Estaria bé que les editorials es fixessin una mica més en aquesta literatura digital , que hi apostessin de veritat, que s'arrisquessin a promoure la ciberliteratura de qualitat . Per això ...

Al jardí llegint originals , poemaris que aspiren a convertir-se en euros en efectiu, llibres que potser no llegirà ningú, que no rebran cap crítica, que no apareixeran en cap suplement literari... Originals i més originals, il·lusions, somnis, versos humans, massa humans... Fins que ensopego amb això: ÈPOCA Així com cada flor es marceix i cedeix la joventut a la vellesa, cada època de la vida floreix, cada saber i cada virtut que neix, té el seu moment d'eterna bellesa. El cor, a cada crit que fa la vida, Està a punt pel comiat imminent, o per renéixer a una nova partida, (...) ¡Doncs be cor, acomiada't i posa't bo! Ep, això em sona un colló! Aquest poema és Stufen de Hesse ! Pèssimament traduït, per cert. Sí. El rellegeixo i ho comprovo vers a vers. Descarat. Increïble. El poemari que el conté es titula Cap a la fi i està signat pel pseudònim NUCKIRA. S'ha presentat al Premi Vallromanes de Poesia . El poemari en qüestió inclou 24 poemes. Corro cap a la prestatgeria,...

El sol no surt aquest matí de dijous i tu vols dormir la vida que jeus solitària a la cambra que dóna a l'est i al nord amb el petit finestró i la màscara de Shiva ran de terra sobre la rajola i la fusta el teu cos sota el nòrdic sobreeixint la fredor dorms i somies que sóc la mateixa ombra que fou llum sota el pont del riu cristal·lí somies i oblides i escrius amb aquesta melangia ignota que ens acull quan tot s'esdevé enderroc i saps que no calen plors ni elegies només dormir la vida fecundar la cendra que som esperar que el saüc torni a florir i el rossinyol i el pit-roig s'acostin a l'ampit del teu cor un cor petit un cos petit un esperit immens oceànic afamat de creació totes les il·lusions com males herbes de l'hort la palla els gossos el blat la pau de l'horitzó dels volcans apagats a la terrassa quan el sol es pon però avui aquest matí de dijous el sol no vol sortir i tu encara dorms hi ha un silenci preciós a l'altra banda del riu on comença el bosc...

Ho diu Kierkegaard: Només en les contradiccions hi ha llibertat ( Diari d'un seductor ) Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes ( La repetició ) I jo hi estic d'acord. M'hi identifico. ¿Què passaria si l'ala dreta d'una mosca contradigués l'ala esquerra? Doncs que la mosca no podria volar. Aquest és el problema de les mosques. Per sort, no és el meu problema. Per això no tolero que les mosquetes em donin lliçons de llibertat.

EBTG, Mirrorball En un ataque de inmodestia me pregunto: ¿hay algún escritor español castellano que haya escrito tanto como yo sobre literatura catalana, en el último medio siglo, con tan magros resultados..? JPQ, Una temporada en el Infierno (3.3.06 2:22 PM) COMENTARI (4.4.06 11:37 AM): Joan Pere Quinyoner, Amb tots els respectes: Se li agraeix la seva fal·lera catalanofílica, el seu esguard benevolent envers la nostra dissortada màtria lletraferida, aquest urc planià que l'honora i la maresmitat substancial del seu "savoir faire"... Però deixi'm afegir un consell d'amic que vol ser un avís d'urgència abans que tot plegat esdevingui irreparable: Si vostè segueix així, aviat li donaran la Creu de Sant Jordi, la qual cosa (sincerament) no fa per vostè. Rumiï-s'ho amb calma, sisplau. L'admira amb devota contenció, Toni Ibàñez RESPOSTA AL COMENTARI (4.4.06 12:48 PM): Mein lieber Toni, Mare de Déu.. a la altura de esta entrada, OK, todo es concordia catala...

Trobar l'equidistància justa, l'equilibri exacte entre el teu ésser i el teu estar, entre el teu ésser i l'ésser dels altres, entre el teu estar i l'estar dels altres, mantenint la teva individuïtat intacta sense atemptar contra les individuïtats alienes... Aquest és el secret de la llibertat , el secret de l' amor , el secret de la felicitat , el secret de l'existència reeixida, el secret de tot plegat... Tots els plaers són inútils Si els perpetrem, perquè són perpetrats i es fonen Si no reïxen, perquè se'ns podreixen a dins Tots els plaers són inútils Desitjos satisfets i insatisfets naturals i necessaris articials i prescindibles Epicur menjant un bocinet de formatge sota la figuera del seu Jardí O l'amic Llibreter llegint el seu llibre entre energúmens Tots els plaers són inútils Inútil és viure per a morir

BOCADO Dois cavalos do mar, o fumo, rebocam pelo Tejo A metade enorme de um cargueiro. Para onde? E porquê só metade? Símile absurdo. Coisa real, Lixo, que caninos deuses desmontaram E varrem agora para fora do mundo. (Para onde? E porquê só metade?) Assim é a minha vida. Metade a apodrecer num estaleiro velho E a outra, que uma parelha de demónios arrasta Para o vazio que há no fim do mar. (Por qual lei, por que absurdo cósmico, Risca estas linhas ninguém Sobre uma pedra sobre um rio?) Assim é a vida. Metade estúpida, metade divina. (Alta acima das águas, irreal, Metade da minha vida desaparece ao longe.) MOS Dos cavalls del mar, el fum, remolquen pel Teix La meitat enorme d’un mercant. Cap a on? I per què sols la meitat? Símil absurd. Cosa real, Deixalla, que déus canins desballestaren I escombren ara cap a fora del món. (Cap a on? I per què sols la meitat?) Així és la meva vida. La meitat podrint-se en una vella drassana I l’altra, que un...

Via Totxana Isernenca m'assabento que han donat el Premi de la Crítica a Mistana de Núria Perpinyà . Ho llegeixo dos cops, ho torno a rellegir i me'n faig creus. Al·lucino. No, no és una broma. I si no ho és, aleshores "la cosa" està pitjor, MOLT PITJOR del que em pensava. Escorcollo els arxius de [TdQ] i recupero la krítika que vaig fer d'aquest llibre en el seu moment: 29.7.05. Us la reprodueixo tot seguit... Feia anys que no llegia una novel·la tan dolenta. La Núria Perpinyà s'ha quedat ben descansada perpetrant aquest esguerro literari... Volia fer una novel·la sobre la boira i la bogeria... i li ha sortit un llibre boirós, illegible, sense cap ni peus, un cagalló infumable. La culpa és d' aquesta notícia de Vilaweb arran de la qual em va entrar el cuquet i me'l vaig comprar. 16€ llençats a l'aigüera. He trigat setmanes a acabar-me'l [ si un llibre és bo em dura una nit ] L'agafava, llegia una pàgina i el deixava amb fàstic. Al fi...

1 2 3

Vull bullir. Bullo. Són les 5:38 de la matinada del dissabte dia 1 d’abril i tinc els ulls més oberts que mai, com si les parpelles fossin conscients i haguessin decidit que no val la pena dormir, que ara no puc dormir perquè em queda poc temps, poc temps per a no sé exactament què. Aixeco la persiana del despatx (sempre dubto si la x va després o abans de la t o a l’inrevés) i guaito la foscor de la nit, la llum esmorteïda dels fanals, l’ensopiment dels plataners… Fa una setmana, divendres passat, vaig veure La Cabra d’en Pou al Teatre Auditori de Granollers. Encara no he tingut temps de fer la ressenya. Porto setmanes sense tenir temps per a res tret d’obsedir-me amb tu. Una obra excepcional, la història del follacabres , que em va colpir molt endins. Quan pugui en parlaré amb calma. L’anhelada calma que no aconsegueixo recuperar. Un fotimer d’originals sobre la taula del menjador. Em pregunto: ¿Per què collons hi ha tanta gent que escriu poesia, si la poesia no és res més que la ...