16.4.06

Les campanes repiquen com mai...

Les campanes repiquen com mai. Tres quarts de dotze del migdia. El capellà ha de fotre xivarri, ha de fotre sorollada, avui, el dia més important de l'any per als putos cristians, avui, que va ressuscitar el penjat de la creu, aquell mamarratxo que va tornar de la mort ben enlluernat, amb cos eteri, noli me tangere, i va apartar el roc que barrava el sepulcre, i sembla ser que el van veure unes dones borratxes de fe, i vinga, diumenge de festa grossa, el dia més collonut del calendari cristià sense el qual aquesta religió de mariques i malats seria un acudit històric, sí, una broma pesada apta només per a oligofrènics, éssers catacúmbics i orats. Ja veus, tres quarts de dotze i el coi de mossèn fet unes pasqües tocant les campanes com un esperitat, fent-se veure, fent-se escoltar, desgraciat, si ja no li foten cas ni les velles del poble que són totes a Benidorm buscant nòvio i emprovant-se l'últim model de consolador megafiga tercera edat. Campaneja, malparit, a veure si t'escolta Ratzinger el Beneit que pontifica en ple segle XXI que el món està decadent i això del condó és pecat mortal. Au vés a cagar, campaner ressurrectorat, calla d'una puta vegada, fote't el campanar sencer per l'orifici fecal i deixa'ns en pau per sècula seculòrum que ja ens heu tocat prou els dallonses durant dos mil·lennis amb la vostra adolorida monserga (galimaties, falòrnies, camàndules). Deixa'm amb la cantúria dels ocells, l'espellir-se de les roses, aquest sol que fa brillar les fulles tendrals, l'amor veritable a la vida, al cel, als núvols, a l'horitzó, a la lluna, al mar... Fes callar ara mateix les putes campanes i clava't en la teva miserable creu com el teu ídol de merda! Així sia.

Signat: Fede, àlies Vogelfrei dionisíac