23.4.06

No pots voler-ho tot...




No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta, et critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir, aparèixer als diaris burgesos.


No pots seguir proclamant -impunement- que...


O que vols ...


No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria al costat de tots els altres col·legues escriptors i, si cal, quan calgui, callar com un puta .

(...)

No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell.
Passa directament a l’acció. Munta un escàndol. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP.

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris...

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Escriu i inventa el teu!


Amic Sani,

T'agraeixo la molèstia que t'has pres tot contrapuntejant el meu post d'ahir. He rigut molt. És una llàstima que no postegis més sovint.

Has de saber que mai no m'han agradat els happy ends. Per això m'encanten el finals de 1984, de Casablanca, de Titanic...

No sé fins a quin punt un escriptor pot decidir o escollir el seu destí literari.

Cada cop em fan més basarda els escàndols.

Sé que només tinc un camí: escriure. La resta és aleatori, no depèn de mi.

Potser és millor que et tinguin por que fer pena.

No et pensis, jo també he signat llibres avui, uns quants, a la paradeta del meu poble... Ja t'ho dic ara: UCP no serà el llibre més venut d'aquesta diada. Cap problema. Es molt més interessant, per exemple, el patracol aquest escrit en castellà sobre la construcció d'una església barcelonina... Un llibre certament INOFENSIU.

Winston Smith fracassa. L'estètica del fracàs m'ha seduït sempre, tant o més que l'ètica dels suïcides... Però reconec que, ara per ara, les coses em van massa bé per a considerar-me un fracassat, un poeta maleït, ser conseqüent i suïcidarme. Bauçà no és el meu model. Tampoc Ferrater. Aspiro a ser un poeta beneït, que no beneit. Beneït no per l'actualitat mediàtica, no per l'Oficialitat, sinó per lectors com tu als quals m'adreço des d'aquesta gens humil palestra virtual... Deixa'm somiar, amic Sani. Deixa'm creure que demà també tindré més de 100 visites...

¿Que no signem a la Rambla? Cap problema. ¿Que no sortim a l'Avui? Cap problema. ¿Que no ens conviden a la tele? Cap problema. Ells s'ho perden. Els que em coneixen, els que m'han convidat alguna vegada, saben que puc donar la talla i molt de joc, mai no han quedat decebuts. És una qüestió de temps. Encara sóc massa jove. Només tinc un camí: escriure. La resta és inevitable.

Més reaccions (*)