ENTRELLUM

Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes.  Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

COSSOS ASTRALS   Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal constructors de piràmides, escultors de moais TangataManu, Kukulkán The Sphinx, Tiahuanaco Very Far Away From AnyWhere Else  Hotu Matua from Hiva Oa Gauguin i Brel  Que tots venim de les estrelles  (... Sírius ... Orió ... Plèiades ...) exaltats, alienígenes, outsiders ànimes reencarnades cossos astrals subtils eteris  Que hi ha un MISTERI  en cada batec i en cada pas revelant-se en les mirades L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l  Pare Sol penetrant-nos de matinada l’AMOR que transcendeix  la pell   el plaer   la sang aquest saber sense saber aquest estar sense estar aquesta lleugeresa aquesta tendresa aquesta serenor  nova i vella SER Allò que som i que fem i que tenim Allò que ens empeny cap amunt…   Que tots som u i diversos i contradictoris  Adoro la vida cada se...

No hi ha finals, tot són principis . Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia . Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.   No hi ha finals, tot són principis . En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres . Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

Et diré la veritat encara que no t'agradi. Te la diré clar i català. Si no te la digués, m'equivocaria. Si no te la digués, el nostre amor seria coix i manc. Podria callar i fer veure que tot és perfecte. Podria callar i maquillar una mica més la màscara. Et diré la veritat encara que m'engeguis a pastar fang. Diuen que les veritats fan perdre les amistats, però tu i jo no som amics, sinó molt més. Per tant, escolta: Fins que no et decideixis a viure veritativament no seràs lliure ni seràs feliç.  - Què vol dir "viure veritativament"? - Viure sense una doble vida, sense mentir, sense amagar, sense fer comèdia, sense hipocresia, sense fer mal a ningú, sense contradiccions, sent una persona íntegra, autèntica...  - O sigui, viure sol, com un ermità ... - Per què ho dius, això? - Perquè si vius en societat és impossible viure com tu dius. La societat està basada precisament en aquesta premissa: la veritat no pot ser mostrada mai del tot,...

Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets . T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA . La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços , les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i origi...

Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat . N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...)  La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots. Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat.  No es tracta, doncs,...

Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca , però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia , la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expul...

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules . El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat . La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull . Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La i...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord.  Viure és fugir del que hem viscut . Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança.  Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets?  Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat...

El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics.  No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia.  Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te... Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i ...

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida ; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos.   -¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe.   -Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado . Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues ?   José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22 Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta com...

-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla. -Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram... -Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre! -No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.   Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki... -¿Un niño? ¿Un hombre y un niño? -¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.   Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la...

S'acaba el maig més intens de la meva vida. No només he canviat de residència , sinó de moltes coses més. Els canvis són sempre catàrtics. La gent que té por de canviar acaba emmalaltint (o envellint, que ve a ser el mateix). Te n'adones de la inconsistència de tot plegat quan et prens la vida com un camí de pas, com una sendera que mena a tu mateix a través de les experiències i les trobades humanes. Cada persona ens ensenya quelcom, fins i tot les que ens fan plorar. La motxilla cada cop més buida i el cor cada cop més ple. Hem après que totes les conclusions són provisionals i que contradir-se és inevitable i humà. No som previsibles, ni falta que fa. No som convencionals, ni ganes. No som allò que els altres esperàvem que fóssim... I què? Cada dia que passa ens agradem més a nosaltres mateixos.  Aquest matí m'he banyat al mar. Ha estat un bateig molt especial. Escolto Snatam Kaur . Bec Dolç Mataró . He omplert la terrassa d'espelmes enceses. Rauquen les granote...

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia . Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims.  Sembla fàcil tornar a desarrelar-se , estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat.  Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques . Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó . No hi ha res pitjor que la miopia existencial.  Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal.  Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la...

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció. Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines . Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat . La resta és pura farsa, il·lusionisme. Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d' esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assabo...

He llegado a varias conclusiones temporales, o comprensiones nuevas. Comprendí que todo, absolutamente todo lo que nos pasa, es por algo, no somos tan libres realmente como pensamos. Si estamos atrapados en nuestros egos o yoes, tenemos la ilusión del libre albedrío. Estamos dirigidos, guiados, por seres multidimensionales, seres que son parte de nosotros mismos en otras dimensiones, pues nosotros mismos nos estamos guiando desde otras esferas, y esa comprensión, aceptación y entrega es la que me está dando un nuevo sentir. Un sentir que me abre un mundo de posibilidades, un sentir que me hace integrar lo bueno y lo malo, lo adverso, el antagonista, puertas que se cierran, ventanas que se abren... el juego de la vida. (Lyss)

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia , la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

Entomo la ventada parapetat rere el finestral del despatx. Nens morts , antenes arranades, arbres caiguts , crineres voleiants... La fúria de les ràfegues escombra qualsevol vestigi de confusió. Tot resta nítidament veritable. El vent neteja el cor, un cor que sap el que vol, un cor que s'estripa a cada instant víctima dels seus propis batecs contradictoris...