ENTRELLUM

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice , perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.   Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat . El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté . El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos......

Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema . I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris , no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...   Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs.  La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons , nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...   Jo callo. M'estimo més callar...

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc.  El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’...

"Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l' abstencionisme , un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto , passo de polít...

1955 2005

Vam entrevistar Marc Vidal al programa " Capvespre ". Vam parlar de política, d'economia, de blogs... Vam seguir conversant mentre sopàvem pèsols de Can Trampis i ous ferrats d'oca de Can Boquet (havia menjat ous de gallina i de guatlla, però mai d'oca: quin rovell!) tot regat amb un Pesquera molt decent. Marc és un nen entremaliat. Marc és un geni de la comunicació. Marc és un seductor. Es nota que el seu fort és l'(auto)publicitat. Marc és un egocèntric de can collons, com tots els que ens dediquem a bloguejar. I quin mal hi ha? És el número 1 del rànquing en català d'Alianzo . Poca broma, doncs. Diu que rep 350 mails diaris. Marc és entranyable. Quan va relatar la seva primera estada a París (amb només 17 anys, sense un duro a la butxaca) em va recordar el millor Orwell de Down and Out in Paris and London . Ell, com George, també va fer de rentaplats... i altres papers de l'auca que donarien per a una Bildungsroman ben divertida. Gràcies, Marc, ...

A les 11 en punt sóc al portal de Travessera de Dalt, just davant de la parada del bus 24. La portera em confirma que és aquí i que encara no ha arribat ningú. Espero el Joan i el David. Hi ha un trànsit de por, molt de soroll, contaminació. Veig pintades a la mitjana que es queixen d'aquest fet. He pogut aparcar el cotxe en una zona blava propera. 2 € per una hora. Em sembla caríssim. Primer arriba el Joan. El David sempre fa tard. El David és el tècnic de la ràdio , l'encarregat d'assegurar l'enregistrament de l'entrevista. Són dos quarts de dotze passades quan agafem l'ascensor que ens pujarà fins a la sisena planta de l'edifici. En sortir al replà, escoltem que sona una música: La Traviata. Timbre. L'Enric triga una mica a obrir-nos. Quan ho fa, apareix tot vestit de negre: camisa negra, pantalons negres, cinturó negre, samarreta negra, mitjons negres... El calcer, en canvi, és clar, còmode, d'anar per casa. M'han dit que es molt tímid. Cert...

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM ( since 21.12.05 ). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines ). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències): (64) política (62) filosofia (57) blogologia (50) L_OI (40) llibertat (39) amor (34) paraules (33) escriure (33) somnis (32) premis (30) institut (29) Catalunya (28) religió (27) literatura (27) Montilla (27) poesia (27) Vallromanes (26) catosfera (26) llibres (25) veritat (22) futur (22) jardí (22) solitud (21) traduccions (21) mort (21) música (20) llengua (20) Nietzsche (20) ombra (20) silenci Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrina...

Te'n vas carrer enllà aixecant el braç, acomiadant-te, mentre la teva figura s'empetiteix pas a pas, esvanint-se en la nit sota els fanals exànimes. La lluna és un retall d'ungla esgrogueït sobre el turó de la Salve. Nit de dissabte. Estuba insuportable. No corre ni una engruna d'aire. Em sua el clatell. T'has posat una faldilla preciosa de cotó blanc i una llàgrima de Prada a la clavícula. Te'n vas i em deixes aquí amb l'única companyia de les paraules i el gintònic de Beefeater. La nit ho sap tot de nosaltres. Tot. Des que ens vam trobar al pati de ciències de la Central... Jo també ballava amb la més lletja fins que un matí assolellat de febrer de l’any 1985 una noia bufona que duia un jersei vermell i un patracol de literatura romànica sota el braç em va donar el seu número de telèfon. Di voi mi trovo, che mai gioi’ non sento / se ’n vostra gioi’ il meo cor non riposo... Només han passat 21 anys, gairebé 8.000 dies al teu costat. I ara, quan te n...

És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless , una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell , cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa. El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tene...