ENTRELLUM

Tot és immens com la rialla d’un nadó  Tot infinit  Amb arrels  Amb tronc  Amb branques  Amb fulles  Amb flors  Amb fruits  Tot l’univers  M’enfonso per a enlairar-me  M’adormo per a renéixer  Toco el cel amb el tou dels dits  Escampo núvols  Pentino vents  Tot és immens en el teu cor humà  En la teva saba vermella que corre amunt i avall  En l’escorça de la teva pell  En les arrels dels teus peus  Tot és immens  Profund  Aeri  I el sol que et fa l’ullet  I beus en deus pregones  I et rentes amb la rosada  I ets canal entre Terra i Cel  Tot és immens  Humà que m’abraces  Germà que t’enfiles  Fill que festeges amb la Mare Terra  En aquest teu cos efímer  Immens el teu poder d’estimar tots els éssers  De ser llavor que fecundi de llum i amor els altres ...

Estic aprenent a escoltar els teus silencis. Les arrels i les ales creixen lentament, com totes les coses que valen la pena. Paciència. Serenor. Compromís. Integritat. No hi ha cap pressa. Vam ser un esclat d'alegria a la primavera. Ara tardoregem. Netejarem el camp, collirem les olives, en farem oli... Dòcil amb el destí que em governa, no espero res, flueixo amb el sol que surt cada matí, deixo que la seva llum m'adreci les passes. No, no espero res del futur, conscient que el present és un regal tan gran que no tinc paraules per agrair-lo. Per això estic aprenent a escoltar els teus silencis. Txxxxxxxxxxx...       

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.    ...

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus . Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats . Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot... Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizan...

Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores . Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre , deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos... La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

Primer dissabte de tardor. El sol no acaba de lluir. Massa núvols. Escolto David Bazan . Tot el matí cercant una buguenvíl·lea blanca. Després de triar i remenar gardens, n'he trobat una a la parada que té en Jordi i la seva família al mercat de Figueres. La volia blanca, com les que vam veure a Menorca. La de casa meva és fucsia. Aquesta (com el roser de roses liles i perfumades que et vaig regalar per Sant Jordi, que no para de florir) formarà part del nostre jardí particular. Terra, aigua, aire, llum... i una mica d'atenció. Les plantes no necessiten res més. Què necessitem nosaltres? Necessitem florir, sentir-nos vius, omplir de llum i de color les nostres vides, dopamina a dojo. Tret d'algunes imprescindibles, no són coses materials allò que ens fa falta. Podem viure sense l'iPhone 5, t'ho asseguro, però no podem viure sense amor. Com les buguenvíl·lies i els rosers... Què serien sense flors? 

Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc...  De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

L'últim dia de l'any. A les sis del vespre encara s'hi veu. Les toves de la terrassa estan completament blanques, glaçades, perquè no hi toca el sol. Ell reflexiona amb calma. Des de mitjans de juny el llac de Terradets ha sigut el seu mirall habitual. L'estiu deliciós, la tardor entranyable, la duresa de l'hivern, el somni primaveral. Què ens portarà el 2012? Té bones vibracions. Quins propòsits? (fa anys que no fuma, ha après molt anglès). Salut , no deure res a ningú, viure amb poca cosa, viatjar , escriure, enriquir-se amb noves experiències. Com deia fa justament un any : El món és petit amb les ales esteses . Demà farà 8 anys que blogueja. Una eternitat. Els millors desitjos per als que passeu per aquí a tafanejar. Bona entrada d'any.  Llegeix tota la sèrie T

Aperitiu: xolís , tupí , allioli de codony , pa torrat sucat amb all i tomata. Plat fort: escudella amb pilota. Espectacular! Vi i oli de collita pròpia (tenen 1.200 oliveres). Postres: codonyat amb formatge i un porronet de vi de nous. Tot a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. La Mònica ens ha tractat molt bé. Un dinar potent per a quatre boletaires afamats que han plegat rovellons per donar i per vendre. Els altres se'n tornen cap a la capital mentre ell es queda sol, encén el foc a terra i s'endormisca al sofà. Enguany avorrirà els bolets. Demà dissabte. Els caps de setmana són fatídics perquè arriben els forans i ho foten malbé tot. No trobaran gaire res. Ha fet molta feina entre setmana. Els rovellons estan cada cop més amagats. La setmana vinent només hi haurà fredolics. S'ha encarregat de tapar ben tapades les rovelloneres. Ha plantat mares de rovellons (clapes de terra amb miceli ) al seu bosc privat. La tardor vinent veurem què passa. Abans d'anar a dor...

Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra... El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades. La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules gro...

Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen . Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat . L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets. Llegeix tota la sèrie T

El més important és el retrobament amb la natura i amb un mateix a través de la solitud. Les ciutats allunyen les persones de les coses senzilles, convertint-les en contenidors foscos i buits, aparadors envoltats d'aparadors. L'artificialitat de la vida urbana ens separa de l'autèntica vitalitat, confinant-nos dins el cercle viciós de les necessitats innecessàries. Cal escapar de la ciutat per a retrobar els espais oberts i el batec del propi cor. En la cova més pregona, en el bosc més frondós o en el cim més elevat, la qüestió és sentir que formem part d'un tot amb la resta d'éssers vius, que no som superiors, sinó simplement humans, amb defectes humans i virtuts humanes. Cal retirar-se, almenys unes hores, uns dies, per a prendre consciència de la realitat real, que no és pas la que surt a la TV o als diaris. Ell ja fa mesos que no llegeix la premsa ni mira la TV. Escolta els ocells i fita l'horitzó. S'ha fet amic de les mallerengues i del pit-roig. ...

Un altre dia sense núvols. Per sopar va preparar una sopa de ceba amb pa, ou i formatge. Quina patxoca, la cassola de fang sobre la cuina de llenya, fent xup-xup. El foc a terra encès, la lluna plena, un bon vi de la terra, la companyia perfecta. Tant és que fallin les Blackberrys o que s'aturin de patac totes les centrals nuclears . Tant és que ens quedem sense internet. La fragilitat del sistema és evident. ¿Quant de temps podrem continuar depenent de l'artificialitat tecnològica? Aquí hom pot sobreviure amb poca cosa: aigua, llenya, una mica de menjar... Ha reduït les despeses de forma sorprenent. Aquí queden molt lluny els problemes polítics o socials de les grans aglomeracions urbanes. Mentre es passeja pels pobles abandonats (en té un grapat ben a prop) imagina el futur amb nens jugant al carrer, gaudint d'una vida més natural, on els diners siguin un ròssec del passat. Hem anomenat progrés a una bogeria suïcida feta de cobdícia i materialisme barroer. No calia...

Diumenge al matí una gernació va omplir la carretera i els carrers de Llimiana amb motiu de la Fira del Mostillo . Avui torna a regnar la placidesa habitual. Ha tallat una mica de llenya i ha sortit a estirar les cames. El sol lluïa amb gallardia tardorenca. Cel completament ras. Fa dies que no apareix cap núvol per l'horitzó. 500 passes més amunt de casa ha trobat un indret perfecte per a meditar. Ha apilat quatre pedres tot formant un setial i s'hi ha assegut per a poder gaudir de la serena panoràmica del llac i les muntanyes. A la pedra més gran i més plana hi ha gravat el signe de la Tau . Massa mosques. Massa sequera. Enguany els bolets els haurem de pintar. Demà pleniluni. Llegeix tota la sèrie T

Primer dia d'octubre. Preludi de tardor. Encara fa bonança. Ha volgut provar el foc a terra. Hi ha posat uns cartons, unes branques, uns troncs i s'ha encès de seguida. El tiratge és bo. El fum que sortia per la xemeneia contrastava amb la llum del sol ponent que encara escalfava les fulles gairebé grogues dels xops. Olor de poble de muntanya. ¿Fins quan podrà gaudir de la terrassa? El tren de la Pobla baixava a pas de bou . Com sempre, ha xiulat abans d'entrar al túnel. Les mallerengues també xiulaven, bellugant-se inquietes d'un arbre a l'altre. Ella ha arribat. Han atiat el foc. S'han estimat com s'estimen les flames, acoblant-se, enlairant-se, abrandant-se mútuament, cossos-troncs que es fonen per a esdevenir brases. Ella se n'ha anat i, enllà del temps i de l'espai, resta un caliu prodigiós, melós, inextingible. Paraules-cendra en són testimoni fins que torni la primavera dels seus dits i dels seus llavis i dels seus ulls. Llegeix tota la sèrie...

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L' estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable. ...

S'acaba l'agost amb un regust de mel fosca als llavis, postals de valls i cims alpins, cossos nus ran de sorra, capítols que creixen i em fan sentir un déu petit amb les mans plenes de rialles. Comença el setembre amb les finestres del sol esbatanades, un horitzó de noves clarícies tardorenques, l'amable silueta de les muntanyes difuminant-se entre verds i blaus que es confonen. Res no mereixo i tot ho tinc. La vida flueix. Sóc feliç. Demà potser, qui sap, les estrelles que ensostren els nostres somnis brillaran encara més. Demà potser, amb les últimes flors collvinclades, reviscolaran les arrels. Res no mereixo i tot ho tinc. La teva mirada. Els teus dits. Demà potser, qui sap, enyoraré l'avui com s'enyora un amor de la infantesa. Demà potser, amb les cames al coll, novament, faré camí. + poemes +

Els arbres estan assedegats. Les fulles groguegen. L'estiu s'allarga més del compte, però no durarà. Ahir, a l'hora del capvespre, va pressentir la tardor quan el cel es va omplir de núvols i el vent va sacsejar l'atmosfera. Avui tot és nítid i fresc. El llac es desvetlla amb noves claredats. Ell ha enllestit el primer capítol d'una nova novel·la. Fa dies que s'hi dedica. Avança lentament. Ella no entén que la Literatura (en majúscules) no utilitza ni degrada ni manipula res ni ningú, sinó que enalteix, destil·la, sublima i immortalitza les nostres miserables vides humanes plenes de creences, pors, esperances, frustracions, ambicions, i tota la resta. La Literatura se situa per damunt dels nostres egos, per això ell s'hi consagra amb cos i ànima malgrat la incomprensió aliena. Llegeix tota la sèrie T

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades Avui tampoc dormirem junts La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra Resto en silenci Riu amunt amb la promesa renovada No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres Riu amunt amb el record de les hores consumades No ploris més No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí Avui també dormirem j...