13.10.11

T-34


Un altre dia sense núvols. Per sopar va preparar una sopa de ceba amb pa, ou i formatge. Quina patxoca, la cassola de fang sobre la cuina de llenya, fent xup-xup. El foc a terra encès, la lluna plena, un bon vi de la terra, la companyia perfecta. Tant és que fallin les Blackberrys o que s'aturin de patac totes les centrals nuclears. Tant és que ens quedem sense internet. La fragilitat del sistema és evident. ¿Quant de temps podrem continuar depenent de l'artificialitat tecnològica? Aquí hom pot sobreviure amb poca cosa: aigua, llenya, una mica de menjar... Ha reduït les despeses de forma sorprenent. Aquí queden molt lluny els problemes polítics o socials de les grans aglomeracions urbanes. Mentre es passeja pels pobles abandonats (en té un grapat ben a prop) imagina el futur amb nens jugant al carrer, gaudint d'una vida més natural, on els diners siguin un ròssec del passat. Hem anomenat progrés a una bogeria suïcida feta de cobdícia i materialisme barroer. No calia córrer tant per arribar al caire d'aquest estimball.


Assaboria la sopa de ceba amb una boirosa melangia. Cada cullerada era com una injecció d'esperança per al seu esperit rebel. La tardor ja no és tardor i el món tampoc és el que era. ¿Qui és ell? ¿En què s'ha convertit? ¿Ha guanyat o ha perdut? ¿Quin és el veritable triomf? Són preguntes que no tenen sentit davant les flames, sota la lluna, pell a pell amb ella. Va deixar de ser filòsof el dia que va deixar de fer-se preguntes. Ara en té prou sent poeta. Els poetes no pregunten. Ser poeta és saber contemplar el món i vestir-lo amb paraules adients. Ser poeta també és admetre que sovint el silenci és superior a qualsevol verb.