Alone

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable. Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet, nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes: 

1- No existeixen els prínceps blaus.
2- La vida no és un conte.
3- Les estrelles estan molt lluny.

4- Avui dormiràs sola. 

La resta són collonades: cartes astrals, numerologia, tarots, tambors xamànics, cuencos tibetanos, mantres i més mantres, espelmetes, encens, reiki, tantra, meditació vipassana... Quants re-fugis més necessitem per a fugir de la nostra misèria? On ens amagarem demà, quan sonin les trompetes de l'Apocalipsi? 

Certament, hi ha matèria i energia. La matèria la toques, l'energia la sents. No fa falta afegir-hi paraules. Se t'omple la boca amb l'expressió de moda: “amor incondicional”... Incondicio-què? 

Plou amb ganes sobre la platja. Hauria de ploure sobre el teclat, i no és el cas. Desdramatitzo. Relativitzo. Som víctimes dels nostres fantasmes, de les nostres creences, de les nostres ficcions... 

Avui m'he llevat inspirat i he compost una cançó titulada Alone. La lletra diu així: 

You can explain without words all that you know playing your song, being alone, The love is gone and in the world the sun is shining everywhere, living alone, Now I discover in my soul why I was blind why I was wrong, living alone, Now I'm growing from my roots, open my wings, open my voice

Cançons pròpies

Goldner Baum

Marlies diu: No s'avança amb la teoria, cal practicar, viure les experiències. L'escolto i em vénen a la memòria dues frases, una del Zarathustra de Nietzsche: Nur der Täter lernt (només el que perpetra* aprèn); i l'altra del Faust de Goethe: Grau, teurer Freund, ist alle Theorie und grün des Lebens goldner Baum (Gris, estimat amic, és tota teoria i verd l'arbre daurat de la vida).  

*Täter en alemany significa delinqüent, culpable, reu, el que executa o perpetra un delicte o crim. 

Hem de deixar de banda les teories, idees, elucubracions, realitats virtuals... i passar a l'acció, lliurar-se, llençar-se sense por al corrent... La vida ha de ser perpetrada!

Aquesta és la clau. Aquest és el repte. Menys llegir, menys escriure, menys teclejar... Més fer, actuar, implicar-se, comprometre's... Si el que volem és VIURE realment. La resta són fugides, excuses, consols, amagatalls...

La impunitat de les accions espontànies. Ser lliure d'acord amb els impulsos naturals.  

L'artista efímer

L'art és efímer, com ho és l'artista. Si la natura és proteïforme, per què no ho som nosaltres? Per què ens entestem a romandre sempre en el mateix paper de l'auca sense ser capaços de mudar o d'arriscar noves performances en nous escenaris? La vida consta de cicles que comencen i acaben. Cada etapa inclou nous reptes, nous aprenentatges. La lleugeresa de l'ésser no hauria de ser insuportable, sinó engrescadora. Ja has sigut tot allò que pots ser? Has esgotat els somnis? De què tens por? Sota el sol tot és nou cada dia. Somriu i balla perquè l'energia que t'empeny és divina. Instrument ben afinat, canal obert, permets que la vida es manifesti en la seva puresa espontània. Les formes passen. Els objectes també. Queden les paraules, ombres que aspiren a copsar l'essència. Tanmateix la llum no pot ser dita i l'amor veritable es nodreix de silencis...      

La dansa còsmica

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

Connexió Espiral

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem, ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance, ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnologia. Allò que estava succeint davant meu era real, espontani, salvatge, lliure, autèntic, pur, d'una puresa esbalaïdora. Ha agafat la tovallola i s'ha començat a assecar. Aleshores és quan s'ha girat i m'ha vist. L'he saludada i li he demanat si parlava francès. Oui. Se m'ha acostat. M'ha mostrat el tatuatge que portava sota el clatell: una espiral amb tots el colors de l'arc de Sant Martí. Li he preguntat si podia fer una foto al tatuatge. M'ha donat les gràcies per construir L'Espiral, s'ha vestit i ha accedit a prendre un te. He pensat que l'escalfor de la beguda l'ajudaria a recuperar-se una mica de la gèlida remullada. No tenia fred, estava molt energètica i feliç. El seu nom comença per L, 25 anys, francesa de Toulouse, apassionada pel teatre. Havia sortit de Portbou i anava cap a Llançà. El tatuatge se'l van fer a Mèxic. L'estona que vam xerrar va ser tan màgica com tot el que havia passat minuts abans. Un ésser de llum que irromp, es manifesta i, com ha vingut, se'n va... No oblidaré mai els teus ulls. Gràcies!