ENTRELLUM

Les bruixes del carrer La Palma s’afanyen a tirar les cartes. Som dimarts 13 i no val a badar. No tinc paper, no fumo. El sol vol sortir tímidament. La ciutat llunyana de la infantesa em reconeix quan passo pel seus carrers antics i costeruts. Vinc de molt lluny, de l’altra banda del món. No tinc pressa. Em cal un dia de descans. Un i prou. La truita de calçots de la mare. Les aumelles torrades del pare. El caliu de l’abraçada. Fill, t’has aprimat. La família és un gran invent, però si vols ser tu mateix te n’has de saber allunyar. El meu únic orgull és ser autosuficient.  Les bruixes del carrer La Palma (també hi ha bagasses que fan la competència a les del carrer Cavallers) s’afanyen a vendre espelmes i encensos. La ciutat del Segre no ha canviat tant. Qui no fa cara de pagès fa cara de jueu. Encara queden estelades als balcons. Sudaques i negritos amb la mirada perduda. Encara em surt el brasiler quan parlo... Tudo bem?  Les bruixes del carrer La Palma s’afanye...

Calla el mar.  És un silenci sagrat, com el silenci de les ermites isolades, com el silenci indesxifrable després de l'orgasme.  Així és el silenci avui del mar vestit d'argent i flors primaverals. Ella ens esguarda les cuites, altívola senyoreja amb posat de dama egrègia, amb la mirada desmenjada de les àvies les quals, velles i sàvies, no se sorprenen per res. Ella, dèria de llops, cabòria de bruixes, far d'ànimes perdudes, tossudes, venudes, vençudes.  Ella, bagassa que sedueix els mascles i fa morir d'enveja les femelles.  Ella, esposa infidel que escapa de matinada per a retrobar l'astre que fecunda cel i terra. Calla el mar.  Canten els rossinyols al bosc de Cap Ras.  Ella escolta. Ella calla.  Ella somriu amb llum llunàtica.  Som eterns i encara no ho sabem.  Recordes el gust del primer petó? Saps que els rossinyols moren dins la gàbia?  (Deixen de cantar i es moren) ...

Temps esvaït, temps fos, d'il·luminació escassa, de lluna plena que trepitja pedres, marges i cases. El protagonista es presenta d'un blanc contundent, sense pietat descalça el noguer, per l'escletxa, l'arrel. El glaç, l'estrella sagrada , l'octògon adorat per savis i mags, bruixes i fades, l'infinit amb sentit. Una nova Era plena d'esperança de color violeta, de vidents i sanadors, de guerrers de la llum i princeses descalces, amb vestits de llana . Entre alzines, en una quadra, sota una manta estelada, la llum de set espelmes i un guardià de l'ànima. Una filadora i un pastor hi fan niu calentó. Ara només hi falta la palla daurada. Un rierol de benvinguts picant la porta: "És aquí on ha nascut?" pregunten. Un cabirol ens ha guiat. Sí, és aquí on és nat. Doncs us deixem aquests presents, feu-ne d'ells grans castells i ajudeu el viatger perdut  a trobar la...

Al matí ha trobat un senyor gripau al garatge. És com si l'animaló hagués ressuscitat després de la pluja. En ser descobert, ha reaccionat estarrufant-se completament, dreçant el cos amb les anques ben tibades per tal de semblar més alt, més llarg i més gran. És una reacció també molt humana. La pobra bestiola s'ha intentat refugiar en un forat amb la mala pata que el cau era tan petit que no ha pogut encabir la seva respectable còrpora batràcia. Al final s'ha quedat immòbil, mirant l'infinit amb els seus ulls de color coure. L'ultima vegada que va veure un gripau li va dedicar un poema en clau alquímica. Després el va incloure dins un poemari que va titular Un gripau al jardí el qual (el poemari, no el jardí ni el gripau) fou presentat a un premi que no va guanyar. La Viquipèdia diu que la cultura popular associa el gripau amb la lletjor, amb bruixes i éssers malignes. Quan ho ha llegit s'ha posat a riure. ¿Per què les bruixes solen ser tan lletges? ¿No ...

In this pleasing, contrite wood-life which God allows me, let me record day by day  my honest thought without prospect or retrospect... Ralph Waldo Emerson   DIETARI DE TERRADETS  (17-6-11 / 22-2-12) És tan feliç que no necessita escriure. Escolta els grills i les granotes i, quan el vent s'esvalota, l'hipnòtic balandreig del fullatge dels roures. El penjoll de petxines fa gatzara. El penell és una bruixa de ferro amb l'escombra entre les cames. Una casa de fusta per fora i per dins. Aquest matí ha penjat la bústia nova amb el seu nom escrit amb tinta negra. Des de la terrassa pot albirar set pobles: Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn i Llimiana. La lluna, sibil·lina, s'amaga rere el Montsec de Rúbies . Li ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, tota la vida. Sent que ha trobat el seu lloc i que podria quedar-s'hi per sempre, si sempre no fos una paraula grandiloqüent i ridícula. T-2 , T-3 , T-4 , T-5 ,...