ENTRELLUM

El metge diu que sóc un pacient rebel. No, el que sóc és conscient, més actiu que passiu, perquè sé que la meva salut no depèn d’una pastilla, sinó del treball que faci amb mi mateix. Escolto els seus suggeriments i després decideixo què faré.  Em pregunta pel filòsof més important. Li dic sense dubtar: Nietzsche! Després em parla de Montaigne...  La gata fa uns dies que s’aventura dins la casa. És estrany. He aconseguit tocar-la després de dos anys de defugir-me. Ara confia. Li he posat menjar sense rebre res a canvi. Has de donar sense expectatives. Amb les dones passa el mateix.  Que a les nou encara s’hi vegi és una benedicció. L’anticicló emmudeix el mar. Hi ha dies que em cansa molt, la política. Estic massa pendent de la ràdio i del Twitter. La llibertat és el que compta. La resta és secundari. Amb les dones passa el mateix. 

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara.  Les llàgrimes són inevitables.  Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida... Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu.  La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen.  Aterro a Roma . La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que ...

A partir d'avui comences una nova etapa del teu camí. Després de 7 anys , toca canvi de cicle. No dubtis de tu mateix ni de les teves habilitats. Tens la salut, l'energia i la fortuna per a continuar amunt i endavant, més enllà de l'horitzó. Tornaràs a travessar oceans. Trobaràs noves oportunitats, nous territoris per explorar. Segueix la pista daurada, escolta la dolça veu que t'oferirà noves experiències creatives. No t'aferris a res, ni a cap indret ni a cap relació. Les arrels no poden aturar les ales. Toca volar, Tangata. Tocar volar, Letting go...      

Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit. Poesia

Hi ha indrets on és impossible ser infeliç, o dit de manera positiva: hi ha llocs que conviden a la felicitat. El context és molt important. Ho és també el text, clar, però un bon marc millora força el quadre.  Hi ha dos coses elementals de les quals cal tenir cura: allò que mengem i l'entorn on vivim. Si aquestes dues coses són encertades, tindrem salut i ben-estar, que són la base de la felicitat. Després hi ha un tercer factor: les relacions que estableixes amb els altres...  Al capdavall, tot és qüestió d'energies: les que obtenim a través de la nutrició (dieta), les que provenen de l'ambient que ens envolta (natura) i les que intercanviem amb altres persones (societat). No disposo de respostes fidedignes sobre els interrogants fonamentals de l'existència (filosofia), però visc acceptablement content, amb una plenitud cada dia més agradable. Si li voleu dir felicitat, doncs feliç. Us parlo davant la Mar d'Amunt, amb el Cap de Venus i la S...

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur , mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha esta...

Los niveles de conciencia (campos de energía) se calibran de acuerdo a su efecto mensurable. Con cada aumento progresivo en el nivel de conciencia, la frecuencia o vibración de la energía se incrementa. Por tanto, la conciencia superior irradia un efecto beneficioso y curativo en el mundo, verificable en la respuesta muscular humana, que se fortalece en presencia del amor y la verdad. Por el contrario, los campos de energía no verdaderos o negativos inducen una respuesta muscular débil. Lo que debilita la energía vital debe ser evitado: vergüenza, culpa, confusión, miedo, odio, orgullo, desesperanza y falsedad. Lo que eleva la vida ha de ser realizado: verdad, coraje, aceptación, razón, amor, belleza, alegría y paz. David R. Hawkins

El criterio es: cada cosa que produce la armonía es divina; cada cosa que nos debilita es infernal. ¿Queréis saber si la influencia de una mujer sobre un hombre es benéfica? Ella le confiesa su amor, pero él decae, se empobrece, se elimina, se vuelve insignificante como si dejara de existir. Entonces, es malo, pues la persona no se vuelve más luminosa, clara, precisa, viva, sino más bien se hace añicos, desaparece. Esto es grave, debéis reflexionar sobre este tema. Todos lo pueden constatar. Diréis: “No sé si mi amor es bueno para él” ¿Esta persona tiene una salud que se refuerza, una mirada que se aclara, se ilumina? No, ¡ella se apaga, disminuye! Cuando la miráis, no os dais cuenta que ella ha dejado de existir, todo está hecho una lástima. Existen criterios desde siempre, pero no sabemos servirnos de ellos. Omraam Mikhaël Aïvanhov

Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d' energia . Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l' amor còsmic el que ens posseeix per tal de per...

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys , se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you , Keith, welcome to paradise ...  De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing . És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure , l'endemà en faig de n...

  El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth ), un nou vehicle i una nova residència . El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble.  En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras . No, no es pot demanar més.  El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda . Entremig, el Camí de Sant Jaume , la Provença i el Canigó , entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau.  Posats a demanar, demano ...

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui . Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula " dromomania " vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin . Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis,...

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important . Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felici...

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució . Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació . Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit... La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots...

Fa 5 anys (el dia del teu 20è aniversari) et vaig dedicar un post . Fa uns dies que dorms a l'Hospital Clínic de Barcelona i espero que avui sigui l'última nit. Tot ha anat molt bé. Ets un noi alt, fort i valent. Saps que estem amb tu i que volem que et recuperis el més aviat possible. Les paraules no són lo teu, però el tiet Toni, de paraules, en té per donar i per vendre. Per això et dedico aquest post. Per a tu, Xavi. Volem gaudir del teu somriure. 

L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. El teu primer missatge em va arribar quan em trobava enllitat a l'habitació 467 de l'hospital barceloní on m'acabaven de practicar l'ablació d'una via accessòria del cor (síndrome de Wolff-Parkinson-White ). A la Blackberry vaig llegir: "Veig que vius molt lluny, te n'has adonat?" Aleshores vivia a 300 km, al Pallars Jussà, en una casa de fusta davant el llac de Terradets , fent vida eremítica de llop estepari , blanc com la síndrome que el Dr. Berruezo em va guarir amb les seves mans prodigioses i l'ajuda inestimable de la tecnologia. Que déu el beneeixi. Et vaig respondre: "Lluny? El nostre país és petit (com cantava en Llach). L'Eix Transversal està en obres, però fa el servei... El problema no són les distàncies físiques, sinó les altres... Alguna pega més? ;)" Lo de la pega et va fer gràcia i vas voler saber més coses... L'endemà de sortir de l'hospital, amb el cor ren...

De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc " escriptor ". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc " taoista tàntric ". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què , no pas el qui .  Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing , s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l...

Ahir va consultar el Yi Jing i li va sortir l'hexagrama Das Warten ( L'espera ): Wenn du wahrhaftig bist, so hast du Licht und Gelingen Beharrlichkeit bringt Heil Fördernd ist es das grosse Wasser zu durchqueren Warten im Schlamm bewirkt das Kommen des Feindes Cal ser veraç, perseverant, pacient, per tal d'atènyer la llum i reeixir en la salut i en la salvació. Claredat, alegria, serenitat , pau. No precipitar-se . Saber esperar que arribi el kairós . Cal nodrir-se bé (en sentit material i espiritual), acomiadant la il·lusió i l'autoengany de l'ego. Si esperem massa temps dins el fang l'enemic pot aparèixer. Quan estiguem preparats, travessarem la gran aigua camí de la plenitud... Les dues darreres nits no ha fet tan fred. Se'n va a prendre el sol .   Llegeix tota la sèrie T

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse . Vet aquí: Esglaons Com la flor es marceix i la joventut envelleix, així floreixen els esglaons de la vida, al seu temps també floreix la saviesa i la virtut, i no els és permès de durar sempre. Cal que, a cada crida de la vida, el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou, coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams. Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure. Hem de travessar riallers un espai rere l'altre, sense que cap ens atrapi com una pàtria, l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar, vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó. Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment, només qu...