ENTRELLUM

Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios , a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau.  La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament.  Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no e...

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. Era una illa petita perduda enmig de l'oceà. Els arbres eren petits, els animals eren petits, les muntanyes eren petites, les cases eren petites, fins i tot els núvols eren petits. La pluja només durava tres minuts i mig. El vent ho assecava tot de seguida. Els pares i les mares eren tan petits com els fills. Ningú se sentia més gran que ningú. Ningú era millor ni pitjor, ni més bo ni més dolent. Els néts explicaven històries als avis. Els alumnes ensenyaven als professors. No hi havia pobres ni rics perquè no existien els diners. Tothom tenia casa i podia menjar. Sense baralles ni policia ni polítics ni bancs ni advocats ni jutges ni presons. Com que l'illa era tan petita, tots els habitants es coneixien i vivien en pau i harmonia. De ben petits aprenien a demanar PERDÓ, a donar GRÀCIES i a dir T'ESTIMO. Ho deien tot amb una sola paraula: HO'OPONOPONO .  Quan els nens neixien els penjaven del coll una p...

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds , staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.”  As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “ Kill yourself , banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life...

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV.  La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar.  Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de...

Fa tres mesos que em desperto cada dia a les 5:45 en punt. Obro els ulls, miro els números vermells del rellotge digital de la tauleta i confirmo les xifres: 5:45, ni un minut més ni un minut menys. Llavors, immòbil sobre el llit, paro l'orella. A fora hi ha un silenci aclaparador. Comença a clarejar lentament i, tot d'una, com si estiguessin d'acord, els ocells es posen a cantar. El sol treu el cap ran d'horitzó. La música dels ocells em bressola fins que retorno de nou als braços d'Orfeu. Després dormo fins a les vuit o quarts de nou. És un misteri. 5:45. Doctor, vostè considera que es tracta d'una cosa greu?

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció.  Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes...

Ahir vaig poder votar anticipadament en la consulta popular sobre la independència. La meva aportació a la Diada de Sant Jordi és aquest text que surt publicat a Siqmunda : ERISTOFF BLACK No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som ensarronats a còpia d'anuncis i titulars, missatges com teranyines que ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s'afileren, van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l'hivern... ( segueix llegint ) Bona Diada de Sant Jordi! NB: No em busqueu per cap paradeta perquè enguany no signo llibres. Quin descans!

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català: Hola, quina alegria trobar-te! Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?) Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor... Crec que et confons de persona. Que sí, que ets tu. Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes... Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu! Pot ser... I com et dius? Toni, em dic Toni. Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida... Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu. M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren... Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta) ….... (descobert, marxa mutis i cap cot) No, no t...

El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l...

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l' Ahu Tautira , a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui . Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer: Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna . Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau . Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam m...

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri ...

Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot . La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros . L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig . Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:

Aquesta tarda els de TV3 han vingut a casa per a gravar un reportatge sobre LCL . Han estat una hora i mitja que quedarà reduïda a dos minuts en un Telenotícies migdia de la setmana vinent, que dediquen a la literatura i al foment de la lectura . M'han dit que LCL compartirà reportatge amb Relats en català . Aquí teniu algunes fotos de l'enregistrament... Data prevista d'emissió: dijous 29-maig VEURE REPORTATGE Els valencians de LCL

Gràcies a l'autoedició que em permet Issuu , us regalo la versió digital d'un relat que vaig escriure l'any 2002 i que va guanyar alhora tres premis literaris . Parla d'una noia que... [Et recomano que el punxis i el posis a pantalla completa] Més informació sobre Issuu La meva primera novel·la amb Issuu

Aquest matí he tornat a visitar La Pedra del Diable (un dels menhirs més importants de Catalunya, segons l' Albert Fàbrega ). Si l' anterior vegada vaig trobar una ferradura , avui he trobat un aixadell rovellat i desmanegat (sense mànec vull dir). Estava mig amagat entre la pinassa en un corriol que mena a Can Duch, la masia més propera, que havia estat restaurant i ara crec que està tancat. No sé si hi viuen o no. Hi tornaré per a investigar i fer fotos. Can Duch, a més d'estar molt a prop de La Pedra del Diable , és un edifici peculiar amb una torre que s'aixeca sobre el bosc... Baixant cap a casa, mentre menjava raïm, amb la meva troballa penjada del cinturó, se m'acudit un relat o, més ben dit, el títol d'un relat: El diable viu a Can Duch . Aquesta tarda començaré a escriure'l. 20:59 Ja està escrit i postejat: A RANVESPRE

Que res no és estable ja ho va dir el vell Heràclit el qual també va sentenciar que el caràcter és el destí . Si ets dels que no hi creuen , en el destí, vés amb compte, no fos cas que un dia d'aquests el destí et presenti les seves credencials inapel·lables i et quedis bocabadat... Quan era jove, jo tampoc hi creia, en el destí, però últimament tinc els meus dubtes. Tots hem vingut aquí a fer alguna cosa, ni que sigui pena. De vegades, he notat que em passaven coses estranyes , fets curiosos que només s'explicarien a partir d'aquesta creença segons la qual hi ha un guió ocult que hem de seguir, un argument que ens mena per camins determinats prescindint del nostre lliure albir... Que et sentis lliure no significa que, realment, ho siguis. Heràclit (i els grecs en general) tenien clar que hi ha una Necessitat que ho governa tot: déus i homes. Tot això es comprova millor a posteriori , o sigui, amb la perspectiva del temps: mires enrere i li trobes el sentit, el fil del cab...

Encontré el relato en Benzina , me dejó bastante pillado el asunto del e-mail en ese relato, por suerte lo he encontrado por aquí . Y he buceado en toda su historia... apasionante, sólo comentaros que utilizaré partes de ese correo electrónico de buen gusto para intentar seducir a una bonita sevillana, por supuesto que respetaré el original y diré bien claro de donde ha salido. A ella le parecerá incluso exótico todo el asunto del catalán real y de auténtico buen gusto (Quim Monzó I Love You!). En general os aplaudo por el buen trabajo que hacéis para con el catalán, tendría que haber más Blogs como los vuestros... y de hecho he recomendado su lectura a catalano-escribientes-blogs que conozco. (en realidad es sólo 1, pero algo es algo) Lo más paradójico de todo es que yo os escriba esto en castellano... bueno, sólo es una más de las grandes paradojas que nos tienen confusos a todos aquí, en la Catalunya de los milagros. Saludos Steam Man L' Steam té un blog amb posts molt interes...

Faldilla carbassa, samarreta negra, sandàlies, ulleres de sol... M'has citat dins un cinema. M'has dit el nom de la pel·lícula i l'hora de la sessió. He agafat la moto i he volat per l'autopista. He vist com entraves a la sala i t'he seguit de lluny. No hi ha gaire gent. T'asseus a la penúltima filera. Jo m'assec al teu costat. Tanquen els llums. Comença la publicitat. Hola, em dius, pensava que no vindries. ¿Ho has dubtat potser? No pas. Al darrere no tenim cap espectador. Els més propers, a la mateixa filera, són una altra parella que tampoc no miren la pantalla. Em petoneges el coll i em llepes l'orella amb la punta de la llengua. M'agafes la mà i la prems amb força. Ets un Dimoni, em dius. ¿Dimoni jo? Et recordo, noieta, que has estat tu la que m'ha citat en aquest cinema, així que no te les donis d'angelical. Ja saps què en penso, de les dones angelicals . Efectivament: no portes calces. Ho sabia. Ho he sabut des del mateix moment en q...