25.7.12

#focemporda1

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV. 

La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar. 

Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de l'Alt Empordà. El cost va ser molt alt: quatre vides humanes, nombrosos ferits, 15.000 hectàrees afectades, pèrdues materials considerables, impotència, ruïna, cendres, desolació. Durant les primeres hores, la tramuntana va fer impossible les tasques d'extinció. L'endemà va ser una lluita cos a cos amb el foc. Bombers, agents rurals, mossos, militars, veïns, voluntaris... van fer la feina ben feta. Herois anònims que mereixen la glòria del reconeixement social. 

L'Èrik i la Vane van estar dos dies rondinant perquè el fum els tapava el sol i a la platja es respirava amb dificultat. La flaire de socarrim va arribar fins a Barcelona.