ENTRELLUM

  The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer.  No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat.  Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el...

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això.  Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena.  Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al ...

No has sigut la primera que ho ha intentat i no se n'ha sortit. Espero que siguis l'última. Sóc indomesticable . Domesticar ve de “domus”, que en llatí vol dir casa. Jo no tinc casa ni cau ni niu segur ni definitiu. Sóc un okupa del meu cos, llogater inquiet , nòmada que (penelòpicament) faig i desfaig relacions. Pelegrí incessant, avanço del no-res cap enlloc. La llibertat és el vent que m'empeny. No acato cap autoritat que no sigui la pura espontaneïtat. Els lligams m'atabalen. Detesto la paraula “parella" i -el que encara és pitjor- els seus fets, les seves expectatives, la rendició que suposa conformar-se amb algú, adaptar-s'hi, renunciant sovint a tu mateix. Quin estrès! Aquest és el Gran Error: creure que els altres ens faran feliços. Estimar és una exageració, una hipèrbole que es desinfla pel seu propi pes, com esclaten les bombolles de sabó. El cor és tou i condescendent. La ment és freda com un estilet que veu les coses claretes:  1- No existei...

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias .  Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia.  ― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad.  ― ¿No estás apenado? ― le preguntaba.  ― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante.  ― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo.  ― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre . Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord.  Viure és fugir del que hem viscut . Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança.  Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets?  Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat...

Me'n vaig anar a viure sol a la muntanya perquè volia deixar enrere la vida passada i aspirava a refugiar-me en el meu exili interior. Quin romanticisme. El miratge amb prou feines va durar un any. De fet, als nou mesos ja m'havia adonat que aquell experiment no podia reeixir.  La solitud no és el camí. No podem avançar sols. Retirar-se del món i abstenir-se de les relacions humanes és un suïcidi per al creixement personal. Com a mamífers socials que som, necessitem el caliu dels altres, un feed-back , donar i rebre, que l'ego transcendeixi fins al nosaltres , el mirall de la mirada aliena, la comunicació profunda amb una altra ànima, a banda del tacte tendre amb un altre cos. Si volem créixer i assolir la plenitud hem de compartir vivències, lliurar-nos sense por, connectant amb la vida a través dels altres. La parella és un gran invent en aquest sentit.  Ni llibertat és sinònim de solitud ni amor és sinònim de dependència . Podríem estar hores i hores discut...

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb...

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels ele...

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa. No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant.  Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticis...

La joia ets tu -va dir el mestre . No la busquis enmig de la gernació. No hi és. No la busquis a les parelles, ni en els compromisos. Tampoc es troba en aquest lloc. No la busquis als núvols, ni a l'altre extrem del món. No la trobaràs tampoc allà. Busca on saps, on realment es troba, en l'absència d'ignorància, en l'absència d'ombres i en la tranquill·litat de consciència del que camina amb el cor net per la vida. Busca-la justament aquí. El deixeble va preguntar: I en l'amor? El mestre el va mirar amb infinita tendresa i va respondre: L'amor és l'única joia que podem compartir.   Dietari de Terradets

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana. ( Agustín García Calvo , Contra la Pareja , p. 113, 1995) Hi ha llibertat on no hi ha possessius , ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

Cal ser conscient del que deixem enrere i per què ho deixem. El globus que llença el llast és el que més s'enlaira... Rellegeixo Contra la Pareja (Ed. Lucina, 1995) d' Agustín García Calvo . La primera lectura la vaig fer l'any 1998. Reconec que fa 11 anys no estava en condicions de comprendre el seu contingut. Ara sí. De vegades passa amb alguns llibres, que quan els llegeixes per primera vegada no estàs preparat per entomar-los. García Calvo és un lliurepensador molt interessant. D'aquests cada cop en queden menys. La idea central del llibre és que la Parella (sí, en majúscules) és una institució al servei de la Dominació. He rigut molt amb alguns fragments. Us en copio un de genial (p. 98): Y, ciertamente, para hacernos una pareja como Dios manda, nos hemos tenido que machacar a conciencia el uno al otro (porque, ¿cómo va a ser, si no?: si tenías demasiadas esquinas, he tenido que alisarte; si parecías demasiado pequeño para mi, he tenido que hincharte todo lo posi...

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada . Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez . Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, ...