15.1.14

Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 




"La esperanza es hija de la ternura"

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Entenc que les paraules que reprodueixes en el diàleg les va dir el germà del Narbona (ficció)abans de suicidar-se. Crec que és interessant assenyalar el context. No sé si hores abans de pendre la decisió de marxar definitivament estàs molt lúcid o és el moment que ho estàs menys...

Toni Ibanyes ha dit...

Entens bé. De fet el cap. 16 es titula "Última tarde con mi hermano".

Em temo que no és ficció que Narbona tingués un germà que es va suïcidar.

Lo de la lucidesa és força discutible. Suposo que, per a tu, lucidesa = cordura, amb la qual cosa només un malalt o un boig se suïcidaria. Jo no comparteixo aquest punt de vista perquè, per a mi, la veritable lucidesa és un estat que es troba més enllà de la cordura o dels paràmetres convencionals de la racionalitat. Sempre he respectat (i fins i tot admirat) els suïcides. No seré jo qui els jutgi.

Toni Ibanyes ha dit...

Aquí parla de son germà: http://rafaelnarbona.es/?p=249

Anònim ha dit...

No, suposes malament. Lucidesa en aquest cas, l'aplico a un estat determinat d'una persona bipolar. Com estava el Juan Luis abans de suicidar-se? Se suposa que estava depressiu. Tot el context es pot encerclar en un estat depressiu. De manera semblant, els teus posts també reflecteixen moments on enalteixes la vida en parella i moments que adores la soledat (com moltes persones ferides, bipolars o no).

Felicitats pel fantàstic rànking del teu blog!

Toni Ibanyes ha dit...

Narbona escriu (cap. 10): "Has llegado al límite de tu resistencia, has perdido la cordura, has hecho cosas que ni la razón ni la moral pueden exculpar..."; i afegeix: "ser bipolar significa vivir en la incertidumbre".

Aquesta incertesa inclou la contradicció íntima (solitud-parella o qualsevol altra dicotomia existencial), amb la qual cosa no és possible esbrinar una conclusió definitiva sobre res ni tan sols una convicció mínima sobre algun aspecte concret.

El bipolar està "lúcid" no pas en la depressió, sinó en la mania. La depressió és fosca, la mania brillant. Entre l'ombra i la llum (entrelumant-se), el bipolar aspira a quelcom impossible: deixar de patir, ser feliç. És un dolor tan privat i tan intransferible que, des de fora, sembla una mena de circ incomprensible, però no ho és. És molt més seriós, tan seriós que en depèn la vida. Un suïcida no és un pallasso, ans tot el contrari.

Alianzo? És un rànquing que, darrerament s'ha tornat boig (bipolar?)