30.11.17

Exili 28

Fred. Tramuntana. Les formigues encara volten per la casa. La gateta coixeta demana menjar. No es deixa tocar. Fa mesos que l'alimento i mai m'ha deixat acostar-me menys d'un metro. Ambdós prenem el sol a la terrassa, ens mirem en silenci. Amor incondicional.

El camí de la llibertat sempre serà unilateral. Tota dependència (sobretot quan és imposada) (sobretot quan és el resultat de la força i no de l'amor) mereix ser rebutjada. Puc exercir la bilateralitat quan l'altre em reconeix com a igual i em tracta amb respecte. Cosa que no ha passat mai al regne espanyol, que es manté per la prepotència d'un estat feixista sota la (cada cop més evident) disfressa democràtica. Llavors, sens dubte, l'alliberament és un deure. Ni som reconeguts com a subjectes sobirans ni se'ns tracta amb justícia, perquè la seva "justícia" està completament polititzada i forma part (com la premsa del règim) de l'armament amb el qual volen sotmetre'ns i derrotar-nos. La unilateralitat, per tant, és imprescindible. Per pura supervivència. 


28.11.17

Exili 27


Costa poc demanar perdó. És un gest només, una paraula. Opta sempre per l'actitud que faci feliç a més persones. L'egoisme no és dolent, és un instint natural. Però si no ets capaç d'anar més enllà del teu interès individual, la teva vida serà pobra i trista. 

Pensa al final del dia: He sigut feliç? He fet feliç algú? La majoria de vegades, la resposta a la segona pregunta inclou la resposta a la primera. Quan descobrim que ens fa feliços fer feliços als altres, llavors canvia tota la perspectiva. Apareix un nou "egoisme", més subtil: El que faig pensant en la felicitat dels altres, ho faig perquè em fa feliç a mi, en la mesura que els altres m'ho agraeixen, em valoren i m'estimen. O sigui: estimo per a ser estimat. Tot molt inconscient, clar. En el fons, si ho analitzes fredament, és així. 

La conclusió seria que només els dèbils s'han de prendre la molèstia de preocupar-se dels altres per tal d'aconseguir la seguretat i fortalesa que els manca. Estimar, per tant, seria una debilitat, la necessitat de refermar l'autoestima. Els forts, els poderosos, són estimats (en passiva). No els cal fer cap esforç de ser generosos. No els cal cap mena d'empatia. Els altres estan al seu servei i no mereixen gaire atenció. 

El que demana perdó... És fort o és feble?

26.11.17

Exili 26


Observes la vida dels altres, els seus maldecaps, els seus pecats capitals i les petites misèries que els empenyen a ser com són i a fer el que fan. De vegades, són éssers anònims i, de vegades, són propers, de la teva pròpia sang. Hi ha un denominador comú, molt humà: fan el que poden amb el que tenen, aspiren a la felicitat. Escoltes els seus punts de vista. Discrepen. Sovint són massa parcials. Solen culpabilitzar els altres. No falla. 

Tu també ets parcial. Tu també intentes ser feliç. Tu no ets tan diferent. Humà com ells, et situes al marge des d'una presumpta mirada distant. Tens la sort de poder elevar-te i estar fora dels treballs comuns de la majoria. Tanmateix no has aconseguit desvincular-te totalment de les passions i dels ideals del ramat. 

Hi ha tants camins com peus. Hi ha dies que el peu dret contradiu el peu esquerre i ens entrebanquem i ens fotem de lloros. Hi ha dies que se'ns acaba la paciència i elevem el to de veu i escridassem tothom. Hi ha dies que som capaços de trobar l'equilibri, la calma, el silenci. 

Al final, després dels anys i les experiències, apareix la compassió. Al final, el que pots fer per ajudar els altres és escoltar-los, abraçar-los i resar per ells. Que siguin feliços. Que no pateixin més. Que trobin el seu camí i la pau que es mereixen. Com tu. 

23.11.17

Exili 25

Lo pitjor del Poder és la seva arbitrarietat imprevisible, aquest no saber què farà ni quan ho farà ni per què ho farà. Forma part de la tortura psicològica, que sovint és més efectiva que la física. Ara et pego, ara t'amenaço, ara t'empresono, ara t'embargo, adés t'insulto, adés t'humilio, adés et desempresono, adés et tracto com un drap brut i et demostro que aquí mano jo i que aquí es fa el que em surt del forro dels collons (sempre sota l'aparença de la meva llei de l'embut dins l'aparença de la meva democràcia franquista corrupta fins al moll de l'os).

Ets un súbdit, un cagat, un vençut, un esclau, i només et queda acatar la meva sacrosanta voluntat, rendir-te incondicionalment i llepar-me la punta del gland amagant les dents i posant ullets de xai. 

Lo pitjor del Poder és la seva impunitat, aquesta prepotència del mafiós que sap que té la paella pel mànec i que,en qualsevol moment, te'l pot fotre (el mànec) pel forat del cul. 

Contra el Poder només hi ha una sortida: enderrocar-lo. I si no pots enderrocar-lo, fugir, tocar el dos ben lluny, on no arribin els seus tentacles fastigosos. Presó, exili, clandestinitat o rendició. Tu esculls. 

El Poder, per definició, és malèfic i cruel, psicopàtic. L'odi és el seu motor, propulsat per la venjança i el xantatge. No coneix la bondat ni la tendresa. No coneix l'amor. Per això sempre s'acaba autodestruint.

22.11.17

Exili 24

Temps anticiclònic. Quina delícia. El mar és una bassa d'oli. Tanta bonança s'adiu amb l'estat d'ànim. Ja tocava. A més, la solitud fa la resta: guareix les ferides, proporciona el bàlsam. 

He tornat a caminar. He tornat a treballar la fusta amb les mans. He tornat a fer música. Planejo viatges d'ultramar. 

El sol m'acarona la pell. Els corbs marins s'estan sobre els esculls. Felicito ma mare. Avui fa 77 anys. Cauen les olives a terra i se les cruspeixen els estornells. 

No crec en la salvació col.lectiva. Sempre he sigut molt individualista. A mi em salva aquest sol i aquest paisatge i aquesta pau tan nítida; i també, de vegades, em salven les paraules. Cada cop menys. 

Ser poeta és un luxe d'allò més frívol en un món on els nens moren de fam i tallen el clítoris a les dones, per no parlar dels que neguen l'holocaust o canten el cara al sol, a més de la corrupció sistèmica o del ramat ignorant i atemorit que s'ho empassa tot amb una manca absoluta de reflexió crítica.

A mi em salva saber que m'esperes. Si algú t'espera (encara que sigui molt lluny), no estàs perdut. La millor destinació són uns braços i uns ulls que t'acullen amorosos. Davant això, que el món s'ensorri no té cap mena d'importància.  

20.11.17

Exili 23


Hi ha res que puguis canviar? Tu mateix. El teu estat d'ànim. La teva percepció de les coses. Els teus pensaments. Els teus actes. 

Llavors, si és així, per què bades tant amb les coses exteriors que no depenen de tu? Per què perds el temps i les energies reaccionant als estímuls que no controles? 

Fes-me el favor de centrar-te en allò que està a les teves mans. Concentra't en tu. Sigues conscient del teu poder real. O penses seguir sent un titella d'allò que t'arriba de fora i et distreu?

Ens entretenen amb foteses perquè no ens adonem de la capacitat que tenim. És un bombardeig constant, un soroll inextingible. Tot amb la intenció d'ofegar la nostra pròpia veu i sufocar la nostra iniciativa.

Encara creus que la felicitat depèn de les coses exteriors? No pas. 

Ser lliure és ser capaç de distanciar-se, no quedar atrapat en el maremàgnum del món i dels altres. 

Ser feliç és ser capaç de fonamentar la teva alegria i la teva pau en tu mateix, en el teu centre. Quan l'essència predomina sobre l'existència. Quan el que ets és més important que el que tens o el que fas. Quan no necessites aparentar res. Quan balles la música divina...


19.11.17

Exili 22


Escolto Nacho Vidal a la ràdio. Diu que fa dos anys que no beu alcohol i no pren drogues. Parla del desaferrament, amb un deix espiritual que posa l'ànima de gallina. Parla d'amor i de tendresa, de generositat i d'agraïment... Diu que cal perdonar, foragitar l'odi i la por, viure confiadament...

Ell és un altre exemple insigne de què la vida ens pot capgirar de sobte com un mitjó. En el seu cas va ser amb un xaman en un desert de Mèxic. 

La felicitat és una paella al foc de llenya feta per una dona gran en un poble petit.

La felicitat és mirar el mar i escoltar el vent i comprendre que tot és energia: llum i amor radiants sota el cel atapeït d'estrelles. 

La felicitat és mirar-te als ulls i no dir res i saber que som el mateix, la mateixa essència divina.

18.11.17

Exili 21


No em preguntis on vaig perquè no ho sé exactament. Mai ho he sabut. Menteix el que afirma que té certeses. Que morirem i prou. La resta són conjectures més o menys inversemblants. Tots estem ben perduts. La vida es verifica o es refuta per si mateixa, en els actes que mai no estem convençuts de perpetrar. I si no dubtes, malament rai. Dubtar és ser honest, encara que l'honestedat avui sigui una virtut poc valorada.

No sé pas on vaig i no sé pas què faré. La vida decideix per nosaltres. En el nostre miratge narcisista necessitem creure que som el centre del món i que tot depèn de la nostra voluntat. Quina ridiculesa! Només els més joves podrien creure una cosa així. 

Una biografia és un argument irrefutable. Ningú pot canviar els fets encara que s'escarrassi a interpretar-los segons la seva conveniència. El que hem viscut és real en la mesura que determina el nostre present. Sóc aquell qui va ser, el resultat dels meus actes. Sóc el que queda dels meus errors i dels meus encerts. Allò que sobrevisqué a tots els naufragis. Sóc la fusta que sura i la fulla perduda després de la ventada.

El millor viatger és el que no sap on va. 

M'encanta obrir els mapes i perdre'm sobre el paper mentre pinto de colors el calendari... 

No em preguntis qui sóc, on vaig, què faré... 

La resposta, amiga meva, està en l'horitzó, allà on s'ajunten mar i cel.

17.11.17

Exili 20

Cal tornar a la poesia. Urgentment. Les amenaces contra l'estabilitat del sistema provenen de l'exterior i de l'interior. Primer de tot hi ha la salut del cos. Imprescindible. Després la pau de l'esperit. Res ni ningú, cap ideal ni cap relació, haurien d'amenaçar això. Per tant, cal retornar a la solitud i al silenci. Sense ambdues la poesia és impracticable. 

Doneu-me la línia dels blaus, l'horitzó mediterrani, l'albada i la posta, la remor de les onades. Doneu-me la buidor del cor i la buidor de l'estómac, perquè només si dejunem del món podrem esdevenir nosaltres. 

El món, la carn i el dimoni (que deien els clàssics). La temptació de l'eremita, sempre present. I és lògic, que aspiris a fugir de les ciutats i dels embolics folls de la societat folla. 

Doneu-me una mica de tramuntana, la llum radiant del sol, un núvol escadusser, les gavines blanquíssimes sobrevolant les misèries humanes. Doneu-me aquest divendres de novembre sense cap mena de propòsit. 

Potser sí, tornar a la poesia. 

I que la vida llisqui lleugera sobre els dubtes inevitables amb la certesa de saber que demà deixarem de ser aquest garbuix atabalat de somnis...

16.11.17

Exili 19

Sempre m'ha fet molta gràcia aquesta gent que pontifica ex cathedra: Això no pot ser, és impossible! Ja t'ho deia jo, que no aconseguiries res... 

S'autoanomenen assenyats i realistes. Donen lliçons de legalitat i bon capteniment. Són molt seriosos i volen fer por amb les seves amenaces. Quina genteta, déu meu.

El poder existeix perquè es basa en la por. I què és la por? Un estat psicològic. Ho han sabut sempre els torturadors i els mitjans d'intoxicació massiva de qualsevol règim. 

La por no és l'estat natural de l'home. L'estat natural de l'home és la pau i la confiança en la vida i en els altres. Qualsevol alteració d'aquesta pau, suposa un atemptat contra la felicitat. Amb por no viurem feliços. Els que ens amenacen són psicoterroristes. El poder sempre ha actuat així amb els individus lliures.  La llibertat és lo contrari de la por. Et volen ignorant i atemorit, acollonit, deprimit. Saben que si aconsegueixen induir aquest estat psicològic en la població, podran manar i manegar amb total impunitat. La religió, la màfia, el feixisme... Tots han seguit la mateixa pauta. La manera de doblegar la llibertat individual és aquesta. Pocs escapen de la gàbia. I té mèrit. 


15.11.17

Exili 18

Són els actes, les accions, les que són susceptibles d'esdevenir delicte. No pas les idees o els sentiments. No poden entrar dins la teva ment o dins el teu cor. El que penso i el que sento no pot ser empresonat. Depenent del que faci, poden empresonar el meu cos...

Escriure pot ser una acció revolucionària, un acte de sedició, de rebel.lia, d'allò més tumultuari o tumultuós. Declarar-se separatista, independentista, republicà, podria ser motiu de querella i judici dins "l'estat de dret" espanyol. No falta gaire per arribar a aquest despropòsit feixista... 

Per tant, anem amb molt de compte. El que pensem, el que sentim i el que fem és molt important. I encara més important és preservar el teu cos per tal que no pugui ser privat de llibertat... Ja m'enteneu, oi?  

14.11.17

Exili 17

Parlen de valentia els que mai han abandonat la seva zona de confort ni s'han llençat al buit sense paracaigues. És fàcil parlar de valentia assegut al sofà mentre mires la tertúlia de la tele, amb els mateixos borinots-opinadors de sempre. 

Quantes coses has deixat de fer per por? Com seria la teva vida si haguessis estat una mica més valenta? Puto seny i puta prudència que ens converteix en estaquirots. 

Sabeu una cosa? No em fa gens de por canviar de paisatge ni canviar de parella ni canviar de pell ni canviar de creença ni canviar de res. El que em fot por, moltíssima por, és momificar-me en vida, la previsible rutina, la paràlisi que assassina la creativitat i enterra la joia de viure. El que em fot una por infinita és perdre la possibilitat de reinventar-me, d'aprendre coses noves, de lliurar-me al desconegut...

Perquè allò que conec m'esclavitza, allò que controlo m'empresona. Només seré lliure si obro portes i finestres a la novetat. Cal avançar cap a noves etapes, noves dimensions, noves experiències. 

Parlen de valentia els que mai no han gosat de perpetrar cap somni. 

13.11.17

Exili 16

Em desperta la Tramuntana de matinada. Ràfegues que colpegen la finestra. Tantes coses capgirades! La terra tremola pertot com si tingués dolors de part. La gent surt al carrer i dispara i dispara. Què ens passa? L'odi guanya terreny. La por s'escampa. La democràcia ha perdut fins la façana. Quo vadis, espècie humana? 

Decidim fer un pas endavant i apostem per la vida, per l'amor, per la llum. No serem còmplices del caos. El poder de les tenebres no imperarà pas. 

Ens abraçarem més sovint. Tindrem cura l'un de l'altre. Serem generosos i càlids. Arriba l'hora del compromís.

La Tramuntana sap quin és el camí més savi.

12.11.17

Exili 15



Déu existeix perquè surt el sol cada dia. O millor: Déu és la llum del sol que surt cada dia. No conec una altra prova més irrefutable. Aquesta llum (vibració pura) habita en nosaltres en forma d'amor. Déu existeix perquè existeix l'amor (vibració pura). La resta són coses mundanes, objectes, idees, baralles, soroll, confusió. Sense llum i sense amor (que són la mateixa energia) l'univers i la humanitat no sobreviurien ni un minut. No oblideu mai això: som aquí per escampar la llum, som aquí per a estimar. La resta és perdre temps i perdre l'ànima. 



10.11.17

Exili 14

Entenc que no hi ha salvació col.lectiva. Ens queda, doncs, la salvació individual, privada. Quan el Titànic s'enfonsa, has de saber nedar (ningú ho farà per tu) i, si és possible, enxampa un salvavides i sura. 

Entenc que si et salves a tu mateix, ja has salvat una mica el teu poble; igual que si t'alliberes a tu mateix, has alliberat una mica el teu poble. 



Tinc presents sempre les darreres paraules de Xirinacs (Acte de sobirania 6-8-07):

 "Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau, ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!" 


Així sia.

Exili 13



Es tracta de deixar de fer cas (percepció) d'allò que no t'interessa i que provoca estats negatius al teu interior mental i emocional. La total indiferència, focalitzant l'atenció en altres qüestions positives o, simplement, buidant-te de continguts nocius i tòxics. És a dir, desconnectar de la TV, ràdio i internet. 

Veritat, Bellesa, Bondat, Llum... 

La llibertat és la capacitat de desvincular-te de tot i de tothom per aprendre a ser feliç sense dependències de cap mena. 

Exili 12


9.11.17

Exili 11



La meva veïna Montse (que té cura del jardí més lluït de Cap Ras) assenyala l'horitzó i diu: "Grops de creu, maltempsada". Es refereix a la banda de núvols que s'allargassa a l'est els quals, segons ella, van cap a Mallorca.

Que el temps ha canviat és evident. Fa fred. El Canigó blanqueja. Per això ha pujat el consum elèctric, Zote Zoido, no pas perquè la vaga d'ahir no tingués incidències. 

Una amiga no independentista em pregunta: No creus que la independència és una utopia? Responc: Per descomptat, que ho és. També eren utopies l'abolició de l'esclavisme, el dret a vot de les dones, els matrimonis gais, etc etc etc. L'home és un animal utòpic i ucrònic, i gràcies a això la humanitat ha anat progressant. Es tracta de crear un topos nou i un cronos nou. La República de Catalunya és la constitució d'aquest espai i d'aquest temps nou, inèdit, insòlit, però no impossible.

El nacionalisme té molt a veure amb l'idealisme i el romanticisme (ambdós corrents van néixer alhora a Alemanya), és a dir, amb les emocions i les utopies. Per això parlem d'Ítaca, la Terra Promesa a la qual arribarem després d'un llarg procés... 



La Montse m'ha regalat una strelitzia, la flor del paradís. És la persona que més flors m'ha regalat a la meva vida. Sempre tinc una strelitzia sobre la taula. Fa fred. Catalítica en marxa. Els grops no han marxat encara. Dins el cor la utopia. La llibertat. El paradís dels somnis. No els abaratirem. No renunciarem. No acatarem. Som i serem per sempre utòpics. 




8.11.17

Exili 10



Dia de vaga o aturada. He estat tot el matí als talls que s'han fet a l'AP7 a Borrassà (peatge sud de Figueres). Encara duren. Els CDRs han demostrat una organització exemplar. Els mediadors dels Mossos no han aconseguit que obríssim un carril. No hem de cedir en res davant aquesta situació d'anormalitat o estat excepcional. Han d'alliberar els presos polítics com a primera condició. Cada dia que passa enfonsarem més l'economia. La prima de risc pujant i la borsa baixant. Que badin. El pas de La Jonquera és crucial. Que badin. O alliberen aviat els presos o patiran...



La vaga ha de ser INDEFINIDA fins que alliberin TOTS els presos




Dissabte hi ha manifestació a BNA. 

7.11.17

Exili 9

Avui toca fer autocrítica, cosa sana. 

On estem? Què ha passat? 

Per continuar emprant metàfores conegudes, direm que el "xoc de trens" ja s'ha produït. Una catàstrofe. Ha xocat un rodalies català amb un AVE que venia de Madrid a 300 km/h ple d'odi i mala llet. El rodalies ha quedat desballestat, amb ferits a l'hospital (presó). El maquinista va poder saltar al darrer moment i ara es troba a l'estranger, on no arriben els AVE. Els passatgers han quedat en estat de shock, esfereïts, i a penes són capaços de reaccionar. La via 155 ha sigut la seva desfeta. O dit altrament (l'altra famosa metàfora): hem trencat els ous i no tenim truita. O ha sortit una tortilla española de molt mal pair. L'única tomata del pa és la sang de les hòsties que ens han fotut. Aquí estem. Bous i esquelles hem perdut. A sobre de decebuts, dividits. L'enemic es frega les mans. Sap que ens té collats. La força de l'Estat és una força legal, el poder dels vencedors sobre els vençuts, o millor dit la prepotència.

I l'autocrítica? Per a mi és evident: la ingenuïtat, el bonisme, el pacifisme, aquest anar amb el lliri a la mà pensant que, com que tenim raó, res no pot sortir malament i el món sencer ens reconeixerà. Quanta beneiteria! Vam confondre el bulldog amb un osset de peluix, quan al final l'osset hem sigut nosaltres. Ara ens llepem les ferides i seguim amb el victimisme multiplicat per mil. Com sempre. La conducta naïf està condemnada al fracàs. No podem simplificar dient que nosaltres som els bons i ells els dolents. S'ha de ser una mica dolent, en aquesta vida, si vols aconseguir alguna cosa. I encara més quan t'enfrontes a la Màfia sense escrúpols que habita les clavegueres i està disposada a tot per tal de no perdre la mamella catalana. Perquè tot es redueix a la puta pasta. No ens estimen gens, però som un bagassa que genera beneficis considerables. El maltractador ens matarà abans de deixar-nos anar. Ho dubteu encara? Vaig dir manta vegades que La Mala Bèstia moriria matant. El seu objectiu és el CATALANICIDI integral. Exterminar el secesionisme, anorrear l'independentisme. Mentrestant, bada que badaràs, acceptem el seu joc i ens barallem entre nosaltres. ERC somia amb guanyar les eleccions i reduir el PDCAT a zero. El castell ha fet llenya. Hi ha ferits i molt desànim. Podem fer vagues i manis, anar tots a Brusel.les, penjar cartells i pancartes... La llibertat té sempre un preu altíssim. Les revolucions mai surten gratis. O  caixa o faixa. La caixa la té Montoro i sense faixa no podem fer pinya. I ara ens demaneu més paciència i més confiança? Per a què? Per a pactar de nou amb el bulldog, amb l'AVE, amb La Bèstia, amb la Màfia??? Per a participar en les seves eleccions? Més processisme naïf? 

No compteu amb mi. No penso votar més. Us parlo des de l'exili. 

6.11.17

Exili 8

Hem perdut el relat. Hem perdut l'autogovern. Tenim els líders a la presó i a l'exili. Hem perdut la unitat. Ítaca estava massa lluny o simplement era fum. La revolució dels somriures ha esdevingut la rendició de les llàgrimes. Si més no podem estar contents perquè no hi ha hagut cadàvers, només una mica de sang i patacades. Podríem parlar de traïdors, de botiflers, de fantasmes... Millor callem i acatem el 155. Som un poble avesat a la derrota. Acotxem el cap per enésima vegada, caganers, i fem la viu-viu a cop d'enquestes tendencioses i discussions de cafè. Sense relat no hi ha res. Però el relat és literatura. Després hi ha la realitat, els fets consumats, la valentia per defensar la llibertat. O lluites fins al final per la llibertat o ves-te'n a casa. Vull relat, iniciativa, unitat, coratge, pebrots... Vull un poble digne. 

Ara vindran amb pactes, negociacions, claudicacions, putaramonetisme i peixcovisme... Lo de sempre, vaja. 

Vull un poble lliure i digne. No vull això. 


Exili 7

Tramuntanada tot el dia. Continuem dins el camp de concentració número 155 amb presoners polítics. Els farlopiolins comencen a marxar perquè també estaven empresonats en els vaixells. Ara ens reprimiran els Mossos. Tenim el Cap Major a Brussel.les, encara lliure, treballant per internacionalitzar el conflicte. Som bona gent, pacifistes, mesells, soferts, gandhis de pa sucat amb oli, avesats al derrotisme victimista, especialistes en manis, cassolades, minuts de silenci, i altres accions inútils, perquè les revolucions no es fan amb somriures i espelmetes, sinó arriscant la vida. Per evitar la sang, ens empassem 300 anys més la vergonya dels esclaus. La Submissió. La Rendició. Tot esperant que ens reconeguin els de fora... 

Fa dies que només trepitjo 2 súpers: BonPreu i Esclat. El mateix criteri aplico a la resta de despeses. Cal ser MOLT conscient del teu poder.


Exili 6

(Recull de tuits)

No podem decebre els herois que han perdut la llibertat a les presons espanyoles per complir el nostre mandat. Ells som nosaltres.  #NoEsteuSols

La monarquia bananera española haciendo el ridículo mundial sin separación de poderes y con el partido más corrupto y fascista de Europa.

Santi Vila està mort políticament i ha de desaparéixer de la política CAT. Pot anar amb Lo Pelat d'Alcampell a jugar a la petanca...

Los que "rompen la convivencia" en CAT són els fatxes ultres (farlopiolins de paisà) que impunement van repartint llenya a la gent pacífica

Aquest no parar de fer enquestes demostra que estan cagaitos patas abajo, s'han parat ells mateixos la trampa i ara no saben com sortir :)

S'ha de ser mega hiper obtús per engarjolar els líders opositors i després pensar que guanyaràs les eleccions. Rajoy ens fa la campanya!!!

O repetim imatges del 1-0 i les multipliquem per 100 o no ens faran cas enlloc. Prou ja de tanta beneiteria, mani, cassola i espelma!

El 21-D les eleccions tindran menys garanties que el nostre referèndum del 1-O Amb candidats a la presó i descrèdit mundial de Ñ

El dilema és: 1) o anem a la presó 2) o violència al carrer. Per evitar 2 hem parat màquines i cap a l'exili... What's next?

Excloure la violència (que és no matar, però estar disposat a deixar-se matar) implica abaratir El Somni

Quants cops de porra estem disposats a entomar? Quants presos polítics?

Hem de continuar 300 anys més suportant la repressió?

Si calles i claudiques, no hi ha fractura social. Si acates, hi ha pau. Si no et queixes, admets la submissió. Llavors hi ha convivència!

(I el maltractador segueix maltractant: amenaçant, humiliant, estomacant, empresonant...)

Ara volen que pensem: la independència s'ha demostrat impossible, per tant deixem la utopia i votem opcions possibilistes (pactisme, peixcovisme)

És el resultat de la por: hi haurà violència, fractura social, debacle econòmica... Per tant, posem seny (quelcom molt català)






5.11.17

Exili 5

El món es divideix entre els que volen mantenir les coses com estan (conservadors del status quo) i els que les volen canviar (progressistes o revolucionaris). Normalment, els que no volen canviar res són persones a les quals el sistema els proporciona beneficis i seguretat. Aquí estan els rics i els paràsits. El seu immobilisme és por a perdre el que tenen. Només acceptarien un canvi si fos per a millorar el seu status (augment de sou), però mai per a modificar els sistema.

Val a dir que en una societat desenvolupada amb un nivell de benestar material acceptable, és difícil que aparegui un esperit revolucionari. És a dir, dóna feina i sou dignes a les persones, i tindràs justícia i pau social. El problema sorgeix quan la injustícia augmenta i el benestar entra en crisi. Podríem dir que l'avarícia dels rics provoca la seva pròpia destrucció. Si et carregues l'equilibri social, estàs plantant la llavor de la discòrdia. Per això, com afirmava Aristòtil, és summament important que la classe mitjana sigui prou àmplia, no fos cas que els pobres ens ho fotin tot enlaire. De vegades, els rics semblen rucs. Tenen calés, tenen mitjans, ho tenen tot menys senderi. Són ells, els cobdiciosos capsigranys, els que estimulen les guerres. Les guerres on moren els pobres. Les guerres que destrueixen vides i béns materials. Les guerres que són un negoci per als fabricants d'armes i per als que hauran de reconstruir tot allò que s'ha enrunat. La banca sempre guanya.

La Revolta Catalana no és una revolució convencional. La fan els rics i la fan els pobres. És molt transversal. L'origen és una injustícia que afecta una comunitat identitàriament singular. La crisi econòmica va fer esclatar la pòlvora que estava amagada al bagul de la història. Catalunya sempre ha estat oprimida, com a terra conquistada i vençuda. Però havíem acceptat aquesta condició i no ens plantejàvem canviar el sistema. En quin moment es gira la truita? Quan es van trencar els ous? 

Hi ha un dia gloriós en el qual el poble comprén que la situació és injusta (España ens roba, ens maltracta, ens menysprea, ens insulta, ens amenaça, ens humilia, ens empresona, ens...) Aquest dia apareix la Mutació independentista. En un matrimoni puc aguantar certes coses, fins que un dia dic prou i deixo d'aguantar. La línia vermella es traspassa i ja no hi ha marxa enrere.

La resposta repressiva a la reivindicació de justícia implica una reacció encara més forta: No ens deixarem aixafar! No ens rendirem! El poble pot rebre garrotades fins que un dia diu prou. Aquest prou és la situació actual catalana. 

El sistema ha de canviar. No podem seguir com estem, i menys anar enrere. El poder (econòmic, polític, judicial, tot és el mateix) no permet aquest canvi. Les estructures estatals i europees es neguen a parlar de canvis. Catalunya està lluitant per la seva supervivència... 

La paraula clau és llibertat. Si no puc canviar allò que em perjudica, no sóc lliure. He de poder decidir què faig amb els meus diners i amb la meva vida. No accepto que altres decideixin per mi. España s'entesta a negar-me la llibertat per decidir. España em reprimeix i em castiga. No reconec España ni el seu autoritarisme tronat. Sóc lliure i exerceixo aquesta meva llibertat. 

Si cal anar a la guerra, hi anirem. Si cal arriscar la vida, l'arriscarem. No ens empresonaran els somnis. No ens tallaran les ales. No aconseguiran espantar-nos. Som el que som, i decidirem el que volem fer. Ser lliures. Constituir la República Catalana. 

Exili 4

1) Precedents. Tinc escrit en els arxius d'aquest blog (encetat el desembre de 2005, fa 12 anys, que no són pocs) que el Tripartit de Montilla va ser una catàstrofe permesa per Carod, en nom de l'eix esquerra-dreta vs l'eix nacional. Aquells temps de caïnisme entre CiU i ERC no van donar per a més, o sí: es va reeditar el Tripartit i ja sabem què en va sortir. La principal tesi que defensava aleshores era la següent: Catalunya s'està descatalanitzant. Montilla de President podia semblar una gran fita de la integració social per tal d'ampliar la base del catalanisme i bla bla bla. Discurs Carod. Només cal veure què declara avui el exPresident d'origen andalús (àlies bachiller Montilla) per demostrar el fracàs d'aquella quimera. No dic que no hi hagi indepes fills o néts de la immigració, que hi són, sens dubte; sinó que una gran part dels immigrats de l'època franquista segueixen sense integrar-se i confirmen la descatalanització esmentada. Són els "xarnegos" que no s'han pres mai la molèstia d'aprendre català, els desarrelats que encara voten sociata al cinturó industrial i que Montilla representa tan patèticament. Aquests sociates estan en franca decadència. El PSC ha perdut els efectius més catalanistes i agonitza amb Icetes i altres "botiflers" ridículs. La darrera desbandada l'ha provocat l'aplicació del 155 i el servilisme dels sociates a la dreta feixista espanyola. Són còmplices dels franquistes, és a dir, dels botxins que empresonen càrrecs electes. Catalunya no mereix aquestes rates i qui els vota no mereix el nom de català. Punt.

2) Actualitat. Després apareixen els C's amb el seu discurs clarament anticatalà. Són els colons. Els que parlen castellà al Parlament. Els que inventen mentides sobre les escoles i la llengua i l'adoctrinament. Els fills de l'Aznar i del Fraga. Els PPros es queden curts al costat d'aquests ultres que munten manis amb energúmens nazis talment escuadrones de la muerte. Impunes, of course. Tenim, per tant, un bloc unionista-constitucionalista que no admet gaires matisos: La Sacrosanta Unidad de la Madre Patria está por encima de todo, derechos humanos incluídos. Sin discusión. Por real drecreto. Aquesta gentussa ens està portant a una altra Guerra Civil. És qüestió de setmanes. Ordeno y mando. Querelles i empresonaments. Judicatura al servei del Règim'78 Corrupte i Putrefacte. La Màfia defensant la classe extractiva del IBEX35. Un femer de por. Clavegueres de l'Estat Terrorista.  

3) Conclusió. Per tant, entre els xarnegos desarrelats i els botiflers que gaudeixen sent enculats (icetesiviles, això a casa) i la inquisició Ñ feixista amb el seu odi atàvic contra CAT (que és enveja i complexe d'inferioritat), ho tenim fomut, però reeixirem. El panorama és desolador i donen ganes d'exiliar-se. Malgrat que estem tristos i deprimits, no ens rendirem. Vull deixar un bri d'optimisme per al final...

Pujols va dir que el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il.lusos enterramorts. Tant de bo algun dia passem del pensament, les declaracions, les manis, les cassolades, els tuits, les espelmes i els llacets... als FETS. Als fets consumats. Tant de bo algun dia el caganer que habita dins de cada català (en forma de seny) deixi pas a la rauxa del Timbaler del Bruc i dels almogàvers... FETS. Coratge. Determinació. Vull veure plorar els espanyols mentre marxen de la nostra terra lliure amb la porra entre les cames. 


Modifica

4.11.17

Exili 3

Pot semblar que aquest dissabte la mar fosca ens porta flaire de derrota. Pot semblar que aquests trons (i el silenci que deixen entremig) són laments d'impotència d'un poble. No pas. No pas. No pas. Jesucrist també va tenir un Via Crucis, un calvari, una creu, mofa i insults, la fel amarga del menyspreu, la prepotència d'un imperi terrenal que va voler esclafar-lo. I tanmateix va ressuscitar. 

És religió: fe, esperança i amor. És un somni compartit. Quan el dolor fa mal, quan les ferides sagnen, quan queda solitud i dubte: Calia arribar fins aquí? Calia?

És aquest creure que no abandonarem mai, que paga la pena la lluita. És aquest saber que sortirà la llum al final del túnel. És abraçar-nos i consolar-nos i repetir mil vegades: ens en sortirem, i tant que ens en sortirem!

Ser català és un honor, un orgull, una gràcia. Defensar el que som i el que volem és un deure. 

Podria semblar que, a hores d'ara, tota la feina feta va ser inútil. No pas. No pas. No pas.

Amb la cara ben alta, cridarem els vostres noms. Sou la llavor de la terra i la pluja del cel que clama justícia eterna. Sou els fars assenyalant-nos el camí cert. No esteu sols. Som vosaltres.

Estem una mica espantats. Ho intentem dissimular. La força del Monstre, les seves urpes, esquincen la pell i les tendreses. Els somriures han mudat per esdevenir plany. No pas. No pas. No pas.

Demà ens tornarem a alçar i la Revolta serà imparable.




3.11.17

Exili 2

"Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble" (Espriu). 

We shall stay faithful forever serving this country.

Ens queda la paraula, els mots que ens salven la desfeta. Direm el nom de les coses, la veritat que cou i la que crema. I si perdem, perdrem amb la mirada encesa. I si guanyem, guanyarem la lluna plena. 

Els botxins se'n riuen de les víctimes. És la tenebra. L'odi que creix en clavegueres brutes on la llum no podria sobreviure. Respirem una mica, i a la propera alenada, indefectible, l'horitzó s'obrirà ple d'esperança. 

Guanyarem la lluna plena i les ales que ens calen per assolir una dignitat insubornable. 

Ens mantindrem fidels a la terra, a la tribu, al somni que ens eleva a tocar de les estrelles, amb la llibertat com a bandera.

Exili 1

Encara puc dir? Encara no m'heu empresonat el dir? Encara no heu tancat Blogger? Encara tinc la paraula i l'emoció intacta? 

Hores després d'aterrar a la terra on vaig néixer, la terra dels meus avantpassats, descobreixo astorat que visc en l'exili. Exili interior. No em deixen ser el que sóc i no puc exercir el meu dret a decidir. Sobre la meva llibertat mano jo. Per això decideixo exiliar-me. 

Quan engarjolen els meus representants, m'engarjolen a mi, que els vaig votar. De la ingenuïtat hem passat a la perplexitat. Allò que no podia ser, és. S'anomena realitat. Violència institucionalitzada, disfressada de legalitat constitucional; repressió i opressió; estat d'excepció amb inseguretat jurídica; una causa general contra de dissidència separatista, els heretges indepes han de ser esclafats. Anorreats. Hem entomat cops de porra, boles de goma, insults, menyspreus, humiliacions, odi visceral. De la catalanofòbia al catalanicidi hi ha un pas. Encara puc dir?

Ràbia i rauxa. Puc dir com em sento? Tinc dret a expressar-ho? La negra nit ha caigut sobre nosaltres. Ens demanen paciència, calma, pau. Som gandhis, caganers, cagacalces? Tenim la sang d'orxata? Diuen que la cosa va per llarg... Fa 300 anys que la cosa va per llarg. 

Encara tinc el dir? Tota la lluita finirà en aquesta cambra fosca? Ni muts ni a la gàbia! No ens rendirem tan fàcilment. Som massa tossuts per acatar. No hi ha llàgrimes. Només determinació. L'exili és no sentir-se identificat i caminar fora dels paràmetres imposats. 

La llibertat és coratge i voluntat. No callarem. No ens sotmetrem. No deixarem de ser el que som. Ni un pas enrere. Catalunya només ens té a nosaltres.