Exili 3

Pot semblar que aquest dissabte la mar fosca ens porta flaire de derrota. Pot semblar que aquests trons (i el silenci que deixen entremig) són laments d'impotència d'un poble. No pas. No pas. No pas. Jesucrist també va tenir un Via Crucis, un calvari, una creu, mofa i insults, la fel amarga del menyspreu, la prepotència d'un imperi terrenal que va voler esclafar-lo. I tanmateix va ressuscitar. 

És religió: fe, esperança i amor. És un somni compartit. Quan el dolor fa mal, quan les ferides sagnen, quan queda solitud i dubte: Calia arribar fins aquí? Calia?

És aquest creure que no abandonarem mai, que paga la pena la lluita. És aquest saber que sortirà la llum al final del túnel. És abraçar-nos i consolar-nos i repetir mil vegades: ens en sortirem, i tant que ens en sortirem!

Ser català és un honor, un orgull, una gràcia. Defensar el que som i el que volem és un deure. 

Podria semblar que, a hores d'ara, tota la feina feta va ser inútil. No pas. No pas. No pas.

Amb la cara ben alta, cridarem els vostres noms. Sou la llavor de la terra i la pluja del cel que clama justícia eterna. Sou els fars assenyalant-nos el camí cert. No esteu sols. Som vosaltres.

Estem una mica espantats. Ho intentem dissimular. La força del Monstre, les seves urpes, esquincen la pell i les tendreses. Els somriures han mudat per esdevenir plany. No pas. No pas. No pas.

Demà ens tornarem a alçar i la Revolta serà imparable.