Exili 24

Temps anticiclònic. Quina delícia. El mar és una bassa d'oli. Tanta bonança s'adiu amb l'estat d'ànim. Ja tocava. A més, la solitud fa la resta: guareix les ferides, proporciona el bàlsam. 

He tornat a caminar. He tornat a treballar la fusta amb les mans. He tornat a fer música. Planejo viatges d'ultramar. 

El sol m'acarona la pell. Els corbs marins s'estan sobre els esculls. Felicito ma mare. Avui fa 77 anys. Cauen les olives a terra i se les cruspeixen els estornells. 

No crec en la salvació col.lectiva. Sempre he sigut molt individualista. A mi em salva aquest sol i aquest paisatge i aquesta pau tan nítida; i també, de vegades, em salven les paraules. Cada cop menys. 

Ser poeta és un luxe d'allò més frívol en un món on els nens moren de fam i tallen el clítoris a les dones, per no parlar dels que neguen l'holocaust o canten el cara al sol, a més de la corrupció sistèmica o del ramat ignorant i atemorit que s'ho empassa tot amb una manca absoluta de reflexió crítica.

A mi em salva saber que m'esperes. Si algú t'espera (encara que sigui molt lluny), no estàs perdut. La millor destinació són uns braços i uns ulls que t'acullen amorosos. Davant això, que el món s'ensorri no té cap mena d'importància.