He tornat a caminar. He tornat a treballar la fusta amb les mans. He tornat a fer música. Planejo viatges d'ultramar.
El sol m'acarona la pell. Els corbs marins s'estan sobre els esculls. Felicito ma mare. Avui fa 77 anys. Cauen les olives a terra i se les cruspeixen els estornells.
No crec en la salvació col.lectiva. Sempre he sigut molt individualista. A mi em salva aquest sol i aquest paisatge i aquesta pau tan nítida; i també, de vegades, em salven les paraules. Cada cop menys.
Ser poeta és un luxe d'allò més frívol en un món on els nens moren de fam i tallen el clítoris a les dones, per no parlar dels que neguen l'holocaust o canten el cara al sol, a més de la corrupció sistèmica o del ramat ignorant i atemorit que s'ho empassa tot amb una manca absoluta de reflexió crítica.
A mi em salva saber que m'esperes. Si algú t'espera (encara que sigui molt lluny), no estàs perdut. La millor destinació són uns braços i uns ulls que t'acullen amorosos. Davant això, que el món s'ensorri no té cap mena d'importància.
2 comentaris:
El post de ayer me gustó mucho. Está claro que nuestra plenitud sólo buscarse en nosotros mismos, en o que depende de nosotros. Ves la vida como una persona enamorada y eso lo considero muy valiente. También creo que es la única actitud para transformarnos y ser mejor, siempre que ese "enamoramiento" renuncie a la necesidad de posesión.
Un abrazo,
Javier
He querido decir "Está claro que nuestra plenitud sólo puede buscarse en nosotros mismos, en lo que depende de nosotros". Corrijo el error.
Javier
Publica un comentari a l'entrada