El camí de la llibertat sempre serà unilateral. Tota dependència (sobretot quan és imposada) (sobretot quan és el resultat de la força i no de l'amor) mereix ser rebutjada. Puc exercir la bilateralitat quan l'altre em reconeix com a igual i em tracta amb respecte. Cosa que no ha passat mai al regne espanyol, que es manté per la prepotència d'un estat feixista sota la (cada cop més evident) disfressa democràtica. Llavors, sens dubte, l'alliberament és un deure. Ni som reconeguts com a subjectes sobirans ni se'ns tracta amb justícia, perquè la seva "justícia" està completament polititzada i forma part (com la premsa del règim) de l'armament amb el qual volen sotmetre'ns i derrotar-nos. La unilateralitat, per tant, és imprescindible. Per pura supervivència.
2 comentaris:
Tendrías que llevar la gata al veterinario, a ver si le puede curar la pata. Una pierna en mal estado le puede condicionar mucho.
Un abrazo,
Javier
Es de nacimiento creo o una lesión cuando era pequeña. Supongo que por eso su recelo.
Publica un comentari a l'entrada