ENTRELLUM

Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni) El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols ... La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor... Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot. Aquesta és la fórmula.

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos , que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d...

He tornat a desfer el cabdell de l'enyorança, provant d'arribar al teu cor malgrat el distanciament. Debades la nit ha imposat el seu dol. Debades demà es deixondirà l'albada. Res no em tornarà la teva veu absent, ni tan sols la pregària impotent amb la qual et somio. Records com espases esmolades que travessen el pit. Somriures impossibles. Ho vam ser tot i no som res. La freda tristor d'un diumenge de gener.

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames , un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó . Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado : y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar. Deixant enrere Istanbul Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma , sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant. Pleniluni ...