24.11.11

T-60

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos, que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d'autisme o aïllament. Tot això pensava al rompent de l'alba. I va decidir que aquell matí tornaria a enfilar-se muntanya amunt a la caça de més bolets.

6 comentaris:

Arcangelo ha dit...

Un dels millors textos de la sèrie T. Exemplifica el qüestionament de la tasca literària que vaig començar a fer-me massa d'hora. Crec que, darrerament, també prefereixo la realitat a les paraules.

Fins quant durarà aquesta estada a Terradets?

Toni Ibañez ha dit...

Si tingués la resposta a la teva pregunta l'estada a Terradets perdria tot el seu al·licient. Diguem que durarà el que duri la sèrie T o viceversa.

carlota ha dit...

Avui he entès a què et refereixes quan parles de muralla. I és cert el que dius, però sovint les paraules, l'explicació o l'ordenament que ens fem del món, es tornen necessàries i calmants.
Sens dubte és preferible l'acció, sempre que allò a fer sigui el que realment desitgem, però jo crec que tot conflueix finalment en el mateix lloc: les paraules, o el retrobament amb el jo real que tenim tan amagat i al qual desconeixem.
Uff!Sorry! Estic espessa. Deu ser la boira.

Pais secret ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Toni Ibañez ha dit...

Sí, maybe the fog...

L'acció és per als valents i les paraules per als covards, aquells que es consolen amb blablablas més o menys rimats com els poetes.

¿El jo real emmascarat? La màscara també és per als covards.

Només es tracta d'una cosa: ser veritablement individu, és a dir, esdevenir tu mateix sense màscares, a través d'accions més que de paraules, distingint-te del ramat.

Gràcies!

Toni Ibañez ha dit...

País,

Des del primer dia sóc conscient que s'acabarà.

La xarxa de les paraules ens atrapa, però cal desempallegar-se'n si no volem quedar com mosques immòbils dins la teranyina. Allò que ens fa humans (el Logos = paraula) és alhora allò que ens esclavitza. Per això l'alliberament del silenci. Per això l'oblit com a teràpia.