ENTRELLUM

Encara que marxis, no te’n vas. Et quedes aquí amb l’oreig, amb el porpra que tenyeix el cel crepuscular. Et quedes i ets la sang del cor que em batega, el fum de l’encens que crema, la llum de la lluna plena que s’esmuny per la finestra i em parla de tu a cau d’orella. Encara que marxis, no te’n vas. Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te. La gent que t’acompanya són espectres de carn, figurants d’un pessebre al qual no pertanys. Perquè em penses amb totes les teves cèl·lules. Encara que marxis, no te’n vas. ¿On aniries a raure que t’allunyessis un sol pas? Et sento entre els dits quan teclejo, arraulida sota les ungles, a la comissura dels llavis, destil·lant-te... Et sento dins el crani, ballant la dansa de Shiva. Et sento quan cloc les parpelles i et veig sencera i radiant mirant-me amb els ulls tan tendres . Encara que marxis, no te’n vas. L’eternitat és un instant que s’allargassa ...

El sol no surt aquest matí de dijous i tu vols dormir la vida que jeus solitària a la cambra que dóna a l'est i al nord amb el petit finestró i la màscara de Shiva ran de terra sobre la rajola i la fusta el teu cos sota el nòrdic sobreeixint la fredor dorms i somies que sóc la mateixa ombra que fou llum sota el pont del riu cristal·lí somies i oblides i escrius amb aquesta melangia ignota que ens acull quan tot s'esdevé enderroc i saps que no calen plors ni elegies només dormir la vida fecundar la cendra que som esperar que el saüc torni a florir i el rossinyol i el pit-roig s'acostin a l'ampit del teu cor un cor petit un cos petit un esperit immens oceànic afamat de creació totes les il·lusions com males herbes de l'hort la palla els gossos el blat la pau de l'horitzó dels volcans apagats a la terrassa quan el sol es pon però avui aquest matí de dijous el sol no vol sortir i tu encara dorms hi ha un silenci preciós a l'altra banda del riu on comença el bosc...